Anatomia de la Família Manson i els salvatges assassinats que va cometre fa 50 anys

Com a cervell de dues matances que havien "de pintar el quadro més espantós mai vist", segons els va dir als seus braços armats abans de la segona, Charles Manson o bé va pensar fins i tot en la nombrosa població hispanoparlant de l’àrea de Los Angeles o bé va comptar amb l’ajuda del diable.

El primer dels dos crims, en el qual van ser executats l’actriu Sharon Tate, tres amics seus ("¡Ostres, sí que són gent guapa!", va pensar una de les assassines al veure les persones que anaven a matar) i un desgraciat que literalment passava per allà, va tenir lloc la matinada del 9 d’agost dle 1969 en el 10.050 de Cielo Drive, on vivien Tate, embarassada de vuit mesos, i la seva parella, el director Roman Polanski.

El segon, en el qual va córrer la mateixa sort el matrimoni LaBianca (tan somni americà que Rosemary, després de casar-se amb l’empresari Leno quan treballava de cambrera, tenia la seva pròpia 'boutique' i havia acumulat una petita fortuna a la bossa), es va cometre la matinada del 10 d’agost en el 3.311 de Waverly Drive, al barri de Los Feliz. 

'Jet set’ cinematogràfica i classe mitjana alta d’anunci automobilístic de l’època, el Passeig del Cielo i el veïnat de Los Feliz: immillorables víctimes i topònims per a uns assassinats que no tenien cap altre mòbil, en primera instància, que causar pànic en la població. I és clar que van causar pànic les 169 punyalades distribuïdes de manera desigual entre sis víctimes (Steven Parent, el jove de 18 anys que era on no havia de ser, va ser tirotejat). Per no parlar de les enigmàtiques pintades de 'Mort als porcs’ i 'Helter skelter' (caos, confusió, però també, a Anglaterra, un tobogan en espiral) fetes amb sang dels morts en els dos domicilis.

Magnetisme

Com a insondables, com el mar o el cosmos, la Família Manson i els seus crims (no van ser només els dos anteriors: hi va haver condemnes per dos assassinats més i sospites d’alguns més, anteriors i posteriors al 9 i el 10 d’agost) mai han deixat d’exercir un poderós magnetisme sobre la cultura popular. També perquè van ser fruit i final de l’era hippy. En el 50è aniversari d’aquests homicidis amb innegable impacte cultural, el magnetisme, és clar, ha despuntat: la setmana que ve s’estrenen 'Érase una vez en... Hollywood’, pel·lícula de Quentin Tarantino en la qual el subjecte té un paper clau, i la segona temporada de la sèrie 'Mindhunter', de David Fincher, en la qual Manson és un dels psicòpates abordats. I entre els llibres publicats sobre això a Espanya destaca, i de quina manera, 'Helter skelter' (Contra), hiperdetallada crònica de les investigacions policial i judicial dels casos coneguts com a Tate-LaBianca, així com dels judicis. Es tracta d’un classicàs del 'true crime' escrit pel fiscal del procés, Vincent Bugliosi, en comandita amb l’escriptor Curt Gentry i exposa fets i només fets, la qual cosa és una benedicció tenint en compte la quantitat de tinta pseudopsicològica i pseudosociològica que han fet córrer Manson i companyia. Gairebé 800 pàgines de pur horror (i espifiades de la policia).

Fill d’una adolescent que es prostituïa i que no li va prestar la millor de les atencions, Manson (1934-2017) havia passat més de la meitat de la seva vida en institucions d’acollida de menors, reformatoris o presons (17 dels 32 anys que tenia) quan va ser posat en llibertat el 21 de març del 1967 (contra la seva voluntat: va demanar que li permetessin seguir entre reixes). ¿Els seus delictes, que van començar als 13 anys? Robatori a mà armada, violació homosexual, maltractament masclista, robatori amb violació de domicili, robatori de cotxes, falsificació, proxenetisme...

Apogeu hippy

A més de Manson, van ser condemnats a pena de mort (commutada per cadena perpètua al ser abolida la pena capital a Califòrnia el 1972) pels assassinats Tate-LaBianca Susan Atkins (21 anys en els dies dels fets), Patricia Dianne Krenwinkel (la mateixa edat), Leslie Van Houten (19 anys) i Charles 'Tex' Watson (23 anys).

Una vegada lliure, Manson es va encaminar a San Francisco, que vivia l’apogeu del hippisme (l’estiu del 1967 va ser el de l’amor). Va ser com deixar anar un llop en un corral d’ovelles (drogades). En aquell temps gairebé havia adquirit rang de figura institucional el 'drop out', el jove que ho deixava penjat tot i es llançava a viure l’experiència hippy. Milers d’ells van acudir a San Francisco. Allà va començar Manson la construcció de la Família, que acabaria tenint entorn de 80 membres o persones pròximes. ¿Què oferia el capitost? Un còctel de sexe grupal, sessions de drogues, por, sensació de pertinença i doctrina (delirant però doctrina al cap i a la fi) per a elegits. I algun carisma havia de tenir perquè l’anomenessin Jesucrist, Déu, L’Esperit o El Dimoni. Afegeixin els factors curta edat i desarrelament.

Ja en l’àrea de Los Angeles, el grup es va instal·lar al Ranxo Spahn, uns decorats cinematogràfics de capa caiguda, tot i que també tenia un peu a dos ranxos de la Vall de la Mort. Manson va entrar en contacte amb l’aristocràcia pop de Los Angeles, llegeixi’s Dennis Wilson (Beach Boys) i Terry Melcher, amb qui va agafar una enrabiada quan li va fer el salt en el compromís de produir-li un disc. Melcher, de fet, era l’anterior inquilí del 10.050 de Cielo Drive, on Manson havia estat, i si algú va passar por després del succés del 9 d’agost del 1969 va ser ell. Una pràctica habitual de la Família era sortir de nit a 'fer extravagàncies': entrar, inspeccionar i sortir de cases sense ser detectats pels dorments. Brrrr.

Dominar els EUA

Causar el pànic de la població, recordem, només era el primer objectiu dels assassinats Tate-LaBianca. El segon era originar el 'Helter skelter'. I el final, dominar els EUA. Tot això requereix una explicació. Manson confiava que de les dues salvatjades s’acusaria negres, injustícia a la qual aquests respondrien iniciant el motí racial definitiu, que guanyarien. Això seria el 'Helter skelter', una espècie de Dia del Judici Final o Armaggedon inspirat per la cançó homònima delsBeatles, que considerava ànimes bessones que li parlaven en clau a través de les cançons de l’anomenat 'White album'. Mentrestant, Manson i els seus s’haurien refugiat en una caverna subterrània de la Vall de la Mort (per això, el peu en aquesta zona infernal), de la qual sortirien a petició dels negres una vegada aquests veiessin que no tenien capacitat de govern. En efecte, Manson també era un racista dels grossos.

Notícies relacionades

El músic Charles Manson i la seva malsana descendència

1969, l'any del mal rotllo en el rock

Doncs això: insondable.