Mor Chicho Ibáñez Serrador, geni de la televisió i del fantàstic

Mort aquest divendres als 83 anys, Narciso Ibáñez Serrador ha escrit algunes de les pàgines més inquietants de l’audiovisual fantàstic espanyol quan el gènere era molt més minoritari. Ho va fer en la televisió amb 'Historias para no dormir' i en el cine amb només dues pel·lícules, 'La residencia' i '¿Quién puede matar a un niño?'.

Conegut popularment com a Chicho, va ser un veritable franctirador en un mitjà i en l’altre. Directors espanyols que avui practiquen el cine de terror amb total normalitat, com J. A. Bayona, Jaume Balagueró, Álex de la Iglesia, Nacho Vigalondo, Alejandro Amenábar, Rodrigo Cortés, Juan Carlos Fresnadillo i Paco Plaza, van ser els encarregats d’escenificar al febrer, durant la celebració dels premis Goya, l’entrega del Goya d’Honor a Chicho, per saldar així part del deute que havien contret amb ell.

Estava molt malalt i no va poder assistir a la cerimònia. Tampoc hauria assistit a l’entrega del Premi Gaudí d’Honor, que va anunciar concedir-li l’Acadèmia del Cinema Català. El 4 de juny se li va retre merescut homenatge a la Filmoteca de Catalunya amb la projecció del seu segon llargmetratge. Dos premis al final de la seva vida; pocs quan estava en el moment dolç del seu talent.

Poc cas li va fer la crítica i una mica més el públic. Això a Espanya. Entre els seguidors francesos i italians del fantàstic, era un nom molt cotitzat. Quant al públic televisiu, aquest és un tema a part. Va encertar en la diana amb el programa concurs més cèlebre de Televisión Española, 'Un, dos, tres... responda otra vez', que es va prolongar, en diverses etapes, des del 1972 fins al 2004, i va fer cèlebres els amfitrions Kiko Ledgard, Miriam Díaz de Aroca i Mayra Gómez Kemp, Don Cicuta, Las Tacañonas, la carabassa Ruperta i diverses hostesses d’ulleres ovalades i roba lleugera que comptaven els punts dels concursants, entre elles, Ágata Lys, Blanca Estrada, Victoria Abril i Silvia Marsó.

Modèliques 'Historias para no dormir'

Chicho va saber dissenyar el concurs catòdic més hedonista menys d’una dècada després d’haver creat la sèrie de terror i misteri modèlica. 'Historias para no dormir' va debutar el 1966, va tenir una segona temporada entre el 1967 i el 1968, un ressorgir el 1974 amb un sol episodi titulat 'El televisor', ja rodat en color, i va tornar amb una nova tanda d’històries macabres, però menys aconseguides, el 1982. La primera temporada és la millor, un fascinant descens a l’horror mental i físic rodada amb prou imaginació per anivellar la precarietat de mitjans: on no arribava la tècnica de la càmera i els diners per a les escenografies, apareixia l’originalitat del plantejament, la creació d’una atmosfera torbadora i les esplèndides interpretacions del pare de Chicho, Narciso Ibáñez Menta.

Chicho va escriure històries originals (firmades amb el pseudònim de Luis Peñafiel) i d’altres de creades sota l’influx directe o indirecte d’Edgar Allan Poe, Ray Bradbury, Henry James i Robert Louis Stevenson. El títol de la sèrie va ser una ferotge realitat per a tots els que, llavors xavals, vam veure el capítol ‘El asfalto’, en el qual Ibáñez Menta es desplaçava per un decorat pintat a mà i era engolit a poc a poc per l’asfalt sense que ningú l’ajudés. Metàfora sobre la diferència i la solidaritat en plena dictadura franquista.

Subversiva mirada a través del terror

Malgrat l’aspecte aterridor, sinistre i tràgic d’aquestes històries, que l’autor ja havia assajat en diversos telefilms i minisèries realitzades abans a l’Argentina, a Chicho mai li va faltar el sentit de l’humor. Per això va presentar cada episodi de manera distesa en una clara al·lusió a dues sèries nord-americanes tan emblemàtiques com 'Alfred Hitchcock presenta' i 'The twilight zone', també presentades pels seus respectius creadors, Hitchcock i Rod Serling.

Notícies relacionades

Els mems que va encunyar Chicho Ibáñez Serrador en els seus programes

Sílvia Marsó: "Per a mi Chicho sempre serà 'el Jefe'"

No va ser una mala època per a la ficció televisiva espanyola, perquè es van emetre sèries més que decents, com ara 'El conde de Montecristo' i ‘Los tres mosqueteros’, però res com la subversiva mirada a través del terror que va proporcionar 'Historias para no dormir' en l’època en què un programa d’aquestes característiques era castigat "moralment" amb els dos rombes, és a dir, només apte per a majors de 18 anys.

El mateix va intentar Chicho en el cine, en un moment en què el gènere d’horror espanyol no anava més enllà dels films de Paul Naschy com a home llop i les aventures internacionals de Jesús Franco. 'La residencia' (1969) està ambientada en una residència per a senyoretes i barreja, en un ambient asfixiant, crims i pulsions sexuals. '¿Quién puede matar a un niño?' (1976) és una fita respecte a la representació de la infància com un ens amenaçador: una parella de turistes britànics arriba a una petita illa espanyola habitada només per nens. Pur mal rotllo en la tradició de ‘El senyor de les mosques’ o ‘El pueblo de los malditos’.