Ariadna Gil es fica a la pell de Duras

Ariadna Gil mai va voler fer un monòleg. L’actriu, que va triomfar en films com ‘Belle Époque’, ‘Libertarias’ i ‘Los soldados de Salamina’, sembla haver-se tornat addicta al teatre des que va protagonitzar ‘Jane Eyre’.Tant és així que, contravenint la seva filosofia, aquest dijous estrena a la Sala Petita del TNC el seu primer muntatge en solitari, 'El dolor', de Marguerite Duras.

Sortirà a escena sola, acompanyada només pels múltiples dubtes, l’ansietat i aquest profund malestar que Marguerite Duras (1914-1996) va bolcar en ‘El dolor’. Aquest diari íntim que va escriure al final de la segona guerra mundial reflecteix les convulsions d’una Europa que ha experimentat el pitjor de l’ésser humà. En aquest descarnat diari íntim que mai va concebre com a material escènic Duras va plasmar la confusió regnant en els dos mesos del conflicte en els quals va intentar per tots els mitjans esbrinar si encara era viu el seu marit, Robert Antelme, deportat a un camp de concentració. Tots dos formaven part de la resistència francesa, com també l’amant de Duras, Dionys Mascolo.

Ella sabia de les matances que hi va haver al final de la guerra quan Alemanya ja era conscient de la seva derrota. Per això l’enorme preocupació de Duras, que mai va entendre que el general De Gaulle celebrés la victòria tan ràpid, despreocupant-se de totes les famílies que, com ella, encara esperaven notícies sobre éssers estimats desapareguts dels quals ningú parlava.

Búnquer amb projeccions 

"A escena només puc agafar-me al text, escrit amb una sobrietat, claredat i contundència que intento transmetre amb tot el sentiment", destaca l’actriu. La música i l’espai sonor de Jordi Collet, les projeccions –tot són documents històrics de l’època– i l’escenografia amb aspecte de búnquer dissenyada per l’artista plàstic Francesc Torres contribueixen a amplificar aquest aïllament de la protagonista, centrada en un dolor íntim i lúcid. "És una experiència difícil –reconeix Gil–, però era important fer aquesta obra. Per a l’actriu, "el dolor de Duras és equiparable al de qualsevol dona en una guerra que està en suspens i pateix mentre espera a casa el retorn del marit o del fill". 

Des del punt de vista polític, el text també ha impressionat Gil, que va descobrir l’obra quan la directora Lurdes Barba l’hi va proposar. "Sorprèn la capacitat de Duras per veure tot el que vindrà després. És increïble com transita per aquest horror mai vist, aquest extermini sistemàtic d’éssers humans per part dels nazis li dona una idea de com seran les coses. Les seves reflexions fan pensar".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Duras no va escriure el text per ser representat. De fet l’autora va assegurar que no recordava haver-ho escrit fins que el va trobar un dia a casa seva. L’obra, poc coneguda en comparació amb la resta de les seves novel·les, es va publicar el 1985 juntament amb altres diaris. El 2017 es va convertir en pel·lícula, ‘Marguerite Duras. París 1944-1945 ''', amb Mélanie Thierry com a protagonista. I recentment s’ha reeditat tant en català com en castellà. "És una obra vigent, hi ressonen coses que passen al món avui", afirma l’actriu.

Més enllà del ressorgir del feixisme a Europa, la directora Lurdes Barba relaciona la culpa que Duras fa col·lectiva a tota l’espècie humana amb l’actitud dels governs europeus davant el drama dels migrants que moren diàriament en el Mediterrani o en les rutes de camí de l’anhelada Europa.