El MNAC crea un consell assessor de còmic

A Londres, el Museu Britànic acaba d’inaugurar una mostra sobre manga. A França, el Louvre, el Musée d’Orsay i el Pompidou fa anys que programen exposicions lligades a la historieta o editant les seves pròpies col·leccions de còmic. A Madrid venen fent el mateix museus com el Prado, el Thyssen, el Reina Sofia o l’ABC i institucions com la Fundació Telefónica, el Cercle de Belles Arts o la Casa Encendida, que acaba d’inaugurar una mostra de Ceesepe. A València, l’IVAM, on ara exposa Paco Roca, duu a terme un projecte exemplar gràcies sobretot a impulsors com Álvaro Pons. 

Però ¿què passa a Catalunya, històricament bressol d’autors, lloc d’acollida de dibuixants de la resta del país, on van néixer la revista ‘TBO’, l’escola Bruguera i va florir l’‘underground’ dels 70, que concentra el gruix del mercat i d’editorials i acull el Còmic Barcelona i el Saló del Manga, dos dels principals festivals europeus?

EL CÒMIC COM A ART I PATRIMONI

Definitori de l’escenari català és que mentre segueix la paràlisi entorn del projecte d’un centre del còmic a Badalona la iniciativa privada ha fet realitat el Museu del Còmic de Sant Cugat, que s’inaugura dijous que ve. La presència de la historieta en museus és escassa, igual que les exposicions, i davant la falta de pressupostos per a la compra d’originals, molts acaben fora de Catalunya, com ha ocorregut fa un parell de setmanes, quan la Fundació Lafuente de Santander ha adquirit obres de Nazario, Montesol i Pepichek, entre altres fons de l’‘underground’ barceloní dels 70.  ¿Què falla? “D’una banda, fa falta prendre consciència de la importància de la historieta com a mitjà, com a patrimoni, i del valor d’aquest llegat i, per una altra, és necessària una voluntat política pública conjunta de recuperació d’aquest llegat, que involucri Generalitat, Diputació i ajuntaments”, opina l’expert i divulgador Antoni Guiral. 

El mateix pensa Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que aposta decididament pel mitjà i, revela, està a punt de constituir un consell assessor de còmic del qual formarà part Guiral. “És necessària una resposta pública cap al còmic. Requereix tanta atenció com la resta de les arts. Hem de reivindicar el seu valor artístic i cultural i donar-li prestigi social. No entenc aquesta divisió entre alta i baixa cultura. Hem d’oferir al públic un relat explicat a través d’obres de qualitat, i per construir narracions el còmic és fonamental. Tenim ‘patufets’ [i obres de Junceda o Opisso], però no el còmic que ens explica el relat de postguerra, de la Barcelona dels 60 i 70. Per entendre la postguerra cal conèixer Carpanta”. 

Igual de contundent és Jesús Navarro, director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, també amb una aposta clara de comptar amb autors de moment vinculats a la ciutat. “El còmic ha de ser al museu. És un tema de consciència patrimonial del país. No hem tingut problema en incorporar il·lustradors i dibuixants del segle XIX i principis del XX, però no ho hem fet amb els contemporanis”.

Des de la Generalitat, Elsa Ibar, directora general de Patrimoni cultural, no nega la importància del còmic i admet “la necessitat d’adquirir i conservar aquest patrimoni i també de difondre’l”, destacant en aquest sentit la tasca dels últims anys de la Biblioteca de Catalunya. 

EL PAPER DEL MNAC

El MNAC pot convertir-se en punta de llança i exemple a seguir. La seva aposta es vehicula en diverses direccions. “Una passa per produir còmic perquè el sector viu circuli pel museu, una altra per comprar o adquirir còmic després de decidir quines peces han de ser incorporades a la col·lecció [per això el consell assessor] i una altra per explicar el còmic amb exposicions i utilitzar-lo en qualsevol relat”, explica Pepe Serra. 

Així, el 2017 van coeditar el còmic ‘Gòtic’ (Norma), sobre les sales medievals, de Jordi Carrión i Sagar, que ja preparen un altre volum dibuixant tot el museu, i alumnes de l’Escola Joso  intervenen contínuament en el centre reinventant la col·lecció. Ja han adquirit quatre dibuixos d’Enric Sió i treballen en noves adquisicions, algunes lligades a ‘El Víbora’, món sobre el qual el 21 de juny inauguraran l’exposició que commemora els 40 anys de la revista, amb originals de Mariscal, Max, Gallardo i Martí, i comissariada per Guiral.

La mostra és el resultat de l’excel·lent sintonia del MNAC amb Meritxell Puig, directora de Ficomic, que organitza el Còmic Barcelona i el Saló del Manga. Ja a l’abril aquesta aliança estratègica va portar al museu una exposició del Corto Maltés de Rubén Pellejero i Juan Díaz Canales i, revela Puig, n’estan tancant una altra de molt ambiciosa sobre còmic i el Japó de cara a final d’any. Ja amb l’anterior responsable del Saló del Còmic, Carles Santamaria, el 2016 el MNAC en va acollir una sobre ‘Las Meninas’, de Santiago García i Javier Olivares (Premi Nacional de Còmic).    

