Loquillo: «Barcelona té un compte pendent amb la cultura pop»

Em cito amb Loquillo al 99%, un “moto bar” de les Corts que és meitat reducte rocker i meitat capella dedicada a José María Sanz, àlies Loquillo (o simplement Loco, si ingresses en la confraria). I parlant de sants: Loquillo continua sent alt com un sant Pau. Porta un vestit fosc que és pura geometria, ‘nomoblidis’ de gàngster del Soho i mocassins Montecarlo 1965. Més Gainsbourg que Rat Pack, per entendre’ns. L’únic que ha canviat és l’icònic tupè, que des de fa un temps es veu nevat, com les cimeres del Canigó. Però no us deixeu enganyar pels cabells blancs. És el mateix Loquillo. El seu últim llibre, ‘Chanel, cocaína i Dom Pérignon’, se centra en la seva Segona Vinguda (comtal): el període 85-89, quan Barcelona semblava la capital d’un Imperi, i Loquillo, un conqueridor que tornava triomfant. Un temps i un lloc fascinants dels quals, com ell mateix apunta, «només en queden cendres».

El teu llibre deixa clar que aquí la subcultura mai ha interessat, ni a nivell oficial ni de mitjans.

El meu pare era tanguero, del Clot. Anaven amb el fulard i el barret pel barri, en plens anys trenta. Eren una subcultura. I em fa ràbia que no es parli d’aquestes coses. Quan em van donar la medalla de la ciutat de Barcelona li vaig explicar a Pisarello, el tinent d’alcalde, que és argentí, que Gardel a la seva arribada a Barcelona es va convertir en un fenomen. Una febre. Però a ell ni li sonava. Existeix una gran ignorància sobre la història cultural d’aquesta ciutat. Barcelona té un compte pendent amb la cultura pop. Tots els consistoris han obviat la nostra cultura i han donat la matraca amb la nova cançó i la rumba catalana. És hora que es comenci a explicar la història del pop a Barcelona.

A la gent que et veu com un crític de la ciutat potser els sorprengui el to d’orgull comtal que traspua ‘Chanel...’.

Barcelona en aquell període estava clarament per sobre. És innegable. De la mateixa manera que el 1981 anava molt per darrere. Jo vaig veure com Madrid es va alçar i també com la seva història es va convertir en un circ. Alhora, convé recordar que molta de la gent que va començar allò del 80-81 a Madrid venia de la Barcelona llibertària de finals dels 70, que era la ciutat més lliure i al·lucinant del món. Ouka Lele i García-Alix eren aquí abans d’anar-se’n cap a Madrid. Almodóvar presentava els seus primers curts a Barcelona. Les dues ciutats es necessiten, el pèndol ha d’anar oscil·lant d’una a l’altra. Vull parlar d’una generació de joves que la van molt grossa, i a sobre sense suport. Malgrat això, posaves la ràdio el 1987 i només sortíem barcelonins: “La mataré” era número u, estaven Los Rebeldes, Brighton 64, El Último de la Fila, Decibelios...

És una vella batalla, la de l’“autenticitat” entre les dues ciutats.

Madrid va triomfar en el seu moment perquè feia ostentació de no-autèntica. Qualsevol tio podia arribar del poble, cardar-se el cabell i triomfar. No es demanaven credencials. Crec que Barcelona peca d’autèntica. Jo vaig marxar d’aquí [dos cops] perquè m’asfixiava aquest vampirisme: la ciutat t’ho treu tot. És important anar-se’n a temps, si no et passa com a la pel·lícula de Buñuel, que no en surts mai.

Sempre has estat entre dos terres.

Vaig viure la ‘movida’ a Madrid perquè a Barcelona en aquell moment no hi havia futur per al rock’n’roll. I quan vaig tornar aquí, va ser perquè Madrid ja era el circ folklòric de Mecano o Hombres G. Les grans bandes madrilenyes, com Gabinete o Pegamoides, quedaven lluny o s’havien dissolt. La ‘movida’ en realitat va durar tres anys, fins al tancament de Rock-ola el 84. En aquell moment Barcelona es va alçar. Ens vam obrir pas una sèrie d’individualitats, des de tots els àmbits: rocanrol, mod, punk, gòtic... La diferència amb Madrid, on la gent interessant també era minoria, és que des dels mitjans i les institucions se’ls va recolzar i es va vendre allò com la panacea, i a Barcelona va ocórrer el contrari: el fenomen es va silenciar. La premsa a Madrid anava tota a una. A Barcelona s’ignorava les bandes. A Madrid tenien una infraestructura i tots s’ajuntaven en els mateixos locals. Aquí cadascun anava per la seva banda.

