Roger Daltrey: «Sempre m'han irritat les modes del rock»

Que Déu et beneeixi, Roger Daltrey. Els fans de The Who li devem molt al seu cantant i ‘frontman’. És inevitable sospitar que, en mans de Pete Townshend (compositor absolut i ànima artística), The Who s’haguessin convertit en un experiment d’art indigest. I no fa falta dir que liderats per Keith Moon s’haurien matat (literalment) al cap de pocs mesos. Daltrey era el terrenal, l’organitzat, el madur, la personificació de l’ètica ‘proleta’. Qui s’ocupava del xou i també de les finances (i la furgoneta). Qui els va tirar als altres tres les amfetamines pel vàter i li va partir la nàpia a Townshend quan es va posar xulo. Daltrey va convertir la banda en la seva raó per viure, i va assegurar així la seva longeva carrera. Aquestes memòries que publica Libros del Kultrum, titulades 'Mi historia' i subtitulades 'Gracias os sean dadas, Mr. Kibblewhite’ (pel director que el va fer fora de l’institut), combinen candidesa, humor i sinceritat per relatar en primera persona la història de la millor banda de rock’n’roll dels 60 (diguin el que diguin els stonians). 

Eres el ‘proleta’ oficial del grup, per dir-ho clar.

Sí. Pete i John [Entwistle] eren de classe mitjana. Keith [Moon] era treballador, com jo. Pete venia de l’entorn de les escoles d’art. Si la banda se n’anava a la merda, podia reprendre els seus estudis i continuar fumant porros. Jo no tenia on caure’m mort. Keith era com jo, no va acabar els seus estudis. Pitjor fins i tot que jo, de fet, perquè ell ni tan sols va entrar a secundària.

En el llibre parles de com es reflectia la classe social de cada un en la banda.

Això es podia veure en el ritual de destrucció de guitarres de Pete [Townshend]. Per a mi era un gran cop emocional. No podia evitar recordar com de durament vaig haver de treballar per comprar-me la meva primera guitarra. I, més enrere encara, la inventiva que vaig haver de desenvolupar per fabricar-me’n una, quan no tenia mitjans per adquirir-ne una de veritat. En els anys 60, les guitarres valien una petita fortuna. Pete feia miques una Rickenbacker en cada concert. D’altra banda, aquell ritual ens estava proporcionant una notorietat impagable.

Els vostres xocs de personalitat eren cèlebres.

Érem gent completament diferent, però, alhora, les nostres funcions dins de la banda també ho eren. Jo era el més gran i el fundador, i vaig ser el primer a treure’m el carnet de conduir. Era jo qui els portava d’un concert a l’altre, així que vaig adquirir una responsabilitat afegida. Em vaig convertir en la figura paterna del grup. O materna [riu]. No crec que els altres sentissin aquesta responsabilitat. S’emborratxaven, prenien pastilles, anaven fumats, però jo havia de conduir de tornada. La meva ètica de treball ens va distanciar des del principi. No és que ells fossin ganduls. És només que el seu paper era més relaxat. Ja que parlem de classe social, jo vaig haver d’adquirir responsabilitats molt aviat. Als 15 em van expulsar de l’escola. Dos mesos després era el noi del te en una fàbrica d’Acton. Un altre mes i ja fabricava els sandvitxos jo mateix per treure’m uns calés Sempre he sigut un petit emprenedor [riu].

Una de les coses que em va atreure des del principi de The Who era la violència latent. En el llibre afirmes que vau heretar aquella ira de la generació anterior.

Efectivament. Els nostres pares van viure la segona guerra mundial; tots els seus esforços es concentraven a superar la guerra i no enfonsar-se. Aquella gent va viure el blitz, entre altres coses, va ser en els camps de batalla de França. Però quan van tornar no van començar a comunicar-se. Ningú els va tractar per psicosi de guerra. La meva generació va créixer en meitat del silenci, i això ens va fer adolescents increïblement frustrats, i després enfadats. Vam haver d’obrir-nos un camí, d’una altra manera seríem empassats en la muntanya de mediocritat que ens semblaven les seves vides.

La banda semblava viure en un estat de tensió constant.

Aquesta tensió es va multiplicar per mil quan va entrar Keith Moon. Solíem dir que la nostra música havia de tenir “impuls”. Volíem que la nostra audiència travessés el terra a puntades de peu. Quan tocàvem, destrossàvem (literalment) la nostra música per al nostre públic. Els imaginàvem com el nostre enemic. Un exèrcit enemic (d’homes, perquè sempre hi havia molts més homes que dones) que havíem de travessar a cops per poder escapar. Quan acabava el concert ens els havíem posat a la butxaca.