FALTA DE PRESSUPOST 

Però tots els centres públics consultats admeten que amb la crisi i després amb el 155 amb prou feines hi ha diners per comprar i que compten amb la generositat d’autors i hereus. Això comporta el risc, com en el cas de la Fundació Lafuente, que aquest patrimoni s’escapi de Catalunya. “És normal que el propietari vulgui el rendiment més gran –assumeix Ibar–. Però si hem de jugar aquesta carta amb l’Estat perdrem sempre perquè ells tenen més diners. Tot i així, hem de ser proactius i si sabem que hi ha voluntat de donar, intentar arribar acords perquè aquests fons es quedin aquí”. 

“Si hi ha un projecte ferm i seriós de conservació, catalogació, digitalització i difusió per part de les institucions públiques els autors i hereus poden plantejar-se la possibilitat de cedir obres”, assenyala Guiral. En això treballen el MNAC, el Museu Jaume Morera de Lleida, la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (que compta amb obres de Perich, Oli o el 70% del fons de la revista ‘Butifarra!’ amb peces d’Alfons López,  Max, Miguel Gallardo, Ventura i Nieto o Jan, i periòdicament realitzen jornades comiqueres, l’última aquest maig, ‘Mujeres, postguerra y tebeos’, i petites exposicions físiques i virtuals.  

“Històricament el 90% del nostre fons és per donació. Això té beneficis fiscals i comporta la seva difusió. Però si s’ha pogut hem adquirit via compra”, explica Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya, conscient que no comptar amb el còmic seria “deixar un forat en la història”. Hi ha altres fórmules, explica, com autors que opten per conservar les seves obres en vida i donar-les via testament. Sota el seu sostre es conserven ja originals d’Alfons López, JL Martín, Cesc, Maria Pasqual, Roser Capdevila i dibuixos de Coll al ‘TBO’, i es realitzen petits seminaris, conferències i mostres com la recent ‘De Quico el Progre a Quico Jubilata’, de JL Martín.

“Nosaltres hem tingut una resposta molt bona dels autors a l’explicar-los el projecte que implica documentar, inventariar i digitalitzar. Senten que el seu treball serà conservat i posat en valor”, assegura Navarro, que per al Jaume Morera va començar adquirint obres d’Alfons López. “Gràcies a ell hem contactat amb altres autors i ja estem inventariant peces de Miguel Gallardo i parlant amb Ermengol, Trini Tinturé i Ramón Boldú”.   

ELS AUTORS I ELS COL·LECCIONISTES

“¿Què passarà amb les nostres obres quan els autors no estiguem?”. És la pregunta que ha mogut l’inquiet dibuixant Alfons López (Premi Nacional de Còmic de la Generalitat 2011) a pactar cessions dels seus originals amb el Museu Jaume Morera (1.000 peces), amb l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (on va coordinar la del 70% del llegat de l’equip de la revista ‘Butifarra!’), amb la Biblioteca de Catalunya i està en converses amb el MNAC. “No podem permetre que aquests originals es perdin. Hi ha molts autors i hereus que no saben què fer amb aquest llegat i cal motivar les institucions catalanes perquè aquestes obres entrin als museus”, opina l’autor de ‘Miguel Núñez: mil vidas más’, que acaba de publicar ‘Llegará el invierno’ (Navona, amb el guionista Pepe Gálvez), i lamenta que aquestes iniciatives parteixin gairebé sempre dels autors i no de les institucions. 

També Miguel Gallardo (Premi Nacional de Còmic 2008) té part de la seva obra a la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric i ara firmarà un contracte de cessió de 80 originals al Museu Jaume Morera de Lleida. “Allà sé que estaran en bones mans i planegen fer exposicions amb ells”. “Com que a Catalunya no hi ha hagut interès i ningú ens comprava obra, molta se n’està anant fora, com ha passat amb la Fundació Lafuente de Santander –critica l’autor de ‘María y yo’ i ‘Makoki’ , que publica ‘El baile de los caídos’ (Temas de hoy, amb José Trabajo)–. El còmic forma part del patrimoni tant com un quadro de Casas. El còmic és testimoni d’una època i una societat i és patrimoni de tots, un tresor cultural cap al que cap institució ha fet cap gest. Just ara els museus d’aquí comencen a comptar amb el còmic”.

Notícies relacionades

Un museu del còmic privat apedaça la paràlisi del projecte de la Generalitat

Badalona es resisteix a enterrar el Museu del Còmic malgrat la plantada de la Generalitat

En aquesta línia es manifesta també un altre històric dibuixant, José Luis Martín, que ha donat a la Biblioteca de Catalunya 500 peces de la seva trajectòria, entre les quals no falten Quico el Progre ni portades de ‘El Jueves’. “No entenc com algunes institucions encara es resisteixen a considerar el còmic com un art. A França o a Madrid sí s’ho creuen, però l’autoritat cultural d’aquí, no”.

Els tres coincideixen amb el dibuixant i col·leccionista Ramón Serra Massana, que posseeix diversos milers de peces des del XIX als anys 70. “No m’importaria cedir obres sense compromís, però m’agradaria que en comptes de quedar-se en un calaix poguessin ser vistes en exposicions, però he intentat proposar mostres i només he rebut silenci per part de les institucions”. Tampoc volien que es quedessin en un armari les seves col·leccions Paco Baena i José Luis Villanueva. Amb elles han fet realitat el Museu del Còmic de Sant Cugat.