Def Leppard, quan el heavy-metal era pop

El cànon metaler s’ha extremat tant que el que fa 30 anys ens semblava ‘heavy’ avui és simple i plana música pop. Metàfora extrapolable al món, potser. Una conclusió extraïble del concert de Def Leppard, aquest diumenge en la jornada final del Rock Fest, en què el grup britànic es va dedicar, com acostuma a fer, a celebrar la seva col·lecció de ‘hits’ associats a una era, els anys 80.

Def Leppard va recordar que sempre han sigut una colla d’estetes, amb les produccions més sofisticades i escenografies tecnològiques: van ser pioners en l’ús del làser en el rock dur, efecte que a Can Zam van recuperar amb tota la seva varietat cromàtica. Joe Elliott i companyia continuen tenint èxit, com indica la xifra d’assistència de diumenge, la més alta de les quatre jornades del festival, 22.341 persones segons l’organització. Aquest sisè Rock Fest va abaixar la persiana amb una xifra global rècord, 80.394 persones, unes 5.000 per sobre de l’any passat (en què va comptar amb tres dates), i ha anunciat el seu primer nom per al 2020, la banda alemanya Accept. Edició en què tornarà a durar tres dies.

Doble de sucre

El pòrtic pregravat de ‘Personal Jesus’, de Depeche Mode, va donar pas a una arrencada a cop del multimilionari àlbum ‘Hysteria’ (1987), el més citat de la nit (sis de les 16 cançons), amb ‘Rocket’ i ‘Animal’ a discreció, envoltades amb els seus cors AOR i les seves guitarres processades. Donant-ne una de freda i una de calenta, vam bascular entre el ‘hard’ primerenc de ‘Let it go’ a la balada amb doble de sucre de ‘When love and hate collide’. Al costat d’aquest cronista, un murmuri: “Mónica Naranjo és més ‘heavy’ que això”. Impressió accentuada amb el fraseig superpop d’‘Armageddon it’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però Def Leppard sempre va tenir aquell fons melòdic que, si bé es va acoblar a la radiofórmula del seu temps, l’‘era MTV’, enfonsava arrels a T. Rex, The Sweet o el Bowie clàssic (al qual van evocar amb una pinzellada de ‘Heroes’ en el tram final de ‘Hysteria’, amb imatges històriques a la pantalla, inclòs el plorat guitarrista Steve Clark). ¿Els hem d’apedregar per això? L’etiqueta ‘stadium rock’ es va inventar per a artefactes com la ‘power ballad’  ‘Love bites’ o la tornada ritual de ‘Rock of ages’, que van alimentar un guió molt lligat als èxits. Aquí hi podria haver motiu de desil·lusió dels fans més històrics, que potser mai tornaran a escoltar en directe cançons apreciades com ‘You got me running’, ‘Die hard the hunter’ o ‘Foolin’.

Però van poder disfrutar amb la seqüència de ‘Bringin’ on the heartbreak’ i la instrumental ‘Switch 625’, llicència amb el passat més profund que conserva la seva plaça en el ‘setlist’, abans que els ‘hits’ s’ho carreguessin tot al parc de Can Zam: de ‘Put some sugar on me’ a ‘Photograph’, amb Marilyn Monroe en el subtext com a vibrant carta de comiat d’aquest Rock Fest