David Jiménez: «Sabia que 'El director' em crearia enemics"

David Jiménez ha sacsejat el món del periodisme espanyol amb la publicació d’'El director' (Libros del K.O., pròximament en català a Navona), un text en el qual repassa l’any que va passar al capdavant del diari 'El Mundo' entre el 2015 i el 2016. Jiménez, que va entrar al diari com a becari i va ser corresponsal a Àsia des del 1998 fins al 2014, dibuixa un panorama descoratjador en el qual la premsa madrilenya viu en estat de permanent suborn per part dels poders polítics i empresarials, als quals paga els seus favors amb tractes informatius de favor.

És evident que la seva experiència dirigint 'El Mundo' li ha fet qüestionar-se sobre la llibertat de premsa.

El nivell i la qualitat de la llibertat d’expressió a Espanya no es corresponen amb un país modern, europeu i occidental. Hi som per darrere. Probablement alguna cosa arrosseguem del fet de ser una democràcia encara jove.

Si a em demanessin a mi un diagnòstic només a partir del seu llibre, en faria un de molt pitjor.

En els anys que es relaten al llibre la situació era més greu. Van ser els anys de Mariano Rajoy, en els quals es va exercir una pressió brutal sobre els mitjans perquè aquell Govern tenia un poder aclaparador. En un moment en què el Govern temia perdre aquest poder, es va organitzar una campanya brutal sobre els mitjans, castigant els crítics i premiant els que seguien la línia.

¿Aprofitant una debilitat accentuada per la crisi?

Sens dubte el poder va olorar la crisi, va olorar la debilitat de la premsa i va arribar a la conclusió que tenia una grandíssima oportunitat de collar-nos, més fins i tot del que havia fet en el passat.

Llavors, ¿això no comença amb la crisi?

No podem posar la crisi com a excusa de gaires coses que s’han fet malament en la premsa. Els lligaments de la premsa tradicional amb el poder polític i empresarial venen de molt enrere. Moltes de les coses que explico ja passaven en l’època del 'boom’, quan els diaris eren rendibles i guanyaven diners. El que passa és que amb la crisi vam trencar encara més alguns d’aquests codis ètics que hauríem de tenir com a periodistes.

Quan parla del poder, ¿de quin poder parla?

De l’econòmic, el polític i el mediàtic. Els diaris estaven acomiadant gent, en alguns casos hi havia dificultats per pagar les nòmines, i la dependència dels favors, tant d’empreses de l’Ibex com del Govern era molt més gran. I ho van utilitzar tot.

¿Què és tot?

Des de la publicitat institucional fins a la pressió sobre els mitjans públics, que van ser presos per assalt. Però també alguns de privats. En aquest ambient és que jo arribo a ocupar el lloc de director, i em trobo enmig d’aquesta batalla pel control de la premsa.

Tot això que denuncia al seu llibre, ¿creu que passa només a Espanya?

Si ens volem comparar amb països amb una tradició de premsa com la del Regne Unit, Alemanya o França, som clarament molt enrere. Els polítics i els grans empresaris d’aquest país no entenen el paper d’una premsa lliure en democràcia, proven de condicionar-la de diferents formes, i després de la crisi l’han condicionat encara més.

Al llibre no surten gens ben parats els empresaris del seu antic diari.

És que no podem oblidar mai que quan parlem dels poders que han danyat la llibertat de premsa en aquest país, parlem dels polítics, dels empresaris i també dels grans capos dels mitjans. Hem tingut l’enemic a casa. Des de dins hi ha hagut empresaris i directius que en lloc de fer una defensa de la independència dels seus mitjans l’han compromès.

Parlant d’empresaris, li cito una frase del que al seu llibre identifica com El Cardenal: “El teu diari només pot explicar la veritat si sobreviu”. ¿La supervivència d’'El Mundo' depenia dels acords amb el poder?

La majoria dels mitjans tradicionals, sobretot de premsa escrita, no haurien sobreviscut a la crisi sense els favors de l’Ibex i els Governs. Encara avui són dependents d’aquests acords. La circulació s’ha desplomat, els ingressos s’han desplomat i hem guanyat molta audiència en els suports digitals, però no ha compensat la caiguda de l’imprès. En aquest desequilibri hem hagut de buscar els favors de governs i empreses. Allà és on ens vam veure atrapats, i continuem atrapats.

Aquesta no deixa de ser una entrevista amb un periodista que forma part d’aquest sistema que denuncia. ¿Símptoma d’assimilació o de llibertat de premsa?

Bé, que EL PERIÓDICO m’estigui entrevistant a mi és excepcional. No tots els mitjans tradicionals m’entrevisten. Alguns han ignorat completament el llibre. El llibre està en la seva cinquena edició, és clarament un èxit editorial, és difícil d’ignorar, però alguns ho aconsegueixen. Però, efectivament, si donessin publicitat al llibre tampoc els afectaria. Els acords són tan part del sistema que difícilment poden ser alterats per un llibre.

Hi ha noms propis al llibre, i denúncies greus. ¿Està blindat contra possibles demandes?

Mai estàs blindat contra les conseqüències d’escriure un llibre així. Jo sabia que podria tenir problemes, que em crearia enemics, que hi podia haver empreses mediàtiques que em vetarien probablement per tota la vida. I no obstant, havent conegut des de dins aquest costat fosc del periodisme, hauria sigut un acte de covardia no haver-ho explicat. El meu deure com a periodista és: si tinc una bona història, explicar-la. I si afecta el meu propi ofici, no puc dir: és que són dels meus, guardem això al calaix perquè ningú s’assabenti.

