Gabi Ruiz: «Vam vendre una part de Primavera Sound a un fons per protegir-nos dels taurons dels festivals»

La promotora musical Primavera Sound, impulsora del festival del mateix nom, tot un far indie, va vendre fa un any una part de les seves accions al fons d’inversió nord-americà The Yucaipa Companies. Per primera vegada l’empresa dona explicacions sobre l’operació. Qui s’encarrega de donar la cara és Gabi Ruiz, cofundador i codirector del Primavera Sound, que abans de la primera pregunta diu: "Hi ha uns grans grups creant una concentració mundial en l’àmbit dels festivals de música. Feia temps que el Primavera Sound, que és un esdeveniment que té una personalitat molt definida i una manera de fer molt de Barcelona, veia el problema de mantenir-se en el futur sa i estalvi de tots aquests taurons que estan comprant des d’escenaris i equips de so fins a banys".

¿A quins taurons es refereix?

N’hi ha bastants, des de les clàssiques AEG Live i Live Nation fins a fons d’inversió implacables que estan formant paquets per vendre’ls a aquests dos grans grups nord-americans. O sigui, AEG i Live Nation d’una banda, i satèl·lits, de l’altra. Notàvem que ens tancaven l’espai cada vegada més. Perquè les grans gires també les fan ells i, a més, a les seves sales o pavellons. A Espanya encara no han entrat a sac, però a la resta del món les arenes són seves i allà o als seus festivals van les seves gires. Vam tenir algun contacte amb ells i ens van explicar els seus models, que són models de supermercat, en què tot es fa igual per anar a buscar reducció de despeses i augment de beneficis. Capitalisme, que em sembla molt bé, però la nostra singularitat quedava compromesa. El Primavera Sound no és un festival superrendible en aquest sentit: com més et vulguis diferenciar, més complicat tens, en aquesta economia d’escala, que els donis els beneficis que esperen. Ens vam espantar bastant per les formes i per la proposta, que bàsicament és desaparèixer: perdre llocs de treball, perdre la societat, perdre l’empresa, anar-te’n a casa i ells ja segueixen amb el negoci. Nosaltres som una empresa amb un munt de gent, una família, i això no era una opció per a nosaltres; de manera que vam començar a mirar en altres direccions. I a través d’amics que havien passat per això, no tant en festivals com en agències d’artistes, que també pateixen un fenomen similar, vam contactar amb Yucaipa.

¿Què és The Yucaipa Companies?

No és un fons d’inversió habitual; és el fons d’inversió d’una persona, Ron Burkle. És un multimilionari nord-americà que va començar en el món dels supermercats a la zona de Los Angeles. És un as dels negocis. Va arribar un moment en què es va generar un fons d’inversió que porta el seu capital, no el d’inversors anònims, són els seus diners. És una persona que sempre ha tingut interès per la música, el cine i el teatre i en això va anar invertint. Va comprar, per exemple, agències de representació d’artistes. El seu model no és invasiu. El que li agrada és comprar certs negocis que tenen un toc mes 'boutique', diferents. Vam arribar a un acord. Teníem projectes de futur difícils de finançar i amb ell entrant a formar part de la nostra empresa tot seria més fàcil.

¿Què va comprar exactament The Yucaipa Companies?

El 29% de Primavera Sound. L’empresa continua sent nostra.

¿Pot créixer aquest percentatge?

Només si nosaltres volem que creixi. No hi ha cap clàusula que digui que li hem de donar la majoria abans o després. Això per a nosaltres era fonamental. Som una empresa de Barcelona cap a fora i no s’invertirà això. Desenvoluparem altres projectes, potser en altres parts del món, però sempre relacionats amb la nostra manera de treballar. I, en molts casos, relacionats amb Barcelona. Per exemple, la ràdio que hem posat en marxa i per a la qual abans no teníem la capacitat de finançament. Amb aquest nou soci la tenim.

¿Quina quantitat de diners significa el 29% de Primavera Sound?

No estic autoritzat a dir-ho. Tot i que va ser una bona valoració.

¿Què treu, en definitiva, Primavera Sound de vendre el 29% a The Yucaipa Companies?

Poder seguir sent Primavera Sound, continuar independents i sans i estalvis dels taurons. Per exemple, l’aposta d’aquest any per la paritat, una cosa molt pensada, hem pogut fer-la sense por, perquè tenim una situació de seguretat econòmica que ens permet comportar-nos al marge dels vaivens del mercat. I també treu la solvència per poder afrontar nous projectes.

¿Com ha quedat el consell d’administració?

Igual, però amb un seient més. Els sis socis que ja érem i un sèptim.

