La bellesa de la velocitat: les millors pel·lícules sobre rodes

El cine i el cotxe mantenen una magnífica relació: atracaments, persecucions, 'road movies’, carreres, comèdies familiars. La saga 'Fast & furious' és una osca més. L’automòbil en moviment té un gran magnetisme cinètic. Alguns dels millors moments d’’Érase una vegada en... Hollywood’, el film de Quentin Tarantino d’imminent estrena, consisteixen en el personatge de Brad Pitt conduint pels carrers de Los Angeles. David Lynch ens ha hipnotitzat amb un cotxe avançant per una carretera de nit a 'Cor salvatge', a 'Carretera perduda' i a 'Twin Peaks 3'.

La cultura cinematogràfica nord-americana està lligada al cotxe: els autocines van ser, en els anys 50 i 60, una de les maneres més populars de veure pel·lícules. Però ja abans, fora dels Estats Units, la velocitat (de l’automòbil i del tren) i el cine es van erigir en signe de la modernitat per a Filippo Tommaso Marinetti i els futuristes. En el 'Manifest Futurista' del 1909 pot llegir-se que hi ha al món una bellesa nova, la bellesa de la velocitat, i que un automòbil de curses és més bonic que la 'Victòria de Samotràcia'.

Les curses de cotxes han donat peu a moltes pel·lícules, tot i que poques destaquin més enllà de les piruetes dels bòlids conduïts per dobles o per actors tan enamorats de la velocitat automobilística com Marinetti: Paul Newman a ‘500 millas’ (1969) i Steve McQueen a 'Las 24 horas de Le Mans' (1971). 'Peligro... línea 7000' (1965) i 'Grand Prix' (1966) van intentar, sense èxit, dotar de caràcter dramàtic el col·lectiu de corredors i els seus amics i dones.

No ha sigut així amb els 'thrillers’ i les pel·lícules policíaques, en què la persecució amb cotxe es converteix en protagonista d’excepció, de 'Bullitt' (1968) a 'French Connection' (1971), una destrossant rodes, ballestes i traccions per la muntanya russa de San Francisco; l’altra amb Gene Hackman conduint com un possés pels carrers de Nova York seguint el metro elevat. En la relació entre cotxe i espai urbà, afegim un film fascinant, 'Driver' (1978), de Walter Hill, i el magnífic 'Taxi Driver' (1976), de Martin Scorsese, en els quals vehicle i individu formen una associació estreta per diferents motius, el del conductor que participa en atracaments i el de l’excombatent del Vietnam que condueix un taxi de nit perquè té insomni.

Hi ha 'road movies’ a cavall, amb moto, amb camió i amb cotxe, relats de coneixement ('Maduixes silvestres’, 'Lluna de paper') o de migració ('El raïm de la ira'), però cap com 'Carretera asfaltada en dos direcciones’ (1971), en la qual Monte Hellman es va posar les robes d’un Robert Bresson de l’'indie' nord-americà i va relatar el viatge cap a cap part de dos individus (encarnats pels músics Dennis Wilson i James Taylor) que participen en carreres curtes i clandestines amb els seus cotxes trucats. Parlant de carreres curtes, Nicholas Ray va filmar la millor possible a 'Rebel sense causa' (1955), un moment tràgic de culte ‘teen’ a l’automòbil.

Notícies relacionades

Cinc escenes motoritzades molt boges de 'Fast & Furious'

Més músicai solidaritat que política

'Punto límite: cero' (1971), amb guió de Guillermo Cabrera Infante, relata el viatge de Colorado a San Francisco d’un individu que lloga cotxes. Importa a qui es troba en el seu itinerari, al revés d’'El diablo sobre ruedas’ (1972), telefilm en el qual Steven Spielberg va narrar la inquietant amenaça que experimenta un solitari conductor perseguit per un camió del qual no sabrem res. En el fantàstic i el terror, el cotxe també ha tingut moments de goig, del Plymouth Fury assassí de 'Christine' (1983), la novel·la de Stephen King adaptada per John Carpenter, al fictici Delorean de 'Retorn al futur' (1985), el Chevrolet Camaro en el qual es transforma el Bumblebee de la saga 'Transformers' o les màgiques invencions d’‘Aquellos chalados en sus locos cacharros’ (1965), 'La cursa del segle' (1965) i 'Chitty Chitty Bang Bang' (1968). I també abunden els vehicles amb vida pròpia en el cine més familiar, de la saga del Volkswagen 'Herbie' a l’animació de 'Cars', passant per 'El coche fantástico' de la telesèrie homònima, sublim i ridícul.

Un automòbil pot simbolitzar el canvi dels temps: els que atropellen mortalment els ‘cowboys’ de vella estirp a ‘Los valientes andan solos’ (1962) i 'La balada de Cable Hogue' (1971). El cine d’atracaments no seria el mateix sense el cotxe com a element central, dels temps de la Gran Depressió amb 'Bonnie i Clyde' (1967) a l’ús dels Austin Mini Cooper a 'Un treball a Itàlia' (1969). De cotxes trucats en piruetes impossibles n’hi ha a grapats, a 'La cursa de la mort' (1975) o a 'Mad Max' (1979). El cotxe i l’autoestop van donar peu a dues obres mestres fatalistes, 'Detour' (1945) i 'The Hitch-hiker' (1953). Un cotxe fins i tot pot donar títol i sentit a tot un film: 'Gran Torino' (2008), de Clint Eastwood.