Rozalén, explicant històries a Cap Roig

María de los Ángeles Rozalén es posa el públic a la butxaca amb la seva barreja de comptadora d’històries i defensora de causes justes, sempre amb més simpatia que ràbia, manejant cançons amb girs enginyosos i un caràcter proper amb què resulta fàcil identificar-se. A les successives fites de la seva carrerassa d’aquests anys caldrà sumar el pas, aquest dijous, pel Festival Jardins de Cap Roig, on va oferir un dels seus generosos recitals, amb tantes cançons com parlaments sobre la seva vida i la seva circumstància.

Rozalén va entrar en escena després de sentir les paraules de Mario Benedetti en els versos de ‘No te salves’, que ella es pren, va dir, com a mesura de la seva “filosofia”, resumible en “no quedar-te plantat al marge del camí” i obrar de cor. “El que facis, fes-ho amb l’ànima”, va aconsellar mentre es entrava a escena amb ‘Será mejor’ o ‘Vivir’. Al costat d’ella, sis músics i una presència ja coneguda, la de Beatriz Romero, que va anar traslladant cada paraula i cada estrofa al llenguatge dels signes expressant-se amb tot el seu cos i convertint l’acte comunicatiu en un espectacle.

La memòria familiar

La d’Albacete, que està acabant la gira del seu tercer disc, ‘Cuando el rio suena...’ (al qual va seguir mesos enrere l’antologia i llibre ‘Cerrando puntos suspensivos’), es va mostrar riallera i encantada de ser en “un lloc tan bonic”. Va jugar amb una certa relativització del seu personatge (quan a ‘Ahora’ va cantar que tenia “un amor a cada port”, va afegir entre línies: “Jo ja ho voldria...”) i es va centrar en una de les seves especialitats, el recorregut pel seu arbre genealògic.

Sempre amb missatges de fons: ‘El hijo de la abuela’ va evocar l’independentista basc que en temps de Franco va ser desterrat a Letur, Albacete, i acollit per la seva àvia Ángeles; ‘Justo’, un altre dels seus avantpassats, “el nostre desaparegut de la guerra civil”, i ‘Amor prohibido’, la complicada relació amorosa dels seus pares, en què ell era un sacerdot que va acabar penjant els hàbits.

De l’havanera a la ranxera

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot això ho va explicar Rozalén sense posar-se tràgica i a través d’un cançoner de formes molt lliures i canviants: temes que podien començar a ritme de vals i convertir-se en una havanera (cita a tradicional ‘La caña dulce’), textos torrencials a tota velocitat, aturades seques, picades d’ullet a la ranxera i al pasdoble, i textures que anaven de la guitarra elèctrica a l’acordió de revetlla. Amb homenatges a cançons més grans que la partitura, com ‘La belleza’, d’Aute, que va brindar un contrast substanciós a veu i piano.

I les cartes més populars de Rozalén, cançons en les quals va combinar el retret amorós (“no me quieras tanto / y quiéreme mejor”, va cantar a ‘Tu nombre’) amb les diverses variacions sobre el mateix ‘t’aime’, com diria Gainsbourg, de ‘Comiéndote a besos’ a ‘80 veces’, deixant un rastre de romanticisme batallador a la nit de Cap Roig.