Tarantino firma el seu film més reflexiu i tendre mentre els seus enemics demanen el seu cap

Fa uns anys, Quentin Tarantino va anunciar que deixaria de fer cine després de completar la seva desena pel·lícula. Vol anar-se’n, va assegurar, quan encara estigui al cim, abans de veure’s enfrontat al declivi que molts directors experimenten amb l’edat. I l’ansietat creativa que sembla haver inspirat aquesta estratègia de retirada prematura és un element essencial del qual és el seu novè llargmetratge –assumint, com fa ell, que 'Kill Bill' és una sola pel·lícula, i pretenent que 'Four rooms' mai va existir. 'Érase una vez... en Hollywood’, al cap i a la fi, no només és una elegia per una època determinada de la cultura popular americana sinó també la reflexió d’un autor que, 25 anys després d’impactar el món del cine com una agulla hipodèrmica clavada directament al cor, contempla la seva pròpia i inevitable obsolescència.

Situada el 1969, transcorre en un gran moment de transició en la indústria de l’entreteniment, quan el Nou Hollywood preparava l’ofensiva per destruir el vell. Leonardo DiCaprio –al rostre pueril del qual, per cert, comença a apuntar la mitjana edat– encarna Rick Dalton, un actor televisiu de renom els dies de glòria del qual semblen estar comptats; en cas de ser una persona real, Tarantino possiblement hauria intentat rellançar la seva carrera donant-li un paper. Dalton passa la major part dels seus dies deambulant per la ciutat de Los Angeles amb Cliff Booth, que és el seu doble en les escenes d’acció, el seu xofer, el seu assistent personal, el seu company de borratxeres i el seu únic amic. L’interpreta Brad Pitt, que és exponent com DiCaprio d’un tipus de fama en via d’extinció i que, tot i que continua lluint insultantment bonic sense samarreta, està gran.

Tots dos solen passar l’estona a la mansió de Dalton, que casualment està enganxada a la casa que Sharon Tate, tercer personatge protagonista d’'Érase una vez... en Hollywood’. Tate, és clar, va ser assassinada el 1969 per la Família Manson; en realitat, l’actriu és coneguda gairebé exclusivament per les circumstàncies de la seva mort. Tarantino manté l’ombra de la tragèdia a l’aguait durant tota la pel·lícula, deixant que les components d’aquesta prole assassina pul·lulin per les vores de la història fins que arribi l’hora, recordant-nos que, abans que res, Tate era un bonic ésser humà. Així doncs, la pel·lícula oscil·la entre el món d’un galant el temps del qual s’esgota i el d’una jove promesa el futur de la qual brilla amb força, fins que deixa de fer-ho.

Pensar en la vida

Al final d’'Érase una vez... en Hollywood’, doncs, acaba corrent la sang; els qui coneixen el cine del seu director, això sí, ja suposaran que no ho fa necessàriament de la forma esperada. En tot cas, el més sorprenent de la seva narració no és això sinó la placidesa i l’assossec amb els quals avança mentrestant, passejant entre neons i còctels a la vora de la piscina i barres de bar i 'sets’ de rodatge. És la pel·lícula més relaxada de Tarantino. També, ja que hi som, la primera en molt temps en la qual s’endinsa al món real. A la seva obra posterior a 'Jackie Brown' (1997), el de Tennessee s’ha dedicat sobretot a joguinejar amb les convencions de gèneres com el cine bèl·lic, el d’arts marcials, els ‘westerns’ i les èpiques de samurais, entre molts d’altres. I tot i que el Hollywood d’'Érase una vez... en Hollywood’ té molt de fantasia, per primera vegada en la seva carrera el cineasta ens convida a pensar no només en les pel·lícules sinó també en la vida mateixa; en concret, a reflexionar sobre com les icones es creen i després s’obliden, i a compartir tot el respecte i l’empatia que ell mateix assegui pels actors i actrius i per la relació que mantenen amb el seu ofici, la seva reputació i la seva traïdora celebritat.

Té sentit que, des de la seva presentació al passat Festival de Cannes, la pel·lícula hagi sigut aclamada per la crítica com una obra de maduresa. En ella, és cert, Tarantino continua exhibint el seu fetitxisme adolescent pels peus de dona i la seva obsessió per citar referents pop que gairebé ningú més coneix –tot i que aquí, en tot cas, el context li atorga legitimitat per fer-ho– però els seus personatges es dediquen menys a parlar sense parar i més a pensar i, mentre els contempla, ell malgasta una tendresa, un afecte i una malenconia insòlits. I amb això per si sol n’hi hauria prou per explicar per què és massa aviat perquè es retiri però, malgrat això, cada vegada sembla haver-hi més gent entossudida a proclamar que en el cine actual ja no hi ha lloc per a ell.

Enemics

Notícies relacionades

Anatomia de la Família Manson i els salvatges assassinats que va cometre fa 50 anys

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

En realitat, a Tarantino els enemics li venien de fàbrica. Des del principi hi va haver els que van dir que es limitava a copiar idees d’altres i que el van criticar pel seu abús de la violència, sense considerar la seva increïble creativitat a l’hora d’utilitzar convencions de gènere ni el fet que, ens agradi o no, la violència és part essencial de la condició humana i per tant alguna cosa de gran potencial dramàtic –i molt fotogènic. Però és ara quan aquests detractors han dit prou, basant-se en la suposada misogínia del director. En les últimes setmanes han aparegut en la premsa articles amb títols com 'Per què ja és hora de tallar amb Tarantino' o 'A Hollywood ja no hi ha lloc per a l’explotació de Tarantino'.

Farien falta diverses pàgines per detallar per què els arguments utilitzats són equivocats en el millor dels casos i una sobirana estupidesa en el pitjor, i fins a quin punt denoten una rotunda ignorància de l’univers tarantinià, el paper de l’art i els perills de la correcció política mal entesa. Però, d’altra banda, ¿per a què molestar-se? És obvi que necessitem un director com ell, capaç de trencar totes les normes, d’inspirar successives generacions d’artistes i d’escriure alguns dels millors diàlegs de la història de la ficció. Un director que va entendre com ningú l’enorme impacte que la cultura pop i el cine han tingut en la nostra manera de pensar i de viure i que, probablement gràcies a això, fa el tipus de pel·lícules que demanen ser vistes una vegada i una altra. Per això, tot i que acabin sent només 10, comptaran com a moltes més.