Pablo López: «Estaria perdut si la meva carrera la fes 'La voz'»

Després de presentar el seu tercer disc, ‘Camino, fuego y libertad’, primer al Liceu i després al Palau Sant Jordi, Pablo López obre el Polo Festival (dos concerts, divendres i dissabte) estrenant al seu torn un nou format de concert: actuarà en solitari, a veu i piano, en el centre del recinte i amb visió de 360º.  

¿Ha canviat la seva mirada al disc un any i mig després que s’hagi publicat?

Sens dubte, és fascinant veure la manera meravellosa com envelleixen les cançons. M’agrada molt la trilogia ‘Retorn al futur’, i el condensador de flux són les cançons. Tinc la sensació d’haver-me avançat, que les cançons van estar abans que jo on soc ara.

¿I on és en aquests moments?

Les cançons són una ajuda per a mi, tenen a veure amb deixar de ser l’home que continua sent un nen i que cau a terra i es fa un cop contra els mobles. Així és la meva etapa actual. I si un es dedica a fer cançons d’una manera lliure, deixa flancs oberts pels quals pot entrar molta lluita.

¿Veu les seves cançons d’una altra manera a partir de la reacció del públic?

I tant, les 175.000 persones que han anat als concerts anteriors han sigut vitals per fins i tot entendre el que estava cantant. ‘El gato’, per exemple: fins al concert 60 no em vaig adonar que és pràcticament una autobiografia. Un no es passa hores cuinant un arròs per després menjar-se’l sol.

És en el seu moment de més projecció popular.

Com a home de dades que soc, sí, és una cosa aclaparadora. De vegades sents que ni tan sols pertanys a aquests números.

¿Es pot perdre el món de vista quan t’envolta gent que t’afalaga i no et porta la contrària?

Doncs no sé si em creurà, però no m’envolto de gent així. ¡Fins i tot es passen de cabrons! Tinc un ‘feedback’ honest i crític, i quan vaig per la Gran Via de Madrid no m’arrenquen la samarreta. Tinc la sort que les cançons van al davant. És cert que és fàcil perdre la visió del món, però el millor que pot tenir una cançó és que sigui bruta, que trepitgi el terra, que no se separi de la vida quotidiana. Jo he hagut de protegir-me molt de la sobreprotecció.

¿I ha trobat el punt just?

¡Encara no! I estic treballant. Però, vaja, tinc el mateix cercle de gent, d’amics.

Dies enrere, a ‘La voz senior’, van tenir tot un José María Guzmán (Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán) cantant ‘Señora azul’ sense previ avís, i els ‘couchers’ van reaccionar de forma una mica confusa. ¿Estava guionitzat?

No, no, i jo coneixia perfectament la cançó, me l’havien posat de petit a casa. ¡Només que no m’imaginava que fos ell qui l’estava cantant! Allò és difícil, ¿eh? Aquesta versió de ‘La voz’ m’està fent aprendre moltíssim, però cal tenir molta prudència quan surt algú i et poses a escoltar-lo. Quan em vaig adonar que era ell, em va desconcertar bastant. No tens temps de reflexionar ni de mesurar cada paraula.

¿L’exemple de Guzmán ve a dir que la popularitat i la justícia no sempre van de la mà?

El debat està servit, i és veritat que això passa. La justícia és la interpretació d’un ésser erràtic com l’humà. Jo, si un dia ja no tinc la sort que em facin entrevistes serà perquè ja no tinc res a explicar, o perquè no he fet prou. Si no soc allà, em foto. Serà culpa meva.

També van tenir Maruja Garrido, musa rumbera de Dalí.

En aquest cas sí que no tenia ni idea de la seva història. Però quan sec allà, primer tinc un respecte a la gent que fa les coses amb una barbaritat d’afecte. I em va impactar moltíssim escoltar aquesta dona. Però si no tinc res a dir davant la revelació que tinc davant de mi, callo. Davant d’artistes com ells, el ‘couching’ ha sigut 100% a la inversa.

¿Aparèixer a ‘La voz’ ha sigut clau per a la conquesta del gran públic?

Jo he seguit una evolució, i sempre des de la lògica. Abans d’arribar a tocar al Palau Sant Jordi vaig actuar unes 18 vegades a Barcelona. Per descomptat, que la teva cara surti a la televisió, si es correspon amb la teva personalitat, alguna cosa hi farà, però la meva carrera no me la pot fer ‘La voz’, perquè estaria perdut.

Estrena concert al Polo Festival. ¿Com serà?

Tocaré només amb el piano, fent el que faig a casa. Havia de ser a Barcelona, on han començat tantes coses en la meva carrera. Els dos dies seré al centre, envoltat de públic, absolutament sol. És una cosa que no he fet mai: bé, només en locals, alguna sala petita. I només ho farem cinc vegades: les dos de Barcelona, i després a Madrid, Sevilla i València.

¿El guió serà diferent al de la gira del disc?

Sí, perquè tant canto un tema meu que un de Serrat o d’Extremoduro. Es tracta de jugar-me-la, i de fer com faig a casa. Continuo tenint una casa petita, no puc viure en un lloc gran perquè em dona agorafòbia, però sempre està plena de gent. I es tracta de convidar la gent a casa.

¿I de mostrar les seves influències?

100%. Jo, més que herois, tinc pares: Roger Hodgson, amb qui vaig tenir l’oportunitat de parlar a Cap Roig, seria gairebé la meva pedra angular, i Silvio Rodríguez, i el nano, Serrat. I per descomptat Queen, Pink Floyd, Yes..., i Sabina, Fito Páez, Pablo Milanés... Sent sempre un aprenent absolut.

¿Ens sorprendrà amb un tema d’un grup com Yes? ¿Un ‘And you and I’?

¡Hòstia! No puc assegurar-ho, ¡però ‘And you and I’ té molt a veure amb ‘El patio’! Quan tenia 8 o 9 anys, escoltava l’àlbum ‘Close to the edge’, de Yes, amb la meva tia Lina, i els 18 minuts de la cara A són una influència absoluta, tant lírica com musical. Però tinc clares algunes coses que tocaré i que connecten amb composicions meves: la primera cançó que vaig publicar, ‘Vi’, per exemple, té un enganxament fàcil i bonic amb una de Supertramp.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Amb tants concerts, ¿segueix component?

¡No deixo d’escriure! Tinc coses molt boniques, molt fidels a qui soc, que és a al que aspiro. Si no ho aconsegueixo, me n’aniré. Intento ser honest amb la gent que ve a veure’m.