Eddie Vedder, intimitat gegant al Sant Jordi

Eddie Vedder, en solitari (o gairebé), a veu i guitarra acústica. ¿Un concert de petit format? Més aviat, no: Palau Sant Jordi. ¿Presentació d’un projecte paral·lel? Tampoc: concert ple de clàssics dePearl Jam. ¿Llavors què motiva Vedder a sortir de gira per tocar als mateixos i enormes locals on ho feia la banda, amb el repertori de la banda, però sense la banda?

Es tractava, ahir en un Sant Jordi amb cadires a la pista i mig aforament, de jugar amb l’ideal de lapuresa expressiva, reduint els artefactes rockers del grup de Seattle al llenguatge del cantautor i fent servir recursos sonors subtils. I insinuant de passada que les cançons li pertanyen, tot i que l’autoria (la musical, no la lírica) sigui compartida amb els seus col·legues de files. Eddie Vedder, posant la paraula en un pla superior, fent els textos més seus i heretant traços estètics de l’‘unplugged’ deNirvanadavant un públic disposat a disfrutar d’alguna cosa més que d’un concert: una experiència.

Un toc de Javier Mas

Vedder té un còmplice en aquesta gira, l’irlandèsGlen Hansard, que el va acompanyar en la incursió solista d’‘Ukelele songs’ (2011) i que va obrir la nit evocant els seus grups The Frames i The Swell Season i introduint el seu recent ‘This wild willing’. Per Hansard, el tràmit no existeix: van ser 35 minuts a cor obert, del profund murmuri al crit, acariciant el piano o esquinçant furiosament la guitarra acústica. I com a ‘bonus’, Javier Mas, sumant les seves digitacions de luxe al blues de ‘Way back in the way back when’, camí d’un desencadenat ‘The shelter’ que es va fondre amb ‘Bird on the wire’, de Leonard Cohen.

L’holandèsRed Limo String Quartet, que acompanya Vedder en part dels concerts d’aquesta gira, va obrir la seva actuació amb una versió instrumental del primer clàssic de Pearl Jam, el torturat‘Alive’. Ja només en escena, el cantant va entrar en matèria amb ‘Far behind’, del seu disc en solitari (i banda sonora) ‘Into the wild’ (2007), acompanyant-se de la guitarra acústica, camí del refinat relatd’‘Elderly woman behind the counter in a small town’, de Pearl Jam. Escenografia entre el traster de les golfes, la capella i l’aparador d’El Rei de la Màgia, amb uns quants punts de llum encoratjant un estat de concentració.

Acústic i elèctric

El mapa de carreteres ens reservavaPearl Jam en abundància, però, també, versions improbables: ‘You've got to hide your love away’, dels Beatles,  i ‘Keep me in your heart’, de Warren Zevon. I modulacions sonores, amb la tornada del quartet de corda aportant dolçor a ‘Just breathe’, el canvi de la guitarra acústica per l’elèctrica a ‘Dead man’ i ‘Wishlist’, i les incursions en l’ukelele, com ‘Sleeping by myself’. Pearl Jam, una vegada i una altra, i escenes de buscada informalitat: Vedder, passant una cervesa a les primeres files. “Os eché de menos”, va llegir en castellà mirant al públic. “Tengo muchos amigos aquí en Barcelona”.

Eddie Vedder va venir a escenificar una altra cara del cançoner de Pearl Jam, expressant d’una altra manera la seva aridesa i la seva mística. La seva veu va sonar imponent i se les va enginyar perquè l’austeritat no derivés en la linealitat. Moments de foscor amb ‘Immortality’, malenconia hivernal en ‘Thumbing my way’ i el Sant Jordi cridant paraules immortals en un ‘Black’ de vint-i-un botó. 

Tom Petty i The Clash

Notícies relacionades

L’‘home’ de dos caps

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

Com passa amb Pearl Jam, els concerts de Vedder reserven repertoris canviants i decidits a última hora, amb llargues propines que, al Sant Jordi, van incloure un ‘Jeremy’ reduït, com ‘Alive’, a la seva dinàmica instrumental pel quartet de corda, conduint a un gran final a través del record a Tom Petty en ‘I won’t back down’ i d’un crescut ‘Better man’. Glen Hansard es va apuntar a la suau 'Sleepless nights' i Vedder va esmentarAntoni Gaudí com el seu "arquitecte favorit".

Rebaixant una mica les formes, versió eixelebrada i amb ukelele distorsionat de 'Should I stay or should I go', de The Clash, i un 'Hard sun' (de l’efímer cantautor canadenc Indi) en 'crescendo' a cavall de cors gospelians.  Més versions, sí, per no acabar fent un concert gairebé sencer amb cançons de Pearl Jam. També ho va ser el tema que va marcar el clímax, ‘Rockin’ in the free world’, de Neil Young. Com el canadenc, Vedder vol ser alhora ‘front man’ del rock i trobador, un ideal al qual, amb aquesta gira, s’acosta una mica més.