Pete Townshend acostumava a dir que The Who feien música antiadults.

Tots pensàvem el mateix. Era antipares i anticlasse mitjana. Estàvem farts del seu silenci. Estàvem farts del seu món en blanc i negre. Anglaterra a finals dels 50 i principis dels 60 era un món sense color, molt gris. La gent oblida que acabàvem de sortir del racionament. D’aliments, de roba... Volíem viure en un altre món. Un de millor.

Nik Cohn sempre diu que el gran secret del Swinging London (o Londres Marxós) és que tenia molt poca marxa.

M’és igual el que digui Cohn, jo crec que Londres sí que va ser ‘swinging’, el que passa és que la cosa va començar cap al 1964. Va ser quan el moviment mod va començar a prendre força a Londres. A partir d’aquell any l’atmosfera va canviar, es va tornar tot molt més fresc i nou. Les coses van començar a semblar possibles.

Afirmes que Townshend es va convertir en un “veritable mod”, però ell sempre ha dit que es va servir dels ‘mods’ per crear una veu i aconseguir una audiència fidel.

Si no va ser mod, almenys va ser molt més mod del que jo he aconseguit ser mai [riu]. A mi mai em va sortir gaire bé tot això. Per començar, no es pot ser mod amb els cabells arrissats [riu].

Dit això, anaves fet un pinxo, fins i tot havies sigut sastre. Això és bastant mod.

M’encantava la bona roba, això és veritat. I la moda. Però no m’agradava aquest rotllo que portaven els mods de perdre el cul per la moda. M’agradava inventar el meu estil, estigués o no en voga. Sempre m’han irritat les modes. Tot aquest assumpte del rock’n’roll Hall of Fame em posa malalt. Al seu dia vaig odiar la manera en què el rock estava generant el seu propi uniforme. L’altre dia vaig estar mirant vídeos del Download Festival i tots els grups vestien exactament igual. [Riu]. La samarreta feta pols, la cabellera, el cuir... Els solos de guitarra sonaven tots iguals; el mateix amb els crits dels cantants. Em va semblar un festival de gent de segona fila. I em vaig dir: ¿què collons ha passat aquí? Sempre m’he oposat a això. Ho veig com un tipus de mort. Una mort molt poc imaginativa.

Compares la vostra adopció del rotllo mod amb la manera en què Dean Martin es va aferrar a la seva imatge de bevedor.

Sí Dean Martin solia portar vasos plens de suc de poma. Era la seva picada d’ullet, el seu toc personal. Per a nosaltres, el mod era una forma de ressaltar entre la multitud. Vam tenir la sort de connectar amb aquella font d’energia que sorgia del sud de Londres. Vam tenir la sort que decidissin adoptar-nos. Molta sort.

En el llibre cites la data exacta en què us vau divorciar del culte: el 3 de desembre del 1965.

En aquesta data vam fer el nostre últim concert al Goldhawk Road Social Club, que era un temple mod i el lloc on havíem sigut banda resident durant molt temps. Vam créixer allà. Però va arribar un moment en què vam transcendir tot allò. Ja des del principi el nostre estil era diferent, no només del Motown que els agradava als mods, sinó de la resta de pop del moment. El que fèiem nosaltres era més madur, menys amable. I el 1965 ja no érem adolescents. Jo ja tenia 21 anys. Anàvem en una altra direcció. Quan vam fer 'Tommy', jo ja en tenia 25, i per quan van arribar 'Who’s next' i 'Quadrophenia', en tenia una trentena. Quan va arribar 'The Who by numbers' ens trobàvem de ple en la crisi de la mitjana edat, casats i amb fills. Els nostres anhels i les nostres necessitats i preocupacions eren completament diferents que quan vam començar.

'The Who by numbers' és un dels vostres discos menys valorats, però aquí en parles molt bé.

M’encanta aquest disc. Està concebut perquè una altra gent l’escolti i es digui “no soc jo sol”. Si arribem a ser un grup de rock clixé, mai l’hauríem fet. Està ple de confessions de debilitat i inseguretat. Jo vaig escollir les cançons, i quan li vaig mostrar la llista a Pete em va dir que estava boig. Amb el temps he vist que va ser la decisió correcta. ‘Imagine a man’, ‘How many friends’ o ‘However much I booze’ tocaven els nostres punts febles. Parlen d’incapacitat i frustració.

Anys enrere t’havia resultat complicat cantar les primeres cançons de Pete que versaven sobre aquests temes, com ara 'I’m a boy', 'Picturesof Lily' o 'Substitute'.

