Rammstein, la reconquesta 10 anys després

Que Rammstein hagi esgotat amb mesos d’antelació les entrades del seu concert a l’RCDE Stadium (Cornellà) ens indica que la seva música va més enllà del segment de públic associat a un gènere com el metal. En l’imperatiu discurs del grup berlinès hi ha obvis ingredients heavys (o hard rock: aquells ritmes pesats), però també electrònica, rock industrial i trets addictius de marcialitat germànica. I tot això ho trobem, en notables proporcions, en el seu nou àlbum, el que primer treuen en 10 anys i el punt de partida del xou d’aquest dissabte.

El títol homònim ens ve a dir que Rammstein vol tornar a presentar-se davant el món sense més distraccions. Aquí els tenim, corregits i augmentats, els traços mestres del seu so, començant per aquell aclaparador ‘Deutschland’ que obre el disc com una declaració d’amor patriòtic a través de la consciència i la crítica del seu passat turbulent.

Vegeu el clip, de nou minuts, recorregut apocalíptic de la història del país amb al·lusions al nazisme (els membres del grup, amb pijama de ratlles, són penjats en un camp de concentració) i la model negra Ruby Commey en el provocatiu paper de Germania. Rammstein, recordant que, com Roger Waters amb ‘The wall’, la seva debilitat pel totalitarisme se circumscriu al terreny estètic. ‘Riffs’ guitarrers i electrònics.

Però ‘Rammstein’, el disc, va més enllà i darrere de la seva inquietant portada minimalista (un llumí sobre fons blanc) desplega una posada al dia del seu so híbrid i invasiu. Hi ha tants ‘riffs’ de guitarra com electrònics (i fins i tot de baix: ‘Hallomann’), i l’espectre sònic engoleix amb habilitat masses corals amb ressonàncies de ‘Carmina Burana’ (‘Zeig dich’) i reeixits timbres infantils (‘Ausländer’). Hi ha exponents feliçment cervesers: ‘Radio, amb guitarres com xerracs, reg digital a l’estil d’Electronic Body Music i una tornada per sortir-ne fent bots. I turmentades aturades reflexives: ‘Puppe’, amb la seva tornada de pavelló psiquiàtric, i els arpegis de guitarra de ‘Diamond’.

És el primer disc del grup que no produeix Jacob Hellner sinó Olsen Involtini, que ja va treballar amb Rammstein dissenyant les cordes de ‘Mutter’ (2001) i ‘Reise, reise’ (2004) i que en els últims anys ha acompanyat el guitarrista solista Richard Z. Kruspe en la seva banda paral·lela, Emigrate. No representa un canvi de fons en el seu so, tot i que l’àlbum desprèn un plus de brillantor i dinamisme. Les bombes cauen aquí i allà: ‘Sex’, amb reflexos tribal-glam a l’estil de Depeche Mode a ‘Personal Jesus’, o el dramàtic efecte retardat de ‘Was ich liebe’. Al capdavant, el poderós baríton de Till Lindemann, amb un estil allunyat dels corrents ordinaris del metal (ni agut-cridaner ni monstruós-gutural), subministrador d’insans tons baixos i alçant el to amb majestuositat. ‘Rammstein’ és així una manera desperta de celebrar el 25è aniversari del grup i, després d’aquella dècada d’aturada, alimenta la nova generació de públic que pugui anar a veure’ls per primera vegada a Cornellà. Jordi Bianciotto.

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Molts prometen portar-te a un altre lloc, però pocs compleixen com els britànics The Comet Is Coming, successors dignes de la tradició més còsmica del jazz. Bateria, teclats i el buf ardent del saxofonista Shabaka Hutchings viatgen a través d’atmosferes denses i carregades d’electricitat buscant una destinació que és un estat mental. A estones fosc, a estones majestuós i molt hipnòtic. ¡Quina nau del misteri! Roger Roca.

Goa és d’aquests personatges indispensables de l’escena que s’obre pas des de l’‘underground’. S’ha guanyat el lloc en poc temps des del més emocional, cantant sobre el seu dolor i l’angoixa que el persegueix. ‘Segador de Almas’, produït per Fish Narc (Goth Boi Clique) i llançat pel segell de Yung Beef, consolida el que havia ensenyat amb 10 cançons sensibles. Ignasi Fortuny.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La força anímica que va fer de l’última gira de Joan Pons una de les més vibrants del pop català es projecta en un nou treball, ràpid relleu de ‘disc triangular’, desenvolupant la seva gestió emotiva de conceptes intangibles: la idea, la pols, els núvols... Un altre cançoner cotonós, vingut de la constel·lació del pop metafísic. Jordi Bianciotto.

¿Com es contínua un disc de la mida de ‘Konnichiwa’ (2016), aquell que va donar nou impuls al ‘grime’ i va bastir estimulants ponts entre les escenes urbanes dels dos costats de l’Atlàntic? Skepta lluita amb el desafiament, però abans que rendir-se, ofereix el que té: una col·lecció una mica irregular amb, sigui com sigui, moments de vertigen, de l’homenatge a Ruff Sqwad de ‘Same old story’ a l’epifania sintètica d’‘Animal instinct’. Juan Manuel Freire.