Leopoldo María Panero rebrà sepultura cinc anys després de la seva mort

Torna Leopoldo María Panero a Astorga, el seu poble natal. Torna el poeta maleït titllat sempre amb lleugeresa de boig, el que es va passar la vida entrant i sortint de manicomis, quan encara es deien i es podien dir així. Torna al seu poble el devot dels cigarrets i la Coca-Cola, el que va donar llustre i altura a una malenconiosa paraula: desencant. La història de la mort del poeta que no es callava res, ni quan escrivia ni quan parlava, el que al final de la seva vida es deia "putejat com un gos",no havia acabat, però acabarà aquest dijous, quan les seves cendres ocupin el lloc que els correspon al panteó familiar, al costat de les de Leopoldo, el seu pare i també poeta; les de 'Michi', el seu germà i també escriptor, i les d’altres membres de la família. Torna així, en forma de pols i en una urna de contenir pols, fent, qui sap, del seu cadàver l’últim poema, com una vegada va escriure.

Aquesta història, la de la seva mort, va començar el 5 de març del 2014, quan el poeta que fumava massa va morir a l’Hospital Rey Juan Carlos I de Las Palmas, a l’àrea de salut mental, on havia passat 19 anys. El cadàver va ser incinerat, però, quan el grup de familiars encapçalat per la seva cosina María del Rosario Alonso Panero –la Charo– van voler reclamar les cendres, es van trobar que no podien emportar-se-les. "Havíem de testificar que érem família a través del jutjat –recorda–, i fins que no hi hagués una resolució l’hospital ho custodiaria tot". El poeta no tenia fills ni havia deixat testament. Els seus pares havien mort i els seus germans també. Però tot això s’havia de demostrar, mitjançant certificats de defunció. "Vaig entendre que es quedessin amb les seves coses, els seus estris, el que tenia a l’hospital. ¿Però que es quedessin amb les seves cendres?" Doncs, sí. Es van quedar amb les seves cendres.

'La mort de l’últim poeta'. 'Mor el poeta maleït Leopoldo María Panero'. 'Mor Leopoldo María Panero, el poeta maleït entre maleïts'. 'Mor Leopoldo María Panero, el poeta maleït per excel·lència'. Així es va fer eco la premsa de la mort de Panero. Per si no ha quedat clar, se’l considerava un poeta maleït, denominació d’origen que no agrada especialment a la família, però que no té res de disbarat: quan Verlaine va publicar 'Les poètes maudits', el 1884, va donar carta de naturalesa a una categoