Aitana, a la seva botiga de joguines a Cap Roig

Tant a la ‘triunfita’ Amaia com a la ‘triunfita’ Aitana els atreuen tota mena de músiques i eviten ser encasellades, però mentre la navarresa ha apostat per un estil encara que potser més endavant, ja es veurà, pot saltar a d’altres, la catalana sembla irresistiblement abocada a abordar-los tots alhora. Aitana ‘reguetonera’, Aitana diva del pop, Aitana urbana-r’n’b i Aitana baladista que canta a l’amor amb un sentiment profund: totes elles van han desfilat aquest diumenge per un Festival de Cap Roig de paisatge humà transformat, públic familiar i una profusió de nenes i preadolescents que, entenem, la tenen com a referent.

Aitana va presumir de primer disc, ‘Spoiler’, del qual n’ha compost una part, i acompanyada de quatre músics i quatre ballarines es va endinsar en cada un dels 14 temes, començant per aquest ‘Teléfono’ de ritme juganer i llatí i de text ofès, molt actual: “Yo ya he estado sola, y sola yo estoy bien / No necesito a nadie”, cantava amb una veu ben perfilada i una mica infantil, encara a mig fer, que podria fer dubtar de la seva determinació.

Pares en escena

Lletres, sobretot, en castellà, però també en anglès, com a ‘Stupid’, un gir pop aprofitable amb una mica de tensió r’n’b i guitarres robustes. Sense manies, i sabent que “els fa molta vergonya”, va treure a escena els seus pares perquè recordessin aquella vegada que van anar amb la nena a Cap Roig i ell va fer broma amb el personal del festival augurant que algun dia tornarien per veure-la actuar com a estrella.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una estrella, sí, en construcció i atreta per tots els colors del pop, del d’avui i del d’ahir, com una nena en una botiga de joguines que no té la necessitat d’assenyalar-ne només un amb el dit. Així la vam veure apropant-se al ‘reggaeton’ a ‘Perdimos la razón’ i ‘Las Vegas’, i fantasiejant amb un registre ‘indie’ més adult i atmosfèric a ‘Barro y hielo’ (cançó que va compondre amb Guille Galván, de Vetusta Morla). “Qui no s’arrisca, no pisca”, va apuntar al presentar ‘Nada sale mal’. La dispersió del repertori no reforçava la sentència, si bé aquesta peça, com ‘Cristal’, insinuaven camins atractius dins dels paràmetres d’un pop comercial amb estil. El ‘punch’ popular ja el té, com va demostrar amb la seva natural simpatia amb ‘Me quedo’ i ‘Lo malo’, cartes finals de la nit prèvies al crepuscle de la clàssica ‘superbalada’, a veu i piano, ‘Procuro olvidarte’ (Manuel Alejandro).

Ara per ara, Aitana disfruta sent moltes coses alhora i posant-se en la pell d’altres cantants, com feia forçosament a ‘OT’, i allà hi va haver les conegudes versions d’èxits internacionals (fins a cinc). Alguna cosa queda encara de la nena que assajava posats d’estrella davant del mirall, embolicada en la dolça escuma de la frivolitat, que juga a ser Adele o Dua Lipa potser perquè encara no se sent amb forces per ser Aitana i res més que Aitana. Continuarà.