Seth: "Temo perdre la memòria i la identitat"

A priori el ‘look retro’ anys 50, amb barret, americana mostassa, sabates, corbata, ulleres rodones, tot estil ‘Mad men’, pot sorprendre quan es té al davant un dels grans del còmic independent nascut al Canadà dels 90. Però la impressió canvia quan comença a parlar i més quan treu el seu bregat ‘plumier’ de fusta en què guarda els retoladors, amb Charlie Brown i Snoopy a la tapa, un homenatge als seus admirats 'Peanuts'. Seth, Gregory Gallant (Ontario, 1962) –dos premis Ignatz, un Eisner i un Harvey, carrera d’il·lustrador a ‘The New Yorker’ i de dissenyador– presenta la seva obra mestra i més ambiciosa, ‘Ventiladores Clyde’ (Salamandra Graphic), 500 pàgines protagonitzades per dos germans, l’Abraham i en Simon, amb un negoci familiar en fallida.   

A ‘La vida es buena si no te rindes’ (Salamandra Graphic), ‘Georges Sprott’ (Reservoir Books) o ‘Ventiladores Clyde’ (inspirada en l’aparador real d’un negoci tret d’una altra època, després de preguntar-se qui eren els dos individus de les fotos de la paret) sembla congelar el temps.  

Com a artista intento crear una experiència més lenta i més a ‘Ventiladores Clyde’, que vaig tardar 20 anys a acabar. Soc conscient de la rapidesa amb què canvien les coses, de la velocitat que hi ha en la cultura, i intento mantenir una certa distància. I al meu estudi intento crear una bombolla de lentitud al meu voltant, desaccelerar i alentir el temps. 

¿Els monòlegs dels dos germans reivindiquen el silenci, la solitud, buscar temps per parlar amb un mateix?

Soc més aviat extravertit, però valoro la introversió. Hi ha una gran diferència entre estar sol i sentir-se sol. Sentir-se sol genera ansietats. En canvi, estar sol significa estar còmode amb tu mateix. Hi ha experiències que només tens quan estàs sol. No és el mateix viatjar sol que amb algú. Només experimentes la vida en profunditat quan estàs sol. Però si estàs sol massa temps pots convertir-te en un solitari i caure en l’autocompassió de la solitud. Intento estar en el punt mitjà. Estar casat elimina aquesta solitud; em permet estar sol sense ser un solitari. 

En Simon és introspectiu, li agrada estar sol en el seu món, col·leccionar postals rares antigues, llibres... ¿Seth s’assembla més a ell o a l’Abraham? 

M’he adonat que soc els dos personatges. Al principi vaig pensar que era només el germà tranquil, però, com més escrivia sobre l’Abe, que és una mica cruel, brusc, aprofitat i agressiu i té el cor dur com una pedra, més veia que en ell podia abocar part del meu comportament negatiu i utilitzar-lo per assumir el meu propi egoisme. A gairebé tots els meus llibres parlo de col·leccionisme; és un truc: el que col·lecciona un personatge et dona una visió instantània d’ell. Jo soc col·leccionista, però col·leccionar no és només acumular coses, sinó crear un ordre. I adquirir coses antigues et fa una mica propietari del passat. Fa anys vaig començar a construir maquetes d’edificis; era una manera de col·leccionar-los.  

La mare dels dos germans pateix demència senil; perd la memòria. ¿Encarna la por de la pèrdua de la identitat?

Sí, jo temo perdre la memòria i la identitat, com tot el món. En el llibre és més directe, perquè en aquella època li estava passant a la meva mare. Era testimoni de com els seus records desapareixien i, alhora, de com desapareixia la nostra vida en comú. Vaig tenir una relació molt pròxima i alhora molt estranya amb ella, perquè va tenir problemes mentals greus i la van tractar amb electroxocs, i semblava que tenia poques emocions, que era molt autocontinguda. El meu pare sempre estava absent [com el del còmic]; ella no coneixia ningú i mai venia ningú a casa, així que vaig tenir una infància molt tancada, els dos junts. És estrany, però mai vaig sentir que no m’estimés; passàvem el temps junts i, després, quan ella ja no em reconeixia, vaig sentir que a més de la seva s’esborrava la meva vida. Em vaig preguntar si era veritat que érem dues persones tan pròximes o si m’havia inventat aquells records, perquè mai en vam parlar i ella mai va dir que m’estimés.  

El passat és una constant en la seva obra. 

Sí. El passat té una qualitat malenconiosa, se’ns escapa. L’experiència humana és, en certa manera, tristesa, perquè sempre estem perdent-ho tot. No m’interessen tant els anys 50 en si mateixos, tot i que, sí, la seva estètica, sinó què s’hi va perdre. Això lliga amb la memòria, que no és una enregistradora del passat; els nostres records són arbitraris; el que recordem no és del tot cert i el procés de la memòria és tan interessant com la idea del passat i del passat perdut; són temes del meu treball.  