Sempre t’he vist com un personatge molt adult, i dic això com a elogi.

Soc fill únic de pares grans. El meu pare havia estat a la presó i a l’exili. Jo era fill d’algú que havia rebut de valent deu anys de la seva vida. Un pres polític. Això ho notes a casa i et dona molt coratge. I a la casa de 50 metres quadrats hi vivíem cinc persones: la meva mare, la meva tia, la meva àvia i jo. Jo vivia al passadís, en un sofà. Quan aquesta és la teva situació el que fas és sortir al carrer, i el barri del Clot era del tot de carrer. Nosaltres vam créixer al carrer. Aquest va ser el nostre batxillerat.

La mirada de ‘Chanel...’ és serena i adulta. No retràs comptes de juventut.

No m’interessa posar a parir ningú, aquest tipus de biografies són molt infantils. Els meus llibres són gairebé d’aventures, Los Cinco y los Trogloditas. No és un exercici literari. És un llibre escrit amb urgència i immediatesa que intenta plasmar un moment concret. A més, en aquell temps érem tots gamberros ficats en un corral petit, a veure qui la tenia més llarga i tal. No t’ho pots prendre molt seriosament.

El teu llibre no és gens èpic. De fet, la majoria de situacions fan riure.

És que per molt que anés de tio dur, als vint-i-quatre no parava de ficar la gamba. Al llibre explico allò del Renault Caravelle del 64 que em vaig comprar el 1986. Mentre creia que estava aparcat al garatge d’un dels Trogloditas, a Vic, resulta que el seu pare l’havia estat utilitzant per transportar sacs de ciment. Una mica més tard, quan Sabino i jo vam aconseguir netejar-lo i llançar-nos a la carretera, ens va estranyar que tots els conductors ens saludessin. Però no era una salutació: ¡la roda esquerra estava cremant! [riu]

M’agrada la teva dicotomia d’artista que encara fa ostentació d’orgull de tribu, però que alhora va saber transcendir-la a temps.

Sempre he sigut de bandes, però mai he volgut formar part de clubs motoristes o bandes de delinqüents. Jo vaig sortir rebotat de la meva tribu ja en l’època de ‘Los tiempos estan cambiando’, el 1981. Vaig ser rocker i teddy boy abans que ningú, llavors me’n vaig anar a Londres i vaig veure que els Clash eren una banda de rock’n’roll. Quan vaig tornar aquí i vaig començar a dir-ho, em vaig convertir en la persona més menyspreada del món del rock [riu].

Quan l’ortodòxia se’t tira a sobre és que estàs fent alguna cosa bé. D’una altra manera t’hauries quedat fent rockabilly tota la vida.

S’ha de sortir de l’esperat. ¿Quin fotògraf està fotografiant tots els grups d’Espanya? ¿Aquest? Doncs amb aquest no s’han de fer les fotos. ¿Qui és el productor de moda per a grups d’indie rock a Espanya? Ricky Falkner. ¿I per al rock? Carlos Raya. Doncs cap d’aquests dos ha de produir-me el nou disc. Aquesta sempre ha sigut la meva fórmula. Si tots tiren per aquesta línia, me’n vaig a la contrària. És la millor manera de sobreviure les modes.

Sempre t’has envoltat dels esperits individuals de cada generació. A ‘Chanel...’ apareixen una sèrie de personatges icònics i barcelonins.

Per ser com els altres ja estan els altres. En un moment en què no hi havia MTV la gent s’inventava el seu propi personatge. Amb el temps tot es globalitzaria més ràpid, sortia Kurt Cobain per la televisió i al matí següent hi havia cinquanta tios vestits com ell. Però aquí, en l’època de què parlem, les pintes que portaven Tutti, Carlos Segarra, o Fray de Decibelios... Aquells tios es van inventar uns personatges tremends, coses úniques. Eren pioners. Al Fray, en el viatge a Vic que explico al llibre, el van confondre amb un Hare Krisna. El tio que va venir a fregar-li el cabell no havia vist mai un skinhead. Aquella era l’Espanya real de 1985. La gent es pensa que ja érem supermoderns en aquell temps, però sorties de Madrid i Barcelona i la resta del país semblava una república de l’Est dels anys cinquanta. Tot molt carpetovetònic.

