Leiva: "No vaig perseguir mai superar Pereza"

El mig temps rocker de Leiva viu dies de prosperitat: el seu quart disc, ‘Nuclear’, el porta al Sant Jordi Club per partida doble (dissabte, amb entrades esgotades, i diumenge, els dos concerts dins del festival Guitar BCN), com a part d’una gira que inclou unes altres dues dates en el madrileny Wizink Center. Parlem amb l’excomponent de Pereza.

‘Nuclear’ arriba després del seu treball a l’últim disc de Sabina, ‘Lo niego todo’ (2017). ¿Observa un influx d’aquesta experiència a la nova obra?

Passar un any amb Joaquín, fent música, com a qualsevol cosa important influeix a la teva obra, però no em vaig adonar del pòsit que va deixar fins que vaig acabar el disc i vaig escoltar ‘Costa de Oaxaca’, que engloba coses que ell em va deixar. La vaig escriure just després d’acabar el treball amb ell, i allà sento que Joaquín hi és present.

¿Són molt diferents els seus processos a l’hora d’afrontar un disc?

Sí, Joaquín no està sempre component cançons com una necessitat vital, mentre que jo sí que vaig fent-ho per entendre’m a mi mateix. Joaquín té molts textos i va calçant músiques, i jo acostumo a fer-ho al revés. Però al final no en difereix tant. Salvant distàncies, tots dos expliquem històries i a cap dels dos ens obsessiona l’estil. En això ens assemblem.

¿Es veu més com un autor de cançons que com un home del rock’n’roll?

Sí, per mi això s’ajusta més a la realitat. No he sigut mai militant del rock. Soc consumidor de rock i m’agrada, com a espectador, veure qui dedica la seva carrera a un estil, però el meu missatge no crec que sigui de rock.

A ‘Nuclear’ hi torna a haver una pàtina de guitarres rockeres que serveixen a composicions molt modulades, amb mig temps i balades.

Veure a què anomenem rock, pop, balades..., és un terreny pantanós. És una cosa que ni em plantejo.

L’incomoda parlar de la seva música.

És que com el procés de composició no és una cosa lògica, sinó que és una mica màgic, un no té totes les respostes. No em sembla fàcil parlar de la meva música perquè no sé gaire bé d’on ha vingut. Bruce Springsteen diu que no t’has de parar a mirar de comprendre coses que són màgiques perquè te les carregues.

Va ser un mal estudiant. ¿És un cas d’individu salvat per la música?

Vaig ser molt repetidor de cursos, no anava a classes, estava tot el dia al local... Des de molt petit he sabut que volia fer música. Sí, la música m’ha rescatat.

Les seves figures de capçalera són les clàssiques: Bob Dylan.

La seva obra completa no l’he consumit tant com la dels Beatles, però com Dylan ha fet les coses, com ha portat la seva carrera, com ha cuidat els seus textos, el seu mite, les seves transformacions, els seus discos als 23 i als 65... L’obra de Dylan em sembla la més regular i flipant. Els Stones fa molt temps que em diuen moltes menys coses que ell.

Hi ha un component melòdic, un ús de cors, de pianos, que fa pensar en els Beatles tardans. ¿Un referent inevitable tot i que hagin passat 50 anys?

Pot semblar vulgar continuar parlant dels Beatles, però sempre acabes veient alguna cosa d’ells en la teva música. I de McCartney en solitari, i de Harrison, i de Lennon: ‘Flaming pie’, ‘All things must pass’, ‘Plastic Ono Band’ ... Cadascun d’ells va inventar moltes coses. Em sembla gairebé impossible que al disc no hi hagi moments en què se’m vegi el llautó.

Hi ha picades d’ullet a Mèxic al disc: el duet de Ximena Sariñana amb Bunbury a ‘Godzilla’. ¿Un José Alfredo Jiménez no pot ser al nivell que els grans del rock anglosaxó?

Sens dubte, per mi no hi ha ningú que superi José Alfredo component cançons. És una cosa que he parlat molt amb Joaquín. Aquest missatge accessible i amb aquesta profunditat... És interessant: ara hi ha a Mèxic una generació que està modernitzant el folklore, com Natalia Lafourcade amb Los Macorinos. Respecte a ‘Godzilla’, al compondre-la escoltava la veu de Bunbury. Li vaig dir: “aquesta part et pertany”. I em venia de gust que hi hagués un personatge femení, i Ximena encaixava per la seva personalitat vocal.

¿Es veuria incorporant elements del folklore espanyol o castellà en el seu discurs musical?

No, no tinc gaire connexió amb el folklore del nostre país. A casa, des de sempre les nostres influències van ser anglosaxones.

Hi ha una història sorprenent entorn d’‘El gegant de Big Fish’. ¿Una amiga seva va estar cartejant-se durant anys amb l’actor de la pel·lícula de Tim Burton ‘Big fish’ sense saber que era ell?

Sí, la meva amiga Sara, basca, quan tenia 10 o 11 anys, s’escrivia cartes amb un noi dels Estats Units, com a activitat de les classes d’anglès. Un dia, ella es va decidir a enviar-li una foto seva i li va demanar que li enviés també una. I no va contestar mai. A ella li va quedar sempre una sensació d’història inacabada. Al cap de 20 anys, a Getxo, sent a la perruqueria, Sara agafa un diari i llegeix una notícia: “Mor l’actor Matthew McGrory als 32 anys, patia gigantisme..." ¡Era el nom del noi amb qui es cartejava! Se li va trencar el cor.

Brutal.

Sí, no li va enviar la foto perquè era un gegant. Uau... Sempre vaig voler escriure sobre aquesta història, però no aconseguia reflectir tota la seva profunditat i la seva força, i em vaig acabar quedant amb els complexos del gegant de ‘Big fish’.

Bé, torna a Barcelona en un moment dolç, congregant tant públic com en els temps de Pereza. ¿Ha aconseguit el que buscava?

No vaig perseguir mai equiparar-me amb Pereza ni superar-lo. Al principi vaig perdre molt públic i després m’hi he anat retrobant, però la dimensió que està adquirint el meu projecte no forma part d’una ambició. Vaig disfrutar molt dels locals petits i ara dels més grans, però estic segur que això tornarà a canviar. Les carreres no són sempre ascendents. La meva generació crec que és l’última en què les companyies ens fitxaven als clubs i apostaven per carreres, a llarg termini: Sidonie, Xoel López, Quique González... Ara, això és ciència-ficció: es juga per una cançó.

A Madrid gairebé triplica el volum del seu públic a Barcelona.

Sí, és una bogeria. Espanya és un país molt irregular per a la música. És difícil que un artista tingui una carrera homogènia en totes les parts del país. Passa i passarà sempre. Andalusia, el País Basc, Catalunya... Però fer dues nits al Sant Jordi Club és un èxit que mai hauria gosat aspirar.

Notícies relacionades

Cercas, Bosch i Dueñas coronen un Sant Jordi miraculós i pletòric

La festa d’‘Abril’ converteix el Dry Martini en l’Studio 54 de Sant Jordi

¿Es pregunta què veu el públic en vostè?

No, ni escolto els meus discos, ni em busco a internet, ni llegeixo les crítiques, ni em pregunto moltes coses sobre la meva carrera. Em semblaria que és mirar-me al melic i perdre molt temps que podria fer servir per escoltar música.