Dead Can Dance, a l'altre costat del mirall a la Barts

Si cada reunió de Dead Can Dance és un esdeveniment, encara ho és més la gira que ha portat el duo aquesta setmana a Barcelona, en què excepcionalment no es dedica a presentar una novetat discogràfica, sinó a recórrer el conjunt de la seva carrera. Viatge a través del temps, de l’espai i dels territoris mentals de fantasia dibuixats per Lisa Gerrard i Brendan Perry al llarg de les quatre dècades abraçades en aquesta gira, titulada ‘A celebration - Life and works 1980-2019’.

Una ocasió perquè els fans disfrutin de composicions històriques, que en el seu dia van imprimir una enigmàtica empremta art-pop en l’imaginari alternatiu de la mà del segell 4AD, i que van resultar inspiradores en diversos corrents, com el postpunk, el pop gòtic i la fusió de l’electrònica amb les músiques del món. Cançons, moltes, que Dead Can Dance havia anat retirant dels seus repertoris i que aquest dilluns van tornar a alçar-se, misterioses i devastadores amb guant de seda, en el primer dels seus dos concerts a la sala Barts.

Des d’un regne llunyà

Al centre de l’escenari, envoltada d’una banda ampliada fins a l’octet, la suma sacerdotessa Gerrard, vinguda del seu regne ultramuntà i embolcallada en una exòtica túnica blanca, fent enfilar-se la seva veu de contralt cap als més daurats confins i manejant graciosament el saltiri xinès, el yangqin. Material dels 80 per entrar en acció: d’‘Anywhere out of the world’ a ‘Labour of love’, aquesta com a vestigi del seu fons pop més dark wave, cantada amb sobrietat per un Perry que va canviar el bouzouki per la guitarra elèctrica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Quan la sultana Gerrard s’apropiava del micro, Dead Can Dance sortia dels mapes, utilitzant la seva llengua imaginada amb ressonàncies arcanes, com a ‘Bylar’, i combinant vagues influxos cèltics (‘The wind that shakes the barley’) amb el senderisme ancestral: ‘Yulunga (Spirit dance)’, alhora tribal i delicada, en honor als nadius australians. Tot i que el seu hieratisme natural pugui arribar a desconcertar (fins i tot agraint els aplaudiments no va resultar gaire més propera que la reina d’Anglaterra), va trencar totes les barreres de l’emoció a ‘The host of Seraphim’, cim d’un tram final que va mantenir la tensió amb ‘Amnèsia’, ‘Autumn sun’ (del grup d’origen grecoarmeni Deleyaman) i aquesta ‘Dance of the bacchantes’ amb vista a l’Europa pagana, original del seu últim disc, ‘Dionysus’ (2018).

Dead Can Dance va satisfer llargues fams a la Barts i va cuidar el detall, recreant atmosferes i obrint portes sensorials amb extrema delicadesa. Amb suculentes picades d’ullet als coneixedors de la seva història i traços selectes: aquest ‘Song to the siren’, de Tim Buckley (que va gravar This Mortal Coil, un altre fetitxe de 4AD), obrint el bis en la veu de Perry, camí de ‘Cantara’, ‘The promised womb’ i el colofó de ‘Severance’, senyals de comiat d’un grup que sempre va ser diferent, creador, fa 40 anys, d’un món a l’altre costat del mirall.