‘Ventiladores Clyde’ parla de la decadència i la vellesa, tant de l’ésser humà com d’antics negocis i botigues. 

Ara treballo en una autobiografia en còmic titulada ‘Nada dura’. Per això, perquè en la vida tot té a veure amb la pèrdua; res es manté; tot va desapareixent i genera una tristesa. Envellir és un procés en el qual vas amollant llast, deixant coses enrere. És el més natural del món acceptar amb humilitat que la vida passa i veure la teva escassa o nul·la importància en l’univers. Tenim una existència limitada i ens movem en una dualitat, entre la bellesa i la brevetat de la vida. 

També tracta de la seva preocupació pel seu llegat com a artista i com a persona. 

Al principi no ho pensava, però he vist que tendeixo a parlar dels meus pares a la meva obra, és el meu tema. Abocar la teva vida en la teva obra té poder; l’única manera de donar emoció a les coses és recórrer a l’experiència personal, perquè és el que coneixem. Tots els artistes pensen en el llegat; els agrada pensar que la seva obra els sobreviurà, però són molt pocs els que seran recordats per les seves obres. En tinc prou que el meu treball sigui conegut per un petit grup de persones. Penso més en el meu llegat com a persona, qui em recordarà, quina empremta he deixat en la gent que m’envolta... Al fer-te gran penses en el que va significar la teva vida, en el que vas significar per als altres. 

Diu que té al·lèrgia al present. I més encara a internet, a les xarxes socials, no té ‘smartphone’...

 No em sento còmode en el present; estèticament no m’atreu gens; el món modern em sembla vulgar i tirant a lleig. Però, si hagués viscut en el 1955, m’hauria interessat pel 1855. Té a veure amb el fet de portar la contrària. I la cultura digital em fa enrere per l’efecte negatiu en la societat. No crec que la gent del passat fos millor que la d’avui, però internet ha alterat el procés del canvi social. A Amèrica del Nord, les idees dels drets individuals es van enfortir en els 70 i els qui no hi estaven d’acord es mossegaven la llengua per no quedar com a antiquats, però no van canviar d’opinió. Avui, amb internet ja no han de tenir la boca tancada i mostren les seves opinions negatives. Estem fent marxa enrere; som a l’última trinxera per defensar els valors socials. La gent s’enroca en les xarxes, uns criden a d’altres i ningú es fa responsable de les seves idees. No li veig solució.  

Això significa que sí que està atent a Trump i als populismes que proliferen arreu del món. ¿Els tem?  

Els tinc molta por. Amb Obama, gariebé no parava atenció a la política, però, amb Trump, veig les notícies diverses vegades al dia. Sento com un afront personal veure que una persona horrible, estúpida, privilegiada i vulgar com ell ha aconseguit triomfar així. Ni Reagan ni Bush, tot i que no m’agradessin i pensés que eren perillosos, em van ofendre així, però Trump representa un costat de la moneda molt més brutal, aterridor... molts veien Hitler així, com un individu tonto, amb opinions ridícules, però ja veiem el que passa quan li dones poder de veritat. No em sorprendria que d’aquí a un parell d’anys Trump deixés anar una bomba atòmica; crec que s’ho passaria bé. Pot ser l’inici d’un període més preocupant i perillós. En els anys 30 els periodistes es van oposar a Hitler i el van ridiculitzar i van acabar assassinats. Això li encantaria a Trump.  

Va començar en els 90 amb amics com Chester Brown

El mitjà ha fet moltíssims avenços, molts més dels que esperava quan començàvem i era una subcultura petita que no tenia el respecte de ningú. No em pensava que això canviaria. Quan ‘Maus’ va guanyar el Pulitzer va ser un èxit per a Spiegelman, no per al còmic. Es va considerar excepcional que un còmic fos un gran llibre. Ara internet ha difuminat la frontera entre alta i baixa cultura; els joves no tenen prejudicis respecte a llegir un còmic, igual que veuen una pel·lícula o llegeixen una novel·la. No hauria pensat mai que avui m’entrevistarien aquí o que veuria una crítica dels meus còmics en un diari. 

Notícies relacionades

Entrevista en còmic a Seth, mestre del tebeo

Chester Brown i la mare "prostituta" de Jesús

El pare dels germans els diu que “els noms tenen el poder”. ¿Picada d’ullet al nom de Seth? 

M’ho van preguntar quan vaig acabar ‘Ventiladores Clyde’. No havia sigut conscient d’això, però és tan obvi que ha de ser veritat. Vaig decidir utilitzar pseudònim quan als 20 anys vaig arribar a una ciutat gran des d’un poble petit. Volia crear-me una personalitat nova i deixar enrere l’adolescència. I vaig canviar també el meu aspecte. Tenia una pinta extremada i punk, des del cabell fins al maquillatge per tota la cara, i vaig buscar una cosa que fes por, el déu egipci de la mort. Hauria pogut escollir Satanàs... Ara és tard per canviar-me el nom.