Transgèneres cinematogràfics

Al principi, per a Hollywood es tractava d’una qüestió de disfresses. Resultava divertit que els actors més coneguts del moment es vestissin de dona per generar comicitat, com Gary Grant a ‘La novia era él’ (1949) o Tony Curtis i Jack Lemmon a ‘Ningú no és perfecte’ (1959). A partir de ‘Psicosi’ (1960) el tema va passar del riure a la por: ara el transvestisme formava part d’un desordre mental, d’una psicopatia.

Igual que el col·lectiu transsexual ha estat durant dècades condemnat a la marginalitat, també la seva plasmació a la pantalla es va veure reduïda, al principi, dins de l’àmbit de l’‘underground’. Ed Wood es va basar en el cas de Christine Jorgensen, que es va sotmetre a una operació de reassignació de sexe, per al seu ‘Glen or Glenda’ (1953). Més tard, cineastes com Andy Warhol o Ron Rice començarien a introduir el tema a les seves pel·lícules, al mateix temps que des del Japó, en plena eclosió avantguardista, ens arribava la psicodèlica ‘Funeral Parade of Roses’ (1969).

No obstant, resultaven exemples aïllats i sense possibilitat de continuïtat. El sempre polèmic Rainer Werner Fassbinder es va atrevir a fer un pas més enllà a ‘Un año con 13 lunas’, plasmant els últims dies d’una transsexual després d’una espiral de decepcions i desenganys.

A partir dels anys 90 van començar a introduir-se tímidament alguns personatges transgènere a les pel·lícules ‘mainstream’ o amb una vocació més comercial. És el cas de ‘Joc de llàgrimes’ (1992), amb una icònica protagonista lluitadora, tan fràgil davant de la seva condició com apoderada. Aquell mateix any es va estrenar la relectura de Sally Potter de l’‘Orlando’ de Virginia Wolf, en què es canviava el sexe a alguns dels seus protagonistes. L’èxit de públic va arribar gràcies a ‘Les aventures de Priscilla’, amb Terence Stamp, Hugo Weaving i Guy Pearce vestits de ‘drag-queen’ per l’Austràlia profunda, trencant tabús i prejudicis.

Oscar a la millor actriu

El 1999 Hilary Swank es va alçar amb l’Oscar a la millor actriu per interpretar Brandon Teena, un noi trans que va ser violat i assassinat, a la pel·lícula ‘Boys don’t cry’. Això no vol dir que la comunitat transsexual tingués per fi una representació dins de la indústria de Hollywood. Al cap i a la fi, es tractava d’una pel·lícula independent, com també ho va ser més tard ‘Transamerica’ (2005), protagonitzada per Felicity Huffman, i el musical ‘Hedwig and the angry inch’ (2001), un rabiós crit d’autoacceptació que acabaria convertint-se en una ‘cult movie’.

Notícies relacionades

Nacho Vidal, sobre la seva filla trans: «La Violeta és una nena, i ja està»

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

A Espanya Pedro Almodóvar es va encarregar d’atorgar dignitat al col·lectiu des dels seus inicis, tot i que els seus personatges més icònics continuen sent el de Tina (Carmen Maura a ‘La ley del deseo’) i la Agrado (Antonia San Juan a ‘Todo sobre mi madre’). Abans, Jaime de Armiñán havia abordat el tema de manera molt respectuosa (per no alarmar la censura) a ‘Mi querida señorita’ i més tard Vicente Aranda es va encarregar de fer-ho de forma més explícita a ‘Cambio de sexo’ (1977). Molt més extravagant, entre sòrdid i colorista, va ser el musical ‘20 centímetros’, mentre que pel·lícules com ‘Cuernos d’escuma’ (1997) o el recent documental ‘I hate New York’, de Gustavo Sánchez ‘I hate New York’,, s’endinsen en l’univers trans des d’un punt de vista ‘insider’.

En els últims anys ha augmentat la nòmina d’autors que han abordat el tema des de diferents punts de vista: des de l’emfàtic Xavier Dolan a ‘Laurence anyways’ fins al biopic per a tots els públics ‘La chica danesa’, passant per l’esperit de carrer de Sean Baker a ‘Tangerine’, el despertar de la identitat infantil a ‘Tomboy’ o la delicadesa expressiva de ‘Girl’ fins a desembocar en ‘Una mujer fantástica’, un cant a la dignitat protagonitzat per l’actriu transgènere Daniela Vega‘Una mujer fantástica’,.