Almodóvar i Banderas, dolor i glòria a Cannes

Pedro Almodóvar no ha guanyat la Palma d’Or aquest dissabte. Per sisena vegada en la seva carrera –després de 'Todo sobre mi madre' (1999), 'La mala educación' (2004), 'Volver' (2006), 'Los abrazos rotos' (2009), 'La piel que habito' (2011) i 'Julieta' (2016)–, el director manxec s’ha quedat a Cannes a les portes d’aconseguir el premi cinematogràfic més prestigiós del món. I la sensació d’estranyesa que això causa és encara més gran si es tenen en compte les expectatives que 'Dolor y gloria' havia generat des de la seva presentació al festival fa una setmana. Es donava generalitzadament per fet que aquest sí que era l’any d’Almodóvar perquè, malgrat que la seva 21a pel·lícula de cap manera és la millor que té –per entendre’ns, no és 'Qué he hecho yo para merecer esto' (1984) i tampoc 'Hable con ella' (2002)–, sí que s’ha d’entendre com una mena de recapitulació de la seva vida i de les seves quatre dècades de carrera. És difícil que cap de les que faci a partir d’ara siguin candidates tan ideals al premi com aquesta.

Antonio Banderas és part importantíssima d’aquesta carrera, i un motiu essencial de l’èxit artístic que 'Dolor y gloria' representa. Allunyant-se per complet de la seva zona de confort per encarnar un cineasta neuròtic que fa inventari de la seva vida mentre lídia amb un assortiment de malalties físiques i psicològiques, l’actor s’apropia no només de l’esperit d’Almodóvar sinó també del seu esplèndid pentinat. El seu merescut premi al millor actor és una victòria importantíssima, la primera que obté en un dels grans festivals cinematogràfics.

En tot cas, òbviament, el gran triomfador de la nit és un altre, i té nom estrany: Bong Joon-ho La presència en el palmarès de la seva nova pel·lícula, 'Parasite', es donava per feta des de feia dies, però probablement ningú podria imaginar que acabaria a dalt de tot. Se la veia com una pel·lícula massa lleugera; si es vol, massa divertida, i no prou greu per merèixer un premi tan solemne. El cert és que, se la miri com se la miri, és una obra extraordinària, potser la més enginyosa, inquietant i descarada barreja de gèneres duta a terme mai per un dels directors actuals que millor barregen gèneres: al llarg de més de dues hores, sense que ens n’adonem, 'Parasite' ens porta de passeig de l’'slapstick' al cine d’atracaments, i d’aquí al de terror i al drama familiar, i a tota hora funciona com una profunda dissecció del conflicte irresoluble entre rics i pobres. El que dèiem, una meravella.

Notícies relacionades

Bong Joon-ho dona al cine sud-coreà la seva primera Palma d'Or

La transmutació d'Antonio Banderas en Pedro Almodóvar

Pel que respecta tant al segon com al tercer lloc del palmarès, el jurat presidit per Alejandro González Iñárritu ha optat per la sang nova. El gran premi especial del jurat se sol concedir a una pel·lícula destacable pel seu risc i la seva ambició, i d’aquestes coses 'Atlantique' en va sobrada: vol ser alhora drama romàntic, intriga policial, denúncia social i fins i tot cine de fantasmes. Amb la mera gosadia de la seva directora, la debutant Mati Diop, ja n’hi ha prou per justificar el premi. També té lògica que el premi del jurat hagi sigut concedit ex aequo a 'Els miserables’ i 'Bacurau', perquè totes dues són pel·lícules formidables només a mitges. D’una banda, l’opera prima de Ladj Ly enlluerna mentre transcorre dins dels límits del més enèrgic cine policial, però flaqueja a l’intentar donar lliçons morals; d’una altra, la tercera pel·lícula del brasiler Kléber Mendonça Filho és alhora un gloriós homenatge a John Carpenter i una metàfora una mica tosca sobre el perill que l’auge dels feixistes encarna.

La selecció de pel·lícules d’aquest any no ha estat precisament sobrada de papers femenins suculents –a excepció, clar, dels dos personatges protagonistes de 'Portrait of a lady on fire', pel·lícula que sens dubte hauria merescut una recompensa més gran que el trofeu al millor guió–; això, ull, no li hauria de treure importància al premi aconseguit per la britànica Emily Beecham gràcies a la commovedora contenció que exhibeix 'Little Joe', una desconcertant al·legoria de ciència-ficció que va ser rebuda amb una tebiesa sorprenent per la crítica. En realitat, l’única presència discutible en el palmarès és el premi al millor director, atorgat als germans Dardenne per 'El joven Ahmed', sens dubte una de les pel·lícules més simplistes i dramàticament inerts de la seva carrera. El guardó, en tot cas, serveix per certificar fins a quin punt els germans belgues li tenen presa la mida al festival. La majoria de vegades que han competit aquí han guanyat algun premi important, i no oblidem que tenen dues Palmes d’Or. Potser li haurien d’explicar el seu secret a Almodóvar.