En altres entrevistes ha parlat d’una llei del silenci en el periodisme.

Sí. Jo volia trencar la llei del silenci que ha existit entorn de la premsa durant dècades. Una llei per la qual els periodistes s’atribuïen legítimament el dret de criticar, revelar i informar sobretot el món, menys sobre si mateixos. Per això la reacció d’una part de la premsa tan negativa cap al llibre.

De la premsa, dels seus antics companys... Estan molestos entre altres coses perquè vostè aireja les intimitats de la redacció.

És clar, perquè a les redaccions tenim una responsabilitat sobre moltes de les coses que han anat malament. ¿Quina llei, quin reglament o normativa existeix que impedeix que es pugui criticar els periodistes?

Hi ha gent de l’ofici que diu que aquestes parts aporten poc al contingut principal del llibre.

Un dels errors que han comès algunes persones és pensar que jo he escrit un llibre per a periodistes. Jo he escrit un llibre per a periodistes, per a bombers, per a doctors, per a advocats i per a taxistes. No està dirigit només a periodistes, però els periodistes el llegeixen com una cosa personal i emocional. És només un llibre. És simplement la meva veritat. Dins d’aquesta veritat, del que jo vaig viure, una part important van ser les meves relacions amb la redacció, les lleialtats i deslleialtats que vaig viure, les baralles que es produeixen en una empresa on hi ha centenars d’empleats, la manera en què les castes privilegiades proven de protegir els seus llocs, els seus salaris, les seves promocions.

També, que falta autocrítica.

Al llibre crec que també hi ha autocrítica, i es pot dir, n’hi hauria d’haver hagut més, n’hi hauria d’haver hagut menys, però hi ha autocrítica cap a decisions que un pren en aquesta posició de director que no eren les adequades.

¿De què van pecar els directius d’'El Mundo' al donar-li el lloc?

Jo crec que es va produir un malentès entre nosaltres. Ni jo era el director que ells buscaven ni ells eren els directius que jo necessitava per fer el projecte en què creia.

No es nomena un director sense una reflexió prèvia, sense una anàlisi, sense...

En aquesta empresa és molt possible. Sense haver fet si més no l’exercici de posar el meu nom a Google, perquè si haguessin fet això i s'haguessin llegit el blog que feia anys que escrivia, haurien vist que era un blog en el qual criticava la monarquia, els governs, els partits, fins i tot curiosament, la premsa.

Quan es va adonar de com funcionava el diari, ¿no es va plantejar dimitir?

No, perquè jo tenia un vincle emocional amb 'El Mundo'. Havia entrat de becari, havia estat corresponsal molts anys, m’havia jugat la vida per informar els lectors en llocs com l’Afganistan, Timor, el Caixmir o Sri Lanka. Jo realment creia que podia ajudar a tirar endavant aquest projecte. A l’adonar-me de com funcionava el sistema, vaig interioritzar que havia de defensar el diari dels que provaven d’entregar-lo a interessos econòmics o polítics.

¿Ha perdut amics pel llibre?

Diguem que tinc amics que ara porten la nostra amistat amb molta més discreció. Els que han pogut deixar de trucar després de la publicació del llibre no eren amics de veritat, i els que ho eren han entès el llibre, li han donat suport i de vegades l’han criticat. Ara bé, si algú deixa de ser el teu amic perquè has exercit el teu dret a la llibertat d’expressió publicant la teva veritat sobre un període important de la teva vida, llavors no valia la pena.

S’ha referit a la seva decisió de publicar el llibre com una immolació professional.

Sí, però amb l’avantatge que em puc permetre aquesta immolació. Per això, no acabo d’acceptar aquesta floreta que és un llibre molt valent. M’ho puc permetre perquè treballo per a mitjans estrangers, perquè tinc una situació econòmica folgada, perquè no depenc d’una tertúlia per arribar a fi de mes. Seria injust exigir-li a un periodista en precari que guanya 1.000 euros en una redacció de províncies que denunciés el sistema, perquè això probablement l’exclouria per sempre d’aquest món.

És un llibre de denúncia. ¿Què li agradaria que passés?

L’important per a mi és que el llibre ja ha obert un debat sobre l’estat del periodisme a Espanya. M’encantaria que portés a l’autocrítica i a la conclusió que també necessitem aquesta regeneració que li hem exigit a l’empresa i a la política. L’ideal seria que els companys que m’escriuen explicant-me les manipulacions en els seus mitjans, i que ho fan només per privat, també s’animessin a explicar el que va malament.

¿L’escriuen molt?

Es podrien escriure tres llibres més amb la informació que m’ha arribat des que he publicat el llibre: de televisions, ràdios, grans diaris, de petits diaris de províncies on moltes vegades les pressions i els interessos són fins i tot més grans.

¿Per què creu que ha tingut èxit més enllà de les redaccions?

La gent tenia ganes de conèixer un món que estava a l’armari. Que s’havia protegit de les mirades exteriors. La gent veu la contradicció, ja que són precisament aquells que es dediquen a explicar coses sobre els altres. Amb el boca-orella, el llibre està creixent malgrat que té un veto d’una banda de la premsa. I això només pot passar si la gent creu que la història és autèntica i el que s’està explicant allà és veritat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Encara no ha de portar guardaespatlles, ¿no?

He, he. No, encara no. Afortunadament no estem en països com Mèxic, on els periodistes que revelen veritats incòmodes moren en atemptats. Tot i que hi ha amics que em diuen que miri als baixos del cotxe abans d’agafar-lo. De broma.