Mongòlia negra, nòmada i espoliada

Una Mongòlia en la qual poc queda de la glòria de Gengis Kan, amb una rampant corrupció política, uns recursos naturals explotats per empreses estrangeres i on “està desapareixent” el mode de vida nòmada, amb tradicions ancestrals (entre les quals,abandonar els seus morts a l’estepa o l’amor nòmada, llegiu amor lliure). Ésl’insòlit escenari de novel·la negra que el francès Patrick Manoukian (Meudon, 1949) va elegir, per la seva “dimensió xamànica” i després de descartar la Patagònia, Islàndia i Alaska per ja explorats, per ambientar una de les seves trilogies, la que firma amb el pseudònim d’Ian Manook

Manook tanca la sèrie amb ‘La mort nòmada’ (Salamandra), on Yeruldelgger abandona la policia i la capital, Ulan Bator, cap a l’estepa, a la recerca de pau espiritual. «Volia un protagonista original, que fos mineral, granític i sòlid com Mongòlia, i em vaig inspirar en un personatge d’uns escrits antics, Donnelly, que era un policia de Brooklyn».Yeruldelgger, que va créixer amb un monjo shaolin, «intenta resoldre els problemes respectant la tradició, però s’adona que no pot i es veu obligat a ser més violent del que vol». Al final del primer llibre, ‘Muertos en la estepa’, “és un home enfadat”. En el segon, ‘Tiempos salvajes’,“està enfadat per estar enfadat i resol els casos al preu de perdre-ho tot: el respecte per la tradició, part de la seva família, amics i la seva feina.” “El tercer llibre el vaig escriure perquè no podia deixar-lo així, perquè volia envoltar-lo de dones, que tenen un paper excepcional, i insistir en el costat fosc d’algunes tradicions”,diu Manook, que en una decisió militant va donar a les dones rols tradicionalment masculins en la seva trilogia negra americana. En té una altra d’islandesa, i assajos i llibres de viatges...  

Culte a l’oblit

Perquè Manoukian, empresari i viatger, tot i que escrivia des dels 15 anys, no va començar a publicar fins als 65. «Soc mandrós i caòtic, i escrivia, però no acabava res –s’excusa–. Fins que la meva filla petita, que ho llegia tot, als 19 anys es va enfadar i em va dir que no llegiria res més meu si no acabava les històries”. I es va comprometre a escriure dos llibres a l’any de diferents gèneres i amb pseudònims diferents.   

 ‘La muerte nómada’ descobreix un món a cavall del passat i el present. “A Occident tenim un culte al record, construïm llocs especials per als morts, posem làpides, sentim culpa si no veurem la tomba dels pares... La tradició nòmada és l’extrem oposat, un culte a l’oblit: la tradició dels mongols consisteix a abandonar els cossos a l’estepa de manera que no es puguin trobar i perquè els animals salvatges se’ls mengin i alliberin l’ànima que, per ells, és als ossos, i així l’esperit, lliure, pugui tornar a la naturalesa».

“El nomadisme no és una cosa idíl·lica, com creiem els occidentals –continua–. És una tècnica per sobreviure en un ambient hostil: a l’estepa o els deserts. I la tradició transmet les regles per sobreviure”. I cita un exemple: quan un viatger se’n va de la ‘yurta’ (vivenda transportable de tela) algú l’ha d’acompanyar una estona per veure en quina direcció marxa per si aquest es perd i cal sortir a buscar-lo.  

«A Mongòlia (com a Islàndia), no hi ha grans crims ni assassins en sèrie. Però sí que es percep un conjunt violent», avisa. “Des del 2000 hi ha dues desgràcies. La blanca: un hivern de 40 graus sota zero. La negra: un estiu a més de 40 graus. És insostenible i mata milions d’animals. Això deixa les famílies nòmades sense recursos. Perquè aquestes tenen un ramat d’uns 50 caps, entre ovelles, cabres, cavalls, camells i iacs, que signifiquen transport, llet, carn, pells, calefacció (amb la crema d’excrements)... Si perden el seu ramat no poden subsistir”, explica. 

Com passa a la novel·la, la solució per a alguns nòmades abocats a la pobresa és convertir-se en miners ‘ninja’. “És un país que han espoliat durant 50 anys sense construir una indústria alternativa. Tenen la mina d’or i coure més gran del món. Però l’exploten australians i canadencs, que donen feina a 10.000 mongols i, per això, diuen, no han de pagar impostos necessàriament. Però la gent no sap que aquest conglomerat opera en altres mines del món sense treballadors. A Austràlia, en tenen una que funciona només amb vuit enginyers informàtics a 800 quilòmetres de distància, tot està robotitzat. Així, que en un temps els mongols no tindran feina i en 40 anys la mina deixarà de donar rendiment”. 

Això porta conflictes geopolítics en potència, alerta Manook. «Aquesta mina consumeix tanta aigua com tots els homes i els animals del sud i per alimentar-la han accedit a la capa freàtica i pensen a alterar el curs del riu al nord per portar fins al sud una aigua que quedarà contaminada per metalls pesants. Per això necessiten la del llac Baikal i els russos hi estan en contra. Però a la Xina sí que l’interessa que l’aigua arribi al sud perquè el desert del Gobi avança uns vuit metres al dia cap a Pequín i si no el frenen, en 20 anys estarà sota la sorra». 

Tres capitals en una

Notícies relacionades

15 propostes de novel·la negra per a aquest estiu 2019

Entre sectes, gurus i adeptes

Altres famílies nòmades acaben engrossint la xifra de 600.000 refugiats interiors al voltant de la capital, Ulan Bator, barreja, comenta, de capital espiritual lligada al budisme, moderna capital emergent plena d’homes de negocis de tot el món, i de l’oblidada capital soviètica que va ser durant 75 anys. “Perquè a cada família refugiada, el Govern li dona allà 700 metres quadrats de terra”, afegeix, ja que la ciutat rep subvencions internacionals proporcionals a la població que té. Però molts venen aquest terreny als especuladors i es queden sense manera de viure».  

Ara Manoukian treballa en una saga històrica inspirada en la seva àvia, víctima de la diàspora armènia. “Quan tenia 10 anys la seva família va ser massacrada i ella, deportada al desert de Síria. Allà la van abandonar perquè morís. Però va salvar la vida perquè un ric mercader sirià que casava la seva filla li va regalar una esclava. Aquesta esclava va ser la meva àvia. El que la va salvar de la mort va ser l’esclavitud. I va viure gairebé 80 anys gràcies a aquesta ironia de la destinació”.