Ana Belén: «Ens hem tornat escrupolosos, beats, estem plens de pors»

Ha trigat onze anys a tornar als escenaris amb un nou repertori i ara és el moment de descobrir les noves cançons d’Ana Belén en directe en una gira que arriba al Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona.

Després de tant temps sense cançons noves, suposo que serà excitant per a vostè introduir-les en un concert.

No m’havia adonat que havien passat tants anys. Estic molt contenta amb l’àlbum ‘Vida’ i amb cada un dels seus temes, però com que el públic no els coneix tant, intento cuidar-los amb més carinyo, els explico, els introdueixo i els aniré intercalant amb altres de més coneguts, que al cap i a la fi són els que la gent vol escoltar.

¿Volia tractar alguns temes en concret en les noves cançons?

Hi ha lletres de celebració de la vida, però també altres que expressen una certa preocupació per qüestions que estem vivint, com és el cas dels refugiats. Ens esglaia, però alhora em plantejo si no acabem per acostumar-nos-hi, per immunitzar-nos davant el dolor aliè i la falta d’humanitat.

Hi ha un tema compost per Rozalén de marcat accent feminista.

Es titula ‘Mujer valiente’ i s’hi parla d’una cosa tan bàsica com aprendre a dir que no. No resulta tan fàcil com sembla i ha costat moltes víctimes. Afortunadament, el que abans era una tragèdia sorda ara ha adquirit un ressò social. Es tracta d’un problema educacional de poder. Com que aquest poder sempre l’ha tingut l’home, no està disposat a compartir-lo. Per això continua costant tant avançar en la igualtat.

¿Com es porta amb les noves generacions?

M’encanta relacionar-me amb la gent jove. Estan molt preparats, saben el que volen. Jo no sé treballar sola i busco companys amb qui entendre’m i passar-m’ho bé, perquè per a mi la diversió en tot el que faig és cada vegada més important.

¿Creu que en qüestions artístiques patim una regressió a causa de la repressió?

Moltes coses que es feien a finals dels 70 serien inimaginables avui. Ja no dic realitzables, sinó impensables, perquè a ningú se li acudia fer-les. Ens hem tornat escrupolosos, beats, estem plens de pors. Quan va morir Franco es va destapar el suro i va sortir tot el que havia de sortir. Ara aquest suro s’ha tornat a posar a l’ampolla, per aquesta cosa de la correcció. Al final, tinc clar que la pitjor censura és la d’un mateix.

Notícies relacionades

Cristina Tamborero, dissenyadora: "Es porten molt els vestits de núvia dos en un"

Clara Peya, nou disc: "Des de la soledat per a altres soledats"

¿Eren més moderns llavors?

Como diria Calderón de la Barca, en aquell moment vam ser... un esglai.