Billy Gibbons (ZZ Top): «¡No deixis que es perdi el blues!»

Sense ser un grup de heavy metal, sinó de rock i blues amb accents del sud i ‘hard’, ZZ Top ha atret sempre abundant públic afí als sons més aguerrits. Com el que aquest divendres l’acollirà al festival Rock Fest Barcelona, on actua amb honors de cap de cartell. Amb 50 anys de trajectòria a la seva esquena, ZZ Top compta amb clàssics encunyats en els 70 (‘La Grange’, ‘Tush’) i nombrosos ‘hits’ del seu període d’eclosió comercial als 80, com ‘Gimme all your lovin’’, ‘Sharp dressed man’ o ‘Legs’. Vuit anys després de la seva última actuació a Barcelona, el grup texà torna amb un repertori d’èxits assolits durant tota la seva carrera. El seu cantant i guitarrista, Billy Gibbons, respon a un qüestionari d’aquest diari per correu electrònic.

Estan celebrant el seu 50è aniversari com a banda. És molt inusual trobar-se amb un grup que conserva els mateixos integrants després d’un període tan llarg de temps. ¿Com explica aquesta longevitat i aquesta fidelitat entre vosaltres?

No hi ha cap secret, la veritat. Simplement ens ho passem molt bé dedicant-nos a això des de fa tant temps i ens limitem a seguir endavant. Viatgem en tres autocars separats, i això ajuda a mantenir el factor diversió en un punt alt. D’aquesta manera, quan arribem a la ciutat on tenim el concert, és com una nova reunió cada vegada.

Acaben de publicar una recopilació, ‘Goin’ 50’, amb 50 cançons de totes les seves èpoques en un triple CD o en una caixa de cinc elapés, a més de la versió reduïda d’un compacte. ¿Conceben l’antologia com una manera de mirar d’arribar a nous oients? ¿Què els agradaria que la gent jove veiés a ZZ Top?

Sí, ¡exacte! ‘Goin 50’ representa una bona manera de capturar el que la banda ha construït al llarg d’aquestes cinc dècades. És com un llibre de text sobre ZZ Top i, per descomptat, mirant cap enrere constitueix una bona operació d’actualització. Sembla que la generació més jove ha agafat el missatge: ¡no deixis que es perdi el blues!

Quan tenia 18 anys, abans de formar ZZ Top, el 1968, tenia una banda anomenada Moving Sidewalks amb la qual va telonejar Jimi Hendrix en quatre concerts pels Estats Units. ¿Com el recorda?

Jimi era un tipus càlid i molt genuí, a més de bastant tímid fora de l’escenari. Al pujar a l’escenari i situar-se davant el públic es convertia en l’artista sorprenent que ha passat als annals de la història. El contrast era realment remarcable. Disfrutem passant algun temps amb ell i tenint l’oportunitat de conèixer els dos perfils de la seva personalitat. Viure allò va ser tot un privilegi.

El rock es va sofisticar als anys 70 al voltant de corrents com la progressiva o el mateix hard rock, amb exhibicionisme instrumental i llargs solos. ¿ZZ Top van voler representar llavors l’essència del rock i el blues en una versió crua i sense pretensions?

Doncs sí. Per a ZZ Top, el blues continua sent l’arrel del que som. Ens agrada veure’ns com a intèrprets d’aquesta forma d’art. ¡Perquè no pots ser un Muddy Waters millor que el mateix Muddy Waters! La nostra manera de provar d’aportar un enfocament fresc a la simplicitat és el que ho fa interessant.

El seu clàssic ‘La Grange’ s’inspira suposadament en un bordell a la localitat texana d’aquest nom. ¿Un lloc familiar per a vostès? ¿Què simboliza?

Sí, aquella localitat era famosa, potser d’una manera infame, per la seva popular institució, que va ser objecte de la cançó i que ho seria també de la pel·lícula ‘La casa más divertida de Texas’. Visitar-la era una espècie de ritu iniciàtic per als joves texans desitjosos de tenir una ‘experiència vital’.

ZZ Top era ja una banda veterana quan l’àlbum ‘Eliminator’ (1983) la va portar a un altre nivell de popularitat. ¿Quina és la seva percepció actual sobre aquella segona joventut del grup als anys 80, quan van arribar a incorporar sons de sintetitzadors i van gravar vídeos molt populares?

Cuando es va publicar ‘Eliminator’ ja portàvem, en efecte, més d’una dècada com a banda, però continuàvem explorant i experimentant. Aleshores ens trobàvem amb una tecnologia innovadora per a l’època, i vam decidir que podria ser interessant apuntar-nos al carro. Aquesta obertura de ment va conduir a aquell disc, que va agradar a bastanta gent.

Les referències mexicanes i hispanes han sigut sempre habituals a la seva obra: títols com ‘Tres hombres’, ‘Degüello’, ‘El loco’ i tants d’altres. ¿Què representen l’imaginari hispà i la fonètica espanyola per a vosaltres?

Ha de tenir present que la frontera més llarga als contorns de Texas no és la de Louisiana, ni la d’Oklahoma, ni la d’Arkansas, ni la de Nou Mèxic: és la frontera amb el ‘vell’ Mèxic i és d’allà d’on procedeix el nostre contacte amb aquesta cultura tan rellevant: el menjar, la música, la llengua, la gent... És part de la rica tradició que engloba ZZ  Top.

Notícies relacionades

WASP, ressons de glòria en el Rock Fest

Barcelona, capital de la innovació social

Aquest any els tres membres del grup compleixen els 70. ¿Imagina ZZ Top en actiu en els temps futurs?

Es difícil d’imaginar que ZZ Top no estigui en actiu en el futur pròxim. Això és el que hem fet durant molt de temps i el nostre propòsit és seguir tant de temps com puguem.