¿Soc conspiranoic si penso que el Primavera Sound ha entrat, en certa mesura, en un circuit en què sempre actuen els mateixos?

Al contrari, és el que intentem evitar. Busquem que l’ecosistema de programadors independents que fins fa poc existia, sobretot a Europa, pugui continuar existint. Que el Primavera Sound, a Barcelona o a Porto, continuï sent una excepció. ¿Per què? Perquè no és dins d’aquests grans grups. Si estàs dins seu, tindràs els seus caps de cartell. Puc assegurar que a mi ningú em pressiona quan decideixo contractar això o allò. Continuem fent el que ens dona la gana.

Però el seu soci és representant d’artistes.

A veure, ens movem en un món on existeix una certa ètica. Puc ser aliat amb aquest grup que porta representació d’artistes, sobretot nord-americans, i tirar cap a un altre grup amb què tinc una relació de 30 anys. No és el model Live Nation, que sí que imposa artistes. No som una promotora global. On som nosaltres no vivim de comprar 50 dates a U2 i esprémer-les.

¿Tenen un pla de creixement?

Hi ha plans de poder realitzar projectes que teníem en agenda o en carpetes. Per fer coses sempre relacionades amb la música, però no necessàriament festivals.

¿Per exemple?

Porta mala sort parlar de projectes, però ben aviat en parlarem, perquè l’any que ve és el nostre 20è aniversari i estem preparant unes quantes coses. Ara mateix l’exemple que més em val és la ràdio, perquè tenim els mitjans per erigir del no-res una ràdio independent que no respon davant de ningú més que de nosaltres. En aquesta línia anirà tot. Potser intervenim en un festival que estigui en la nostra mateixa situació a Islàndia o a Noruega o a la Xina, és igual, l’interès serà participar aquella gent amb talent que estigui en una situació similar a la nostra i poder crear una xarxa de promotors de festivals, de sales, de mitjans de comunicació que es mantinguin independents. Aquí el que estem buscant és una sèrie de gent al voltant del planeta que es mantingui diferent i el nostre rival és aquell que vol fer-ho tot igual. 

¿Hi ha una incoherència entre ser un far indie i apropar-se al gran capital?

Èticament, ho tinc molt clar: no ha canviat res. El més difícil ha sigut trobar el soci que hem trobat, que no té una idea que les seves inversions hagin d’anar a afavorir un capitalisme extrem. Pensa que hi ha negoci en altres maneres de fer i que el model cap al qual van tots els altres està abocat al fracàs. O que se’l quedi només un. El nostre model, que pot ser tot el rendible que vulguis, es basa en altres principis, en el que nosaltres som bons. Jo sens dubte no soc bo fent gires globals d’U2, això no ho sé fer. Jo sé treballar amb bandes mitjanes, fer que arribin alt i tornar a buscar bandes mitjanes per fer que arribin alt. No puc entrar a competir contra Nike i Adidas, però et puc fer unes sabatilles l’hòstia de maques i que, a més, acabin sent molt rendibles. Això sé fer-ho molt bé i donar beneficis.

¿Continuen sent fans de la música?

Cada vegada més. Com més independència econòmica, més ens podem abocar al que ens apassiona. Si et mostro la meva llista de reproducció, veuràs bandes que no han escoltat més que quatre o cinc persones abans que jo. És part de la nostra feina.

¿Existeix la possibilitat que un grup anticapitalista sigui vetat en el Primavera Sound?

Ni moltíssim menys. Si pogués fer que vingués Fugazi, vindria Fugazi. Els nostres socis saben qui som i com funcionem i no és plantejable que s’immisceixin en la programació. A tot estirar em poden fer retre comptes. No ens vetaran. D’això hi ha intents molt més pròxims. Ens poden intentar influir mitjans de comunicació, patrocinadors, polítics... tots aquests sí que tenen els sants nassos de venir a aquesta santa casa a intentar-ho, però els nostres socis, no. No flipem amb el capitalisme dels EUA quan aquí vivim en un país on et donen el ‘flasca’ a la més mínima.

¿Qui els ha pressionat?

¿Et penses que ser una empresa catalana en aquesta Espanya no significa pressions? Una empresa que es dedica a la cultura... Doncs, és clar.

Ja, ¿però algú els ha dit 'no programeu a ics grup'?

I no publiqueu aquest cartell i no tingueu aquesta opinió. Això és constant. Però amb això sabem conviure.

¿Algun grup que li hagin intentat vetar?

