Cannes es rendeix a la nostàlgia cinèfila de Tarantino

Per sobre de cap altre, el tema essencial de tot el cine de Quentin Tarantino són les pel·lícules mateixes. Al llarg de la seva carrera, el de Tennessee ha mostrat menys interès a explicar històries que a retre homenatge al ‘western’, o al cine de ‘yakuza’, o al ‘film noir’ o a una o un altre vessant del cine ‘exploitation’ dels anys 70. I aquells dels seus personatges que no es guanyen la vida com a actors o actrius o especialistes o propietaris de sales de cine, almenys demostren ser plenament conscients d’existir a l’interior d’un univers exclusivament cinematogràfic. Dit d’una altra manera, estava cantat que tard o d’hora faria una pel·lícula ambientada a Hollywood i, ja posats, que la titularia ‘Érase una vez en Hollywood’.

La novena ficció de Tarantino arribava al Festival de Cannes precedida de més expectatives que cap altra de les que aquest any aspiren a la Palma d’Or –el tipus d’expectatives que gairebé mai arriben a ser satisfetes–, en bona mesura perquè dificultats en el procés d’edició van estar a punt d’impedir que el director tornés al certamen quan es compleixen 25 anys des que va triomfar-hi amb ‘Pulp fiction’. Les cues per accedir a la primera projecció de la pel·lícula van començar a formar-se amb quatre hores d’antelació, i abans que s’apaguessin els llums s’ha llegit una carta escrita pel mateix director en què prega encaridament a la premsa que eviti fer espòilers. I és una petició legítima, ja que el seu metratge conté un gir que ningú hauria de conèixer abans d’asseure’s a veure-la, i que en qualsevol cas no és tan sorprenent si es té en compte que està en perfecta sintonia amb la sensibilitat deliciosament perversa de què el director ha fet gala en el passat.

Situada el 1969, ‘Érase una vez en Hollywood’ acompanya Rick Dalton i Cliff Booth o, dit d’una altra manera,Leonardo DiCaprio i Brad Pitt. L’un és un actor televisiu que afronta el seu declivi a l’intentar fer el salt a la pantalla gran; l’altre, a més del seu millor amic, és el seu doble en les escenes d’acció i, en realitat, una cosa semblant al seu assistent. El motiu que dona interès afegit a la seva història –i que alhora és part del motiu de les grandíssimes expectatives dites abans– és que d’alguna manera es creua amb la història de Sharon Tate (Margot Robbie), que també és la de Charles Manson i la de Sharon Tate.

El 8 d’agost de 1969, recordem, quatre membres de la família Manson van visitar la casa del director Roman Polanski a Los Angeles i hi van matar Tate, que estava embarassada, així com tres amics i un jove estudiant que visitava el cuidador de la propietat. En aquell moment, Polanski, marit de Tate, era a Londres. Abans d’anar-se’n, els assassins van utilitzar la sang de l’actriu per escriure “porc” a la porta principal. Mentre ofereix la seva particular aproximació al cas, Tarantino identifica alguns dels seus protagonistes: en una escena veiem aparèixer el mateix Manson, tot i que en tota la pel·lícula ningú esmenti aquest cognom; en una altra, Polanski i Tate acudeixen a la mansió Playboy. També apareixen personatges que no passaran desapercebuts per als qui coneguin amb cert detall la matança: Tex Watson, Clem Grogan, Squeaky Fromme, George Spahn.

En tot cas, Tarantino no mentia quan va advertir que els assassinats no eren el centre de la història, sinó només un element més del seu tapís narratiu. Per damunt de tot, ‘Érase una vez en Hollywood’ és una orgia de referències al cine de l’època que recrea. Per les seves escenes apareixen celebritats com Steve McQueen i Bruce Lee, que és objecte d’un hilarant acudit fàcil; incomptables cartells promocionals d’algunes pel·lícules reals –‘No feu onades’ (1967), ‘Péndulo’ (1969)– i de moltes d’inventades per a l’ocasió –‘Comanche Squad’–, i referències a directors com Sergio Corbucci i Joaquín Romero Marchent i una inesgotable bateria de referències cinèfiles.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El sorprenent és que, tot i així, en última instància ‘Érase una vez en Hollywood’ no és el tiberi tarantinià que prometia la seva premissa. No hi ha estructura episòdica ni escenes que s’allarguen només per donar-nos el plaer d’escoltar una conversa sobre hamburgueses, els diàlegs són relativament sobris i hi ha únicament un ‘flashback’ –que, això sí, és dins d’un altre ‘flashback’–. I, tot i el que dona a entendre el títol, no és una epopeia sinó només un retrat més aviat mundà de dos tipus que assisteixen al final d’un món i el principi d’un altre i, simplement, intenten sobreviure. En altres paraules, passa menys temps atenent les idiosincràsies del seu director i més demostrant amor a aquells que sobreviuen fent cine. Potser no ens deixa veure el costat més vistós de Tarantino, però a canvi ens ofereix el més sensible.

Pobres i rics

També presentada avui a concurs, ‘Parasite’, utilitza una premissa molt intrigant –una família de morts de gana literalment colonitza a una altra de milionaris– per fer sàtira salvatge sobre les desigualtats entre pobres i rics. En el procés, el sud-coreà Bong Joon-ho torna a exhibir la seva capacitat per transitar per gèneres tan dispars com l’‘slapstick’ i el cine de terror en una mateixa història, el seu exquisit estil visual i la seva habilitat única per mantenir-nos amb la boca oberta.