Love of Lesbian: «És meravellós sentir que ja no estàs de moda»

El 2014, Love of Lesbian va inventar ‘Miralls i miratges’, un espectacle que va presentar al seu dia a l’Auditori, que ha portat de gira per tot Espanya i que torna, amb un repertori posat al dia, aquest dimarts a Barcelona (Onyric Teatre Condal) per a una sèrie de deu sessions. Actuacions que, juntament amb la de la del 6 de juliol en el Cruïlla BCN, representen el comiat del grup de la capital catalana en una llarga temporada. Parlem amb el seu cantant, Santi Balmes, i l’escenògraf i actor Guillem Albà.

¿Això és un concert o una obra teatral?

Santi Balmes: No deixa de ser un concert, tot i que teatralitzat i amb un repertori radicalment diferent. No repetim ni una cançó de les que hem fet a la gira, ni ‘Allí donde solíamos gritar’, ni ‘1999’, ni ‘Club de fans de John Boy’, ni històries d’aquestes. Toquem temes més íntims. Si de Love of Lesbian només coneixes les cinc primeres cançons de Spotify, aquesta no serà la teva nit.

Guillem Albà: Són les cançons més dramàtiques, més poètiques... La cara B.

¿Què els va motivar a crear aquesta proposta cinc anys enrere?

S. B.: Teníem una sèrie de cançons que pel seu ‘tempo’ vam anar apartant a poc a poc dels concerts, perquè no eren les que la gent volia escoltar. El fan genera un ‘top’ i no te’n pots escapar. De vegades és un pecat fer un concert sense aquestes cançons. I llavors vam voler posar-nos a prova: ¿seríem capaços d’aguantar un concert amb aquestes cançons més tranquil·les?

I van decidir intentar-ho però donant una mica més: un concepte teatral.

S. B.: Juli (Saldarriaga) havia vist ‘Trau’, l’espectacle de Guillem, i va començar a donar-me la turra: “l’has de veure”. Em va agradar molt i vam conençar a pensar en un concert en què entrés la disciplina d’un teatre artesanal, fugint de làsers i ‘leds’, i disfrutant de les cançons asseguts.

G. A.: Em van donar llibertat total. Vam trobar el punt mitjà entre el concert i el teatre, integrant la màscara, els titelles, el gest...

¿'Miralls i miratges’ explica una història?

G. A. No, però sí que hi ha un viatge emocional.

S. B. I és bastant catàrtic: veus gent plorant o emocionant-se amb les ombres xineses. I penses: “¡si ho arribo a saber, no ens gastem una pasta en producció a l’última gira!”. Hi ha moments de llibertat en què tirem a terra la quarta paret sortint una mica del guió. La tessitura de la banda és radicalment diferent de tot. El més semblant seria Albert Pla. Al Juli i a mi ens agrada molt ‘Stop making sense’, de Talking Heads. Aquest tipus de concert en què menys és més i que va fent una pujada.

¿En què s’inspira la metàfora del mirall i els miratges?

S. B. Ve d’una entrevista a Nabokov que vaig veure a YouTube. Per a nosaltres, el món de la creació és això, miralls i miratges, des de la cançó esquinçadora, que explica les coses de manera que et toquen molt, fins a la hipèrbole.

¿Es pot avorrir de si mateixa una banda pop en els seus cicles de disc i gira?

S. B. Quan la maquinària d’una gira es posa en marxa ja tot és previsible. ¿Toco a tal ciutat? ¡Quina novetat! És el més lògic, però alhora el que vols és redescobrir-te a tu mateix i posar-te en perill, que és una cosa que mola molt. En aquests concerts hi ha un rotllo ‘japo’, zen, fent un pas enrere, amb una litúrgia diferent. Fins i tot el meu paper com a cantant és diferent: estic més pendent de cada inflexió vocal.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Són al final d’etapa d’‘El poeta Halley’, un disc en el qual van assumir riscos amb cançons més llargues i serpentejants. ¿Creu que seguiran aquest camí?

S. B. Començo a tenir la sensació de no estar de moda, i això és meravellós. Quan tens un públic que saps que està àvid d’escoltar coses noves, però que t’accepta com a tal, pots arribar a generar una espècie de ‘mainstream’ alternatiu, un ‘mainstream’ de La 2, i és bonic tenir la seguretat que el joc continua per a gent que és receptiva. Estem ja amb cançons noves, però el disc encara tardarà fins i tot almenys fins a finals del 2020 o entrat el 2021. És possible que no tornem a tocar a Barcelona fins d’aquí a dos anys. Però també és bonic que et trobin a faltar.