'El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes': diari d'un artista orfe

Diu Tatiana Tîbuleac que, a Romania, parlar malament d’una mare és una blasfèmia. La mare com a cos sacre, com a gènesi religiosa de la vida, és la causa primordial de profanació de les pàgines inicials d’aquesta primera novel·la, arravatada com només ho poden ser els textos escrits des de les vísceres. Estructurada en capítols breus com ràfegues de vent, interrompudes en sèrie per variacions del seu pavesià títol que cauen com fulles seques, ‘El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes’ comença com el relat d’un boig adolescent que ha declarat la guerra a la figura materna per acabar com el diari d’un artista madur que ha aconseguit reconciliar-se amb ella. El seu és un viatge de redempció, literalment terapèutic, tot i que el lector tardi molt a saber-ho.

Tot apunta, en aquesta llarga arrencada, que el rosari de desgràcies que enfonsa en l’odi Aleksey, tot just sortit d’un psiquiàtric i amb el trauma de la mort de la seva germana petita a l’esquena, es traduirà en ràbia contra una mare que no ha sabut estimar-lo, que es va sentir abandonada pel món i no es va adonar que encara li quedava algú a qui estimar. Hi ha compassió per la germana morta, però el discurs és directe, de rebel amb causa amb instints assassins, com un d’aquests antiherois d’Irvine Welsh que serien capaços de vendre la seva família per una dosi d’heroïna tallada amb amfetes.

De sobte l’últim estiu 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De sobte l’últim estiu I, no obstant, Tîbuleac ens té reservada una doble sorpresa. Una sorpresa que afecta la substància del relat, i una altra la seva temporalitat. Una confessió, que podria retitular la novel·la ('De repente, el último verano'), i que reconfigura l’agressiva, cruel relació maternofilial en un acte sacramental, tornant-li a la mare la seva condició humana, i al fill la comprensió del món que li falta, sense que la prosa mai caigui en els tics de l’autoajuda. El que ens explica Aleksey es transforma en un quadern de bitàcola, un diari íntim per encàrrec del seu psiquiatre, quan, una vegada convertit en artista plàstic milionari, ha d’enfrontar-se a un bloqueig creatiu. Si el lector esperava la història d’un fracassat, Tîbuleac li dona la volta a la truita: els diners no fan la felicitat, però la ira i la tristesa poden convertir-se en art. No obstant, un mai pot fugir del seu passat, i Aleksey ha de tancar aquest capítol traumàtic de la seva vida. Només l’escriptura pot ajudar-lo a tornar a pintar.

Si alguna cosa se li podria retreure a ‘El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes’ és que, de vegades, Tîbuleac no acaba de graduar la temperatura de la seva poètica. No hi ha dubte que el vol líric del seu estil és enorme ("El campo de girasoles había perdido los pétalos y ahora parecía un rostro destrozado por el acné"), de què la capacitat per a la metàfora campa al seu aire, però també fa l’efecte que els excessos de la seva prosa són propis d’una novel·la primerenca, que s’enamora amb massa facilitat del seu propi talent. Talent, sí, desbordant: vet aquí una escriptora a tenir en compte.