Diego 'el Cigala', inesgotables 'Lágrimas negras'

Prop de tres anys després de l’exercici llatí expansiu d’‘Indestructible’, arriscada peripècia del bolero a la salsa, Diego ‘el Cigala’ torna al disc que va capgirar la seva carrera, aquell ‘Lágrimas negras’ cuinat a mitges amb el recordat Bebo Valdés. Un aniversari no del tot contundent, el 15è, ha donat peu al retrobament del madrileny amb les arrels cubanes en concerts virtuosos i sentits, recorreguts amb naturalitat i una mica de conya sana.

Així va anar aquest dimecres alFestival Jardins de Pedralbes, en què El Cigala va recordar els motius pels quals la seva figura transcendeix el culte flamenc i la seva forma de dir i d’estar arriben al gran públic. Va cantar amb la naturalitat de qui ja ha interioritzat totes les lliçons, deixant anar el seu despert trio i jugant amb el repertori des de l’arrencada amb el remot bolero ‘Si te contara’.

Enganxades mútues

Presència imperial però subjecta a les seves coses, seguint els compassos colpejant-se els genolls, picant de mans o petant els dits, i combinant les envestides emocionals a ‘Amar y vivir’ i ‘Compromiso’ amb la màniga ampla per a les incursions solistes de traç fi del pianista, Jaime Calabuch, Jumitus, nebot del plorat Moncho. Amb ell va mantenir un diàleg amb moments d’enganxada mútua, quan no atenia els moments en què li donava pas i deixava que continués donant voltes a les seves rodes harmòniques. Motiu jocós va ser també la successió de glops llargs que se’n va anar dispensant el ‘cantaor’, reconstituents gots de rom amb taronja.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Els clàssics cubans li van permetre lluir-se, des de la malenconia de ‘Veinte años’ fins al matador ‘Bravo’ al qual tanta malvolença imprimia Olga Guillot: “T’odio tant que jo mateix m’espanto de la meva manera d’odiar”. I la mateixa ‘Lágrimas negras’ va donar peu a un diàleg generós a quatre bandes, amb el contrabaix de Marco Niemetz i la percussiód’Israel Suárez, Piranya, apuntalant un vibrant ‘crescendo’ que va culminar amb El Cigala abraçant-los i besant-los a tots.

Clímax copler

El temari es va expandir més enllà dels contorns cubans amb vista a Nino Bravo (‘Te quiero, te quiero’) i a Roberto Carlos (‘Amiga’), i va obrir una illa a veu i piano que, sense presses, va culminar amb un repàs profund de la ‘Nana del caballo grande’, el text de Lorca que Camarón va portar al seu món en ‘La leyenda del tiempo’. I va continuar estirant-se fins a trofeus com ‘La bien pagá’, marcant estil fins a l’últim compàs copler amb tota la seva varietat de gestos i maneres expressives, recordant que el repertori és també ell mateix.