Flórez embruixa Peralada

Va tornar i va triomfar. Juan Diego Flórezva deixar feliç el seu públic de Peralada des de la seva primera intervenció com a Roméo fins el magnífic final de festa ¡com a Calaf! Res millor per anar a dormir, malgrat la contradicció, que aquest ‘Nessun dorma’ que el gran tenor peruà va regalar a un públic que, com la gran estrella que és, havia conquistat fins i tot abans de començar la seva actuació.

Malgrat que Flórez havia omplert el Palau barceloní fa només tres mesos, en la seva tornada a Peralada va tornar a penjar el cartell d’“entrades exhaurides” perquè la seva presència continua sent un valor segur. Un públic vingut des de diversos punts d’Espanya i França l’esperava expectant. I no va defraudar en absolut. Amb una línia vocal impecable –com sempre– va imposar el seu fraseig meravellós des del seu ‘Ah! Lève-toi soleil’ fins a l’ària de ‘Turandot’ a les propines, passant pel ‘bel canto’ romàntic –genial en l’escena final ‘Lucia’–, per Faust, per Des Grieux i, ja per al final, com un lluminós Rodolfo de ‘La Bohème’, sempre donant-ho tot, amb la seva zona aguda incòlume i gestionant els greus extrems amb intel·ligència: els seus orígens belcantistes deixen empremta en el seu cada vegada més ampli repertori.

Una pena el pànic dels aguts que va demostrar la seva companya a l’escenari, la soprano Ruzan Mantashyan,que en la primera part, i després de frases molt ben interpretades, arribava als seus aguts com bonament podia. La seva entrega va canviar en la segona part, marcant-se un ‘Sì, mi chiamano Mimì’ i l’ària de les joies de molts quirats.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Excel·lent el treball realitzat per Guillermo García Calvo davant d’una concentrada Simfònica del Vallès, amb una destacada actuació de la concertino; s’agraeix especialment la varietat –i novetat– de les obertures del programa.

El generós capítol de propines el va obrir la soprano amb un deliciós ‘O mio babbino caro’; ell va reconquerir amb ‘Granada’ per rematar amb òpera espanyola, el duo ‘Me llamabas Rafaliyo’ d’‘El gato montés’, abans que Juan Diego, guitarra en mà, delectés amb dos valsets peruans i una embriagadora ‘Cucurrucucú, paloma’, en la qual va crear un màgic clima que ell mateix es va encarregar de destrossar amb el seu peculiar sentit de l’humor. Això abans del seu apoteòsic ‘Nessun dorma’.