Kevin Johansen: «El trap és un gènere de què se n'aprèn»

Kevin Johansen, músic panamericà per excel·lència, argentí nascut a Alaska amb etapes viscudes a Nova York i Montevideo, refina i expandeix el seu cançoner a ‘Algo ritmos’, el disc que porta aquest dimarts a la sala Barts, dins del Grec. Actuarà al capdavant d’un imponent quintet completat per Matías Cella, Kassim, Enrique ‘Zurdo’ Roizner i Maxi Padín.

¿Un disc particularment influït per l’actual rumb del món?

‘A full’, sí, molt. Una mica a l’estil de ‘Sign ‘O’ the times’, de Prince. Perquè amb l’edat un va tenint la necessitat de posar més clar l’objectiu, i el disc parla del canvi de paradigma: en les relacions, en l’amor, respecte a la tecnologia... A ‘Pobre millonario’ parlo de com podem tancar-nos en la nostra comoditat, sense adonar-nos que estem construint un mur, i a ‘La gente más linda’, de la bellesa i de la imperfecció en temps d’Instagram.

¿Crítica més suau que demolidora?

No crec en la demagògia, en tirar-te el pal pel cap. Jo suggereixo, però diria que és una mirada més profunda. La llibertat artística és el més important. Quan veig un artista que es tanca a la seva cel·la estètica em fa molta pena. De vegades un productor li diu al seu artista: “et surten bé els boleros, queda’t amb això”. I potser el paio vol fer un tango o una rumba, i l’altre no el deixa. En els concerts, per a mi sempre hi ha tres potes: aconseguir l’emoció, algun tipus de reflexió, i després, el ball, que em desperta molt respecte. El cos és el nostre primer instrument. La meva mare em deia que jo, de molt petit, a Alaska, ballava el ritme de la rentadora.

El món canvia. ¿Ho fa també la seva música?

Per descomptat. Es tracta de ser permeable als temps que un viu. Jo soc de la generació posterior als que eren condemnats a presó o assassinats per escriure una cançó. No m’ho prenc a la lleugera. Però deia el ‘Negro Rada’, l’uruguaià: “no siguis un ‘cansautor’”. I no puc cantar sobre les mateixes llibertats que cantaven Serrat, León Gieco, Víctor Cara, Charly García, Gilberto Gil... Jo puc cantar a les noves llibertats a aconseguir gràcies a tots aquests animals de la cançó que em van precedir.

A ‘Algo ritmos’ es percep una vegada més l’influx del Brasil. Fa unes setmanes vam perdre João Gilberto. ¿Una influència important?

El Brasil és un gran imperi musical, i a Buenos Aires tenim São Paulo a dues hores i 45 minuts d’avió. Com a guitarrista, vaig aprendre un munt harmònicament gràcies al mestre João. En els 70, tots els meus amics tenien discos de Maria Bethânia, Gal Costa, Gilberto Gil... En els 80 vaig descobrir Paralamas, i vaig redescobrir Caetano [Veloso] i la seva troca senzilla, de guitarra i percussió, que em va captivar. I quan me’n vaig anar a Nova York, el 1990, on vaig anar a parar hi havia un disc de João Gilberto, ‘Live in Montreux’, en què hi ha la seva versió de ‘Menino do Rio’, de Caetano, que és fins i tot més bonica que l’original. Me la vaig aprendre, i això, amb 25 o 26 anys, va ser com obrir la capsa de Pandora.

Crida l’atenció que un gènere modern, la bossa nova, el definís un músic que era més intèrpret que compositor.

Això és molt interessant: com Sinatra amb el ‘songbook’ nord-americà, o ‘la negra’, Mercedes Sosa, amb el folklore llatinoamericà. Un gran intèrpret que aconsegueix llegir un gènere d’una manera tan personal que travessa les composicions de diferents autors. El seu toc, la seva mirada, van definir un gènere.

A ‘Algo ritmos’ col·labora el ‘clan Drexler’: Jorge, Daniel i Leonor Watling. S’hi endevina una sensibilitat compartida.

Sí, hi ha una afinitat ètica i estètica. ¡Encara vull que el Jorge m’ensenyi un parell de coses del candombe i de la cosa de Río de la Plata! Generacionalment, coincidim a reconèixer una herència i a voler posar-hi la nostra empremta.

Jorge Drexler i vostè van néixer el mateix any, el 1964 i, tot i que vostè va començar a gravar discos abans, la seva projecció popular els va agafar a tots dos entrada la trentena.

¡És veritat! Vam ser la generació condemnada a ser alternativa. Vam acabar demostrant que es podia arribar a ser popular i comercial a través d’aquest altre canal. Un camí més lent. I aconseguir-ho a una edat més avançada que els 20 anys et baixa a la terra i fa que et riguis una mica de la notorietat. Perquè és graciós veure un home de 50 anys comportant-se com si en tingués 25. A mi això em va passar durant un tram, en els 40.

¿En quin sentit?

Bé, un es perd una mica en el còctel de les temptacions... Les gires, els viatges, la gent... Sempre he pensat que si m’hagués tocat als 20 hauria sigut un imbècil absolut. Hauria perdut la brúixola molt fàcilment. Puc entendre que a algú molt jove li pugui passar.

En les seves cançons sempre ha tocat molts gèneres llatins tradicionals. ¿Què li semblen els ritmes urbans moderns, com el reggaeton?

No en sento cap rebuig, perquè a Nova York el 1990 vaig descobrir el dancehall jamaicà en tota la seva esplendor, amb Yellowman i Shabba Banks. I el reggaeton és fill de tot allò en castellà, començant per El General. Vaig veure una mica aquella evolució i la vaig entendre. I ara, el seu fill, el trap, ha sortit com a una mica més apaïsat, fins i tot depressiu, reflexiu, sensual... I sempre em crida l’atenció com està produït un gènere, veure quin cap hi ha al darrere. Com es cristal·litza, quins són els elements, els arranjaments...

El reggaeton i el trap desperten passions i fòbies, i l’“això no és música” recorda d’una manera inquietant els improperis que va rebre el rock and roll als anys 50.

A l’últim tema del disc, ‘La gente más linda’, trapejo i rapejo, i dic això: “antes los tangueros se quejaban de los rockeros / y ahora los rockeros se quejan de los traperos / pero no seas talibán del buen gusto / La gente que vive con miedo, qué miedo me dan, no dan pal susto...” El trap és un estil de què se n’aprèn: el meu fill d’11 anys em diu ‘escolta això’. I alhora va veure la pel·lícula sobre Queen i li va encantar, i toca ‘Bohemian rhapsody’ al piano. Tracto de mantenir-me tan obert con puc. Tot i que en el meu últim aniversari em van regalar un vinil d’Elis Regina i un altre de l’orquestra de Count Basie, i això és el que escolto a casa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Algun artista de trap que li agradaria destacar?

A l’Argentina hi ha hagut un ‘boom’, i personatges com Paulo Londra, Duki, Ca7riel o Paco Amoroso són molt interessants. Hi ha fins i tot convergència del trap amb el jazz i el rock progressiu, i són nois de 20 anys. La meva filla Miranda, de 22, ha tret un disc, ‘Fata morgana’, i té una mica d’urbà i de folk i altres gèneres. I en els músics que estan amb ella hi ha una qualitat, i una quantitat d’informació que tenen... ¡Chapeau! ¡Tant de bo jo ho hagués tingut tan clar a la seva edat!