Al llibre reparteixes de valent entre el rockerisme “autèntic” de l’época.

Los Troglodites érem un grup de garatge que va triomfar. Després de nosaltres va sortir un underground que presumia d’autenticitat, però sospito que no podien oferir res més [diu rient]. Aquests mateixos “autèntics”, after-punks del Rock-Ola que es van deixar serrell, van acabar escoltant grups horripilants. A nosaltres, que havíem tret ‘El ritmo del garaje’ tres anys enrere, ens feia molta gràcia. Kike Túrmix, que parlava fatal de la “ful modernilla”, havia sigut joste de ‘La Edad de Oro’. Cosa que li vaig haver de recordar. Els meus capons són sense maldat, perquè eren jocs de xavals. “Que si escoltes tal grup ja no et parlo”. Quan vaig començar a portar esmòquing ho vaig fer per tocar els collons.

Sempre t’ha agradat tocar una mica els collons.

Quan la premsa et posa bé, comença a preocupar-te. Això vol dir que no vendràs un puto disc. Quan la premsa et posa fatal, triomfaràs. Així que mai m’ha importat que la premsa em posés a parir. Quant als crítics, prefereixo un tio que sigui la meva nèmesi, però que tingui criteri, que a un altre que un dia faci una crítica positiva de David Bisbal i al matí següent una altra, també positiva, de Southside Johnny.

La teva mirada sempre ha sigut urbana. Al llibre comentes els teus xocs amb el món de comarques. Vic, en concret.

A Sabino li vaig dir moltes vegades si no podia haver trobat uns Troglodites a Cornellà. Jo anava a Vic i no entenia res, i ells tampoc a mi. A Vic la gent escoltava la Companyia Elèctrica Dharma. No tinc res en contra d’ells, però per a mi la Dharma era tot el que No Havia De Ser. Abundava el progre reciclat: un tio que feia jazz rock i que un dia va veure The Police, es va tallar el cabell, es va posar una corbata i es va unir a la nova ona. Eren gent que tenien cinc anys més que nosaltres, que es creien moderns i que, com que tocaven “millor”, es creien que es menjarien el món. Hi havia una divisió generacional molt gran.

El problema era l’edat, que cantaven Brighton 64.

L’edat era vital. Cinc anys eren un abisme. Amb Quimi Portet no vam arribar a un acord per produir ‘El ritmo del garaje’ perquè encara pensava que s’havia de gravar amb músics professionals. Vaig anar amb ‘Los tiempos están cambiando’ a la ràdio i Pallardó va dir que era un homenatge a Dylan. Vaig haver d’indicar-li que era el contrari. Ells no paraven amb la turra de ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’. Nosaltres mai volíem veure sortir el sol.

Escrius sobre Los Negativos, una de les grans bandes menystingudes d’aquesta ciutat.

Los Negativos, de qui per cert vaig versionar ‘Viaje al norte’ en el meu últim disc, ‘Viento del Este’ (2016), van ser la banda que millor ha recollit la trajectòria del pop espanyol. Des de Los Pekenikes fins a la seva època. I no eren només una banda rock. Tenien passió per l’estètica, la cultura, el cine. El grup estava format per quatre personatges interessants en si mateixos. Jo vaig ser molt pesat amb ells, era molt fan, portava les seves maquetes i discos a tot arreu. Però no van ser compresos, ni tan sols entre la postmoguda. També crec que a Madrid haurien tingut una carrera més llarga. Madrid respecta més el llegat pop. A Madrid hi va haver unanimitat per donar-li a Rosendo la medalla de la ciutat. Però quan em van donar a mi la de Barcelona va generar controvèrsia.

Al llibre parles amb despreocupació de la teva volença per l’estimulació artificial

.[riu] Odio les biografies rock on se censura la part de les drogues, però també odio les que només parlen de drogues. Les drogues, simplement, formaven part d’allò. Érem xavals que experimentaven. Soc de la generació de les amfetamines. L’heroïna no la veig com una cosa de la meva generació, i això que gairebé destrueix la meva banda. Però per a mi no tenia res a veure amb nosaltres. Era una cosa de hippies, una cosa dels altres, de la generació anterior. A mi m’agradaven les drogues acceleradores: començaves amb els optalidons de la teva mare i d’allà al següent. Però alhora ens agradava el luxe, en drogues i en tot. Jo no volia viure en un pis ocupat; volia una suite de cinc estrelles. El meu pare, a la guerra civil, va ser un dels que va ocupar el Ritz. Quan un dels primers grups d’okupes van venir a demanar que els donés un cop de mà a mitjans dels vuitanta els vaig dir que em truquessin el dia que ocupessin el Ritz [riu].  

