Com ser dona a Costa Rica

Quan Antonella Sudassassi Furniss va començar a estudiar comunicació i producció audiovisual, la cinematografia del seu país, Costa Rica, es reduïa a una desena de títols. El panorama en uns quants anys ha passat de ser inexistent a resultar molt efervescent i prometedor, amb més de 10 produccions cada any, pertanyents a tots els gèneres possibles que inclouen tot un ventall de gustos i possibilitats. A més, aquest moviment emprenedor i jove ha sigut impulsat per la mirada femenina. El 70% de les pel·lícules que han adquirit un caràcter internacional van ser dirigides per dones, entre elles, l’‘opera prima’ de Sofía Quirós, ‘Cendra negra’, que va tenir la seva ‘première’ al passat Festival de Cannes, o les obres de Hilda Hidalgo o Paz Fábrega.

‘El despertar de las hormigas’, forma part d’un tríptic ideat per Sudassassi Furniss per parlar de la dona en diferents etapes de la seva vida. La primera part, el curtmetratge ‘The awakening of the ants: childhood’ (2016) se centrava en la infantesa; la pel·lícula que ara s’estrena, aborda els reptes a què s’enfronta una mare jove a l’hora de trobar la seva pròpia identitat dins d’un entorn opressiu i patriarcal que l’anul·la completament. I, finalment, estrenarà un documental que analitzarà la tercera edat, tocant temes, com la sexualitat, que en moltes ocasions es prefereixen silenciar.

Elles són les jerarques

“La pel·lícula sorgeix de la necessitat d’explorar la figura femenina dins de la meva família, que està formada principalment per dones fortes, pràcticament jerarques, que sempre són allà per als altres a costa de molts sacrificis i això em generava molts interrogants sobre el rol de ser mare, de ser dona, de l’entrega cap als altres i de ser allà per complaure, servir i atendre”, explica la directora durant la seva visita a Madrid per presentar la pel·lícula després de passar pel Festival de Berlín i el de Màlaga.

La pel·lícula ens endinsa en la intimitat d’Isabel (Daniela Valenciano), una jove amb dues filles que viu sotmesa als designis de la seva parella fins que un dia comença a adonar-se que la seva submissió no li permet fer realitat els seus somnis (obrir un taller de costura) ni enfrontar-se a la pressió de tot el seu entorn perquè tingui més fills.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

“Volia que la protagonista fos mare, dona i que es qüestionés a posteriori tot això, perquè mai havia pogut aturar-se realment a pensar què volia de veritat. I això és possible en un moment en què comença a apreciar-se un canvi i la dona s’adona que està donant prioritat a les necessitats dels altres per sobre de les seves”. Per això, una de les frases de la pel·lícula “els patrons estan per tallar-los”, resumiria part de tot el que volia explicar, tot i que ella mateixa sigui conscient que aquestes modificacions es produiran a poc a poc, “a pas de formiga”.

La directora utilitza un estil naturalista, però amb un toc metafòric i poètic (cita com a referència la cineasta Lucrecia Martel). La seva càmera s’endinsa en el petit espai vital de la protagonista i es fixa en tots els petits detalls que són al cap i a la fi els que s’encarreguen d’explicar la història. La llarga cabellera de la protagonista, els insectes que comencen a prendre espai dins de la llar, una bombeta que va passant-se de llum en llum per il·luminar les diferents habitacions, són alguns dels símbols que construeixen un relat tan delicat com sensitiu entorn de la necessitat de revelar-se contra les estructures socials i agafar les regnes de la vida, sobre les diferències entre el que és femení i el que és masculí i la conquesta de la pròpia veu.