Gran notícia: Ritchie Blackmore torna al hard rock a la Costa del Sol

Els seus fans ja el donaven per perdut: Feia dues dècades que Ritchie Blackmore, gran senyor del hard rock, s’havia allunyat de les guitarres elèctriques, pilotant el projecte acústic medievalista Blackmore’s Night, quan el 2016 va provocar un escàndol. Rainbow, la seva banda més personalista, que va crear el 1975 després de la primera fugida de Deep Purple, reapareixia per oferir concerts amb comptagotes. Aquest estiu té cita amb només quatre places europees, una d’elles, enhorabona, a Espanya, única del sud d’Europa: serà aquest dissabteen la segona jornada del festival Rock The Coast (Fuengirola, Màlaga).

Bomba, ja que el músic britànic no ha trepitjat un escenari espanyol des de la seva única visita amb Blackmore’s Night, el 1997, i per recordar-lo tocant els clàssics rockers cal anar més enrere, fins a les dues visites amb Rainbow (1981 i 1982) i la gira de reunió de Deep Purple (1984). “Però una cosa està clara: Ritchie mai farà el que la gent s’espera. Sempre farà el contrari”, ens recorda Ronnie Romero, xilè establert des de fa una dècada a Madrid i cantant de la nova formació de Ritchie Blackmore’s Rainbow.

De negre a negre

La incorporació de Romero al grup és realment abracadabrant: familiaritzat amb la música de Blackmore des de la infància (“el meu pare era molt fan, a la casa de Xile encara tinc el casset del ‘Made in Japan’”), va ser reclutat pel guitarrista via ‘mail’ després de veure'l a YouTube cantant amb el seu grup, Lords of Black. Picades d’ullet premonitòries: és conegut el gust de Blackmore pel negre, i Ronnie deu el seu nom a un oncle seu, Ronald, anomenat igual que el cantant original de Rainbow, el mort Ronnie James Dio.

Tot i que Blackmore serà recordat sobretot per la seva tasca a Deep Purple –la banda amb la qual, durant els anys 60 i 70, i juntament amb Led Zeppelin i Black Sabbath, va definir el llenguatge hard rock, l’avantsala del heavy metal– Rainbow té el seu propi pes específic en el gènere. Grup amb dues etapes marcades: l’èpic-medievalista amb la veu de Dio (1975-78, àlbums com el totèmic ‘Rising’) i la més melòdica-terrenal, amb Joe Lynn Turner (1981-84, els anys del popular ‘Difficult to cure’), amb una illa refinada al mig, ‘Down to earth’ (1979), amb Graham Bonnet com a cantant. Les seves fites van del rocós ‘riff’ de ‘Man on the silver mountain’ fins a l’èxit gairebé pop ‘I surrender’.A mitjans dels 90, el grup va ressuscitar breument.

La nova versió de Rainbow maneja els clàssics de les dues bandes històriques de Blackmore, incloentl’himne ‘Smoke on the water’ i cançons que Deep Purple no interpreta en l’actualitat, com ‘Child in time’ (Ian Gillan ja no arriba a aquestes notes tan altes) o ‘Burn’ (material prohibit, ja que correspon als anys de David Coverdale: sí, estem davant d’una saga laberíntica i esquitxada per vets i vells recels). “Ens diem Ritchie Blackmore’s Rainbow perquè Ritchie no pot utilitzar el nom de Deep Purple”,diu Romero, que veu l’actual Rainbow com “una celebració dels més de 50 anys de carrera de Ritchie”.

Tancant cercles

Des del 2016, Rainbow ofereix entre tres i cinc concerts cada estiu, sobretot al centre i nord d’Europa. “M’encantaria poder fer gires tot l’any, però entenc la finalitat d’aquest projecte”, explica el cantant, de 37 anys –la meitat que Ritchie. Sorprèn que el grup no hagi sortit d’Europa, considerant el seu vell ‘punch’ als Estats Units i el Japó. “Ritchie va tancant cercles a poc a poc i segur que hi acabarem anant. Ara ens han demanat que reservem dates per anar a tocar a algun lloc a final d’any, però no està confirmat”.

Blackmore no ha volgut comptar amb cap dels seus còmplices d’etapes anteriors, donant a entendre que Rainbow és ell (i els músics que consideri oportuns en cada ocasió). I col·locant així el focus en les cançons. Dos exmembres, Roger Glover i el Don Airey, estan a Deep Purple, i el més damnificat ha sigut Turner, que comptava amb aconseguir el lloc. “M’han arribat missatges de felicitació de part seva a través de coneguts com Jorge Salán, que toca amb ell”, revela Ronnie Romero. Completen la formació el teclista suec Jens Johansson (de Stratovarius) i dos músics vinculats a Blackmore’s Night, la seva actual bateria, David Keith, i el baixista dels primers discos, Bob Nouveau. La dona de Blackmore, Candice Night, forma part dels cors.

Més ‘feeling’ que velocitat

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Als vells temps, la fama que precedia Blackmore era la de tio intractable. Entraven i sortien membres del grup, de vegades en termes poc cordials. “Suposo que tinc la sort de treballar amb ell en la seva època més tranquil·la, perquè no he tingut cap problema”, assegura el cantant, conscient que aquest Blackmore no és el voraç exhibicionista dels 70. “Té problemes d’artrosi a la mà esquerra i no pot tocar amb la velocitat d’abans, però ara busca més el ‘feeling’”, aprecia. Com a exemple, la cançó ‘Waiting for a sign’. “Quan em va dir que gravaríem un tema nou m’esperava un ‘Kill the king’, i em va sorprendre aquest ‘mid-tempo’ una mica ‘bluesy’. Llavors em vaig adonar que està en una altra etapa”.

Rainbow ressorgirà així a la Costa del Sol en un festival que ofereix també a Scorpions, Europe, UFO, Opeth, The Darkness, Michael Monroe, Carcass... Per a Ronnie Romero, aquesta ocupació també és una llançadora que li ha permès fitxar pel suís Leo Leoni en la seva banda Coreleoni i col·laborar en el pròxim disc de Michael Schenker. I per a Blackmore es tracta de continuar “tancant cercles” i reviure el seu llegat davant d’audiències perplexes que ja no comptaven amb tornar-lo veure amb una Fender Stratocaster entre les mans.