El músic Charles Manson i la seva malsana descendència

Charles Manson tenia vel·leïtats artístiques i volia canalitzar-les a través de la música. La Costa Oest bullia. Folk rock, ‘surf music’, psicodèlia... Manson es va acostar a Terry Melcher, un paio singular en la vida cultural i contracultural californiana d’aquells anys. Fill de l’actriu Doris Day, havia gravat ‘surf songs’, va produir els dos primers discos de The Byrds i va participar en ‘Pet sounds’ (1966), de The Beach Boys.

Melcher tenia bona relació ambels germans Brian, Carl i Dennis Wilson. Aquest últim havia conegut Manson i estava interessat tant en el personatge com en les dones que formaven part de la seva comuna secta. Manson, home llest, va arribar a Melcher a través de Dennis Wilson. Volia que li produís un disc. Melcher, com molta gent, va quedar fascinat pel personatge. No només tenia la intenció de pagar-li la gravació, sinó que també volia finançar un documental sobre la Família Manson. El moviment hippy i la contracultura encara feien gràcia l’any 1968.

Però alguna cosa es va torçar i Melcher va decidir no invertir ni un sol dòlar en els dos projectes. Poc després, ell i la seva nòvia, l’actriu Candice Bergen, es van mudar de la casa de Cielo Drive on havien conegut Manson. És la casa que després van llogar Sharon Tate i Roman Polanski.Sharon Tate i Roman Polanski.

Dennis Wilson sí que va registrar diversos temes amb ell en els estudis dels Beach Boys. El grup sempre va negar aquest fet, però l’enginyer de so va assegurar durant anys que les cintes existien i que les 10 cançons gravades estaven bastant bé. El grup va editar el desembre de 1968 un ‘single’ la cara B del qual contenia ‘Never learn not to love’: és en realitat una cançó que Manson els havia escrit, titulada originalment ‘Cease to exist’ (“Deixar d’existir”). 

Amenaça de mort

Els Wilson la van arreglar, van canviar-li la lletra i la van acreditar a Dennis en solitari. Manson el va amenaçar de mort. Després la van incloure en l’àlbum ‘20/20’ (1969): tot i que és una delicada melodia pop, la introducció de 27 segons amb un so inquietant i subterrani té tela.

El març de 1970, en ple judici a Manson, el productor Philip Kaufman va editar un àlbum amb les 14 cançons que La Familia havia registrat en una cinta de casset durant l’estiu de 1968. Entre elles hi ha la versió original de ‘Cease to exist’, a més de ‘Sick city’, ‘Garbage dump’ i ‘Mechanical man’. El disc es titula ‘Lie: The love and terror cult’, i la seva portada reprodueix la de la revista ‘Life’ del 19 de setembre de 1969, en la qual apareix Manson després de ser detingut.

Morbositat i inspiració

Notícies relacionades

Anatomia de la Família Manson i els salvatges assassinats que va cometre fa 50 anys

1969, l'any del mal rotllo en el rock

La morbositat inicial davant d’aquest artefacte de pop fosc i folk psicodèlic es va acabar convertint en influència. De la mateixa manera que Manson estava obsessionat amb la cançó ‘Helter skelter’ de l’àlbum blanc de The Beatles, la lletra del qual va interpretar a la seva manera apocalíptica, grups de punk, hardcore, rock dur o metal com Guns N’ Roses, GG Allin, System of a Down, Ramones, Nine Inch Nails (el seu líder, Trent Reznor, es va mudar el 1992 a la mateixa casa de Cielo Drive on va viure Melcher i va morir Tate), Rob Zombie, Brian Jonestown Massacre i,sobretot, Marilyn Manson, han versionat temes de l’àlbum de Manson, han samplejat la seva veu o han declarat la influència que ha exercit en la seva obra.

Des de 1988 s’han publicat una vintena de discos, oficials o pirates, que inclouen gravacions i parlaments de Manson en la seva cel·la, entre ells ‘Charles Manson Live in San Quentin’ i ‘Poor old prisoner boy’, aquesta en una edició de 555 còpies i en la macabra llista d’agraïments del qual se li dona les gràcies a Sharon Tate per la seva inspiració.