Sí, però era per una raó ben senzilla: no sabia com cantar-les. Literalment. Mai havia cantat una cosa així. Jo era un cantant de soul. Feia anys que imitava James Brown. Tot i que no podia fer crits James Brown a ‘Substitute’, em va resultar més fàcil de cantar que ‘I’m a boy’ o ‘Pictures of Lily’. ‘Substitute’ almenys tenia una certa càrrega d’actitud, però les altres dues requerien la creació d’un personatge que no sabia si trobaria en mi. Tenia 19 anys i poca experiència emocional.

Comentes que et costava posar-te en la pell d’un xaval que no lligava ('Pictures of Lily'), perquè tu mai vas tenir aquest problema.

Mai em va anar malament en aquest camp [riu]. Però no era només això. En el cas del tema ‘I’m a boy’, per exemple, no és que em fos difícil identificar-me amb les inseguretats de Pete. Es tractava que ell ja començava a pensar en termes operístics i estava imaginant una història sobre una dona que vol tenir quatre filles, però al final té tres filles i un fill, que per descomptat tracta com si fos una nena. La dona està obstinada a no deixar que el noi sigui un noi, simplement i planerament. Escriure una cançó sobre això és fàcil, però no ho és tant cantar-la d’una manera que reflectís l’essència del turment interior que tenallava el noi. L’he tornat a escoltar fa poc i puc confirmar que vaig fer un bon treball: el noi sona absolutament torbat.

De vegades imagino com serien The Who si hagués faltat un dels dos. Sense tu la banda s’hauria inclinat cap als desvaris 'arty' de Pete, però sense ell tu potser no hauries abandonat el camí de l’R&B musculós.

És com la qüestió de si va ser primer l’ou o la gallina [riu]. The Who no haurien existit sense Pete i no haurien existit sense mi, i per afegiment crec que no haurien sigut el mateix sense John o Keith. La combinació dels quatre era una química màgica. Funcionava. Jo era el cantant de la banda i gairebé mai els veia; ells estaven darrere meu. El que rebia d’ells era una sensació. La primera vegada que vaig escoltar el so aquell que Pete treia a la Rickenbacker vaig saber que era especial. No pots posar o treure membres de The Who. No seria el mateix.

Keith Moon ha passat a la història per ser divertit, però en el llibre ens recordes els hotels destrossats, el petard que gairebé deixa sord Pete, la violència de gènere, els llimacs... Sona insofrible.

Keith Moon podria ser l’individu més increïblement meravellós del món i al cap de poc ser absolutament horrible. En un lapse de 30 minuts [riu]. Alhora, no podies evitar estimar-lo. Era com un nen danyat. Tenia alguna cosa. Una qualitat màgica que feia que li perdonessis tots els seus errors.

Devien resultar ben molestos tots aquests redoblaments a traició.

Doncs no. Al contrari. Sempre era excitant. Et mantenia en guàrdia.

Una de les grans omissions del llibre és ‘Quadrophenia’. Em va sorprendre que no en parlessis.

M’encanten les cançons i com a peça musical és fantàstica en molts moments, però mai la vaig sentir meva de la manera en què vaig sentir 'Tommy'. ‘Quadrophenia’ és en gran part un projecte de Pete. La seva visió. Pete creu encara que és la seva obra definitiva, el seu millor treball, però la veritat és que jo no hi estic d’acord. Crec que Tommy és més coherent. 'Quadrophenia' té molts forats. Per començar, la història (aquell cap de setmana en la vida d’un mod anomenat Jimmy) no té a veure gaire amb la música. Em sembla altisonant. Les recents produccions de ‘Quadrophenia’ no fan sinó empitjorar aquest aspecte, com l’última versió de música clàssica. Al meu parer, convertir aquest disc en una peça purament simfònica és un gran error de judici. No pots arrencar el rock a ‘Quadrophenia’. És un disbarat. Pots afegir-li una orquestra a una banda de rock’n’roll, però no pots deixar l’orquestra sola. És una tonteria. Encara em sembla un misteri per què algú volia escoltar una cosa així. Pete està obsessionat a convertir ‘Quadrophenia’ en l’èxit artístic que va ser ‘Tommy’, però simplement no estan a la mateixa altura.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al parlar de finals dels 70, no toques un fenomen que vas haver de percebre per força: el punk rock. Com a representant de la generació anterior, ¿et va semblar meravellós o una sensacional merda?

Les dues coses [riu]. Em va semblar una merda i genial alhora. Nosaltres feia uns tretze anys que ens hi escarrassàvem, i ens va semblar fantàstic veure néixer una nova generació inventant el seu propi rotllo. M’encantaven els Sex Pistols, The Damned i, naturalment, The Clash. Però alhora en aquesta generació hi havia un munt de grups de merda.