'Història d'un soldat', un al·legat antibel·licista demolidor

Amb una lectura punyent antibel·licista i actual d’‘Història del soldat’ –el conte musical d’Igor Stravinsky amb text de Charles Ferdinand Ramuz–, Àlex Ollé, un dels directors de la Fura dels Baus, va buscar aquest divendres remoure consciències al Festival de Peralada, en la presentació del muntatge a Espanya després de la seva estrena a Lió l’abril de l’any passat. El creador va rebre l’encàrrec de revisar la peça pel centenari de la seva estrena a Lausana (Suïssa) i va optar per una adaptació teatral que submergís l’espectador en la crua realitat de les conseqüències de la guerra –les ferides físiques i psíquiques–.

El gir dramatúrgic d’‘Història d’un soldat,amb un punt de partida tràgic i passatges commovedors, converteix la faula faustiana en un al·legat de denúncia poderós d’un sistema que llança els seus joves als lleons. A unes guerres que els devoren per fora i per dins. A les dues devastacions –cos i ànima– remet el complex engranatge orquestrat per Ollé. Al públic li va resultar difícil encaixar les peces d’un puzle que uneix els tres personatges del conte –el soldat, el narrador i el diable– en un de sol. El formidable actor Sébastien Dutrieux es va buidar en el difícil exercici de dissociació.

L’adaptació d’Ollé, als antípodes de la faula que va obrir el Grec el 2008 ambÁngel Pavlovskifent de soldat, coincideix amb l’estrena, dimarts passat, al festival barceloní de ‘Campo minado’, una experiència escènica emotiva que ha unit excombatents britànics i argentins a les Malvines.

Carta de suïcidi

La història del pobre soldat que en el camí de retorn a casa ven el seu violí, la seva ànima, al diable a canvi d’un llibre màgic que li compartarà riquesa però li treurà el que més s’estima –la família i la nòvia– agafa amb la versió ‘furera’ una alta volada de realisme i càrrega dramàtica amb dos episodis impactants que van inspirar el creador català: la pel·lícula‘Johnny va agafar el fusell’i la carta de suïcidi d’un excombatent a l’Iraq. Són les dues grans troballes de la producció, que van portar al director a un complicadíssim treball per encaixar-los en el text original, que ha mantingut en un 90%.

Com el Joe del film de Dalton Trumbo, icona colpidora del pacifisme, veiem el soldat d’Ollé atrapat en un llit d’hospital. Entubat, en coma. Els batecs de les constants vitals ressonen en un inici d’una manera que encongeix el cor. Un cirurgià li extreu de les entranyes un violí. Ubicats per sobre de l’escenari, set músics puntegen la narració seguint la partitura de Stravinski. En aquest suposat cel veiem el soldat tres vegades recitant les paraules demolidores de Daniel Somers, militar que no va poder superar l’estrès posttraumàtic de la seva experiència a l’Iraq i es va acabar suïcidant el 2013. “Portar una vida normal seria un insult als que vaig matar...”.

Records de la guerra i al·lucinacions

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En paral·lel al cos que jeu al llit, visitat per metges, infermeres i familiars, assistim a una acció que remet a la ment, al duel interior del protagonista. La pugna entre el bé i el mal. El desdoblament entre el jo i els desitjos (el diable) s’acompanya de projeccions sobre la paret blanca del fons. Records de la guerra, inclosa la tortura; i deliris. Imatges que fonen l’horror amb petons a la seva nòvia i l’èxtasi de l’alcohol i el sexe (la riquesa aconseguida després del seu pacte amb el diable). “Ho tinc tot i no tinc res”, cridarà desesperat a l’adonar-se de l’engany del diable.

En l’emotiva escena final, un apunt a l’eutanàsia i un dipòsit de cadàvers amb moltes caixes. La del soldat és només una més. Va donar la seva vida per l’avarícia dels poderosos i allà queda. Les paraules del militar suïcida tornen a commoure en un últim episodi que deixa a l’espectador amb l’ai al cor. “Estic millor mort i el món, millor sense mi. Ja no sento dolor, no tinc malsons ni al·lucinacions... ¡Soc lliure!”.