Ho hauria de parlar amb el grup. És que, si ho dic, algú se sentirà assenyalat. Però, evidentment. Amb el rock basc ho hem tingut sempre. Però també ens han pressionat per no portar grups israelians o àrabs, i per programar moltes dones aquest any hem tingut gent que ens ha dit que estàvem programant políticament i que els festivals han de mantenir-se al marge de la política. I advertències per programar grups propers al que està passant ara a Catalunya. Aquí no hem d’anar a buscar al maleït capital, que al final no és tan invasiu; et deixa treballar mentre tu funcionis.

¿L’aposta per les músiques urbanes i la paritat ha afectat la venda d’entrades?

En vendes estem bé. He passat molta més por pel 'brexit' que per la 'normalització' del cartell, però al final també el públic britànic s’ha animat. La 'normalització' és una cosa que aquest any hem expressat moltíssim, però que ja havíem iniciat fa un temps. És possible que comencem a canviar un públic per un altre; potser perdem gent per dalt i la guanyem per baix. És llei de vida i ens havia de passar igualment. És una aposta decidida. La música urbana em sembla el nou punk, és molt semblant al que va passar a finals dels anys 70 i principis dels 80. I dels 50 millors discos de l’any potser 30 són de dones, o sigui que... havia de ser així. No podia ser de cap altra manera.

¿Fins a quin punt és present el gran capital als festivals?

Tots els Lollapalooza són de Live Nation, sense anar més lluny. És el model mé agressiu. Han arribat a ciutats on ja hi havia festivals i els han fet desaparèixer. El programador és una espècie en extinció. No m’agrada haver de parlar que hi ha fons d’inversió o grans interessos darrere de la indústria de la música en directe, però al final és inevitable; aquest sistema porta a això. Ara, podem fer que sigui el millor possible. I intentar que no sigui tot el mateix, que les bandes tinguin un lloc on puguin tocar. ¿Què es pot fer? Doncs les institucions que vulguin cuidar la seva indústria cultural poden no donar una llicència per a determinat festival.

Una acusació recurrent als festivals és que han contribuït que a Barcelona hi hagi menys actuacions petites i mitjanes al llarg de l’any.

És una estupidesa. Hem de ser el promotor que més concerts fa a Barcelona durant l’any. El que passa és que hi ha moltes bandes que no omplen sales d’aforament mitjà. A part que el nivell adquisitiu a Espanya és baix; la gent tampoc està gaire per la feina. I això passa a tot Europa. Els concerts estan començant a deixar de funcionar a tot Europa, però a Espanya és especialment greu, perquè a la gent no li dona per sortir de la feina i ficar-se a una sala a veure el teloner i la banda i prendre-hi tres cerveses. Primer, que no té diners, i segon, que estan canviant els hàbits de consum: la gent es posa Netflix, el para, es pren una cervesa, torna a Netflix... No és especialment culpa dels promotors. 

Però alguna cosa contribuiran els afartaments dels festivals al fet que l’aficionat vagi menys a les sales.

No sé per què. Insisteixo: crec que estan canviant les coses. Hi ha altres països amb més diners on la gent tampoc va als concerts. A Londres, la gent no va als clubs d’electrònica i s’estan preguntant '¿què li passa a l’electrònica?' A l’electrònica no li passa res, li passa al consumidor. Suposo que des de fa un temps la gent es veu més representada en el model de festival. És un problema profund de consum musical.

¿Quines subvencions rep el Primavera Sound?

El 2018, 135.000 euros de l’Ajuntament de Barcelona per al Primavera a la Ciutat i 150.000 de la Generalitat per al Primavera Pro. Sobre un pressupost total de 14 milions. No soc amic de les subvencions. Però per a tothom o per a ningú. Fa temps que vam demanar un marc europeu que ho aclareixi. Que els diners de la cultura vagin a la cultura i que als festivals se’ns subvencioni a través de l’activitat econòmica que també som, o de promoció turística.

Sembla estrany que un colós rebi subvencions.

Jo també ho dic. I segurament som dels festivals menys subvencionats d’Espanya.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

És comprensible que les rebessin fa anys, però ara...

Això és qüestió dels polítics. En els nostres acords, i no em poso en els dels altres, nosaltres tenim un retorn a la ciutat. Una part important de la programació és gratuïta. El que ens costa a nosaltres aquesta part gratuïta no es paga amb el que ens dona l’ajuntament. I la part de la Generalitat és un conveni per fer una fira professional, el Primavera Pro, que ha anat aconseguint els objectius que es van marcar quan es va firmar el conveni. Nosaltres sempre hem vist que ocasionem unes certes molèsties a la ciutat, en som conscients, i per això sempre hem cregut normal aquest retorn en forma d’actuacions gratuïtes. Creiem en això. I en un model de ciutat oberta que tingui un festival especial en el qual no es dona al públic tot triturat.