Al llibre toques la construcció del teu “personatge”, el Loquillo icònic, dur, noble...

El personatge de Loquillo el vaig construir com a cuirassa. Per protegir-me. Contràriament al que se sol creure, un artista quan surt a un escenari no actua; actua quan està fora. Només a l’escenari em permetia ser jo. En aquest llibre no surten tristeses perquè les tristeses van venir després. A més, el meu pare em va ensenyar a somriure quan pitjor anaven les coses. La meva mare, que va tenir tres germans a la presó, era més fosca. En l’època que explico al llibre la meva personalitat era el reflex del meu pare: sempre endavant, disfrutant els vint-i-cinc anys. La construcció del personatge em va venir com l’anell al dit.

Ets una mica com Dean Martin. Em pregunto si algú ha traspassat aquesta cuirassa que portes al voltant.

Soc molt gelós de la meva intimitat. Part de la cuirassa que esmentes està feta dels meus amics de sempre. I et diré alguna cosa: vaig encertar. Perquè al bestiar se’l coneix a la recta de sortida. Si he tingut etapes fluixes han vingut precisament perquè em vaig envoltar de les típiques paparres que, al món del rock, has de passar, com un xarampió. També té a veure amb la cuirassa el fet que m’hagi pres això com un ofici. Alguna gent va passar per això del rock’n’roll com si fossin unes colònies d’estiu, però per a mi això era alguna cosa més. Una cosa seriosa.

Tothom s’omple la boca amb el barri i el gueto, però tu sempre has dit que si ets de barri de veritat el que vols és marxar.

La prioritat número u d’un xaval de classe obrera: tocar el dos. I punt. El meu avi era estibador, el meu pare era estibador i jo sabia que per res del món seria estibador. En l’època en què vaig créixer el rock’n’roll era un clau a què agafar-te si et volies escapar del destí de la teva classe social. Si hagués nascut 10 anys abans hauria sigut torero. M’hauria llançat a la plaça. Però em vaig llançar a per l’espectacle. A casa meva Manolo Escobar era Déu. A més, festejava amb una noia de l’edifici. Una de les primeres fotos firmades que vaig tenir va ser de Manolo Escobar. La meva mare l’adorava. Aquesta mitificació de l’artista va ser part de la meva infància. Gràcies a això vaig començar a pensar a perseguir un tipus de vida diferent. No vaig voler quedar-me allà i casar-me amb la filla de la veïna.

L’únic artista de la “nova cançó” de qui parles bé al llibre és Quico Pi de la Serra.

El Quico era un dissident. Els seus l’havien deixat de banda. Era un tio que anava més enllà, que s’interessava per la gent jove, per la música pop, que buscava nous camins. Sense Quico Pi de la Serra jo mai hauria fet ‘La mala reputación’. El Quico em va posar en contacte amb una altra Barcelona: però no la laietana o la del jazz-rock, sinó la de Candel, la de Marsé. Em va ensenyar moltes coses. I era molt divertit anar amb ell als llocs. Veure’ns junts descol·locava els del seu bàndol i els del meu [riu]. S’ha sigut molt injust amb ell. Amb ell i amb Ovidi Montllor. Eren els que anaven per davant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ara es revalora el so tub trencat, el jazz-rock laietà o la rumba catalana. Si ho jutgem pel llibre, no sembla que tu hagis canviat d’opinió respecte a cap dels tres estils.

Els laietans et miraven per sobre l’espatlla si no havies anat al conservatori. Però jo encara no sé tocar la guitarra, i he gravat 32 discos i he venut tres milions i mig d’àlbums. Amb els anys he parlat amb gent d’aquella escena i tot bé. Però en aquella època ens menyspreaven, i això no s’oblida. I a més, la seva música era una murga. Jo als disset, com que era alt, borratxo i ‘dj’, sempre lligava amb noies més grans que jo, i anar a casa seva era perillosíssim. Sabies que en algun moment cauria el disc d’Iceberg [riu]. Al final no et sortia a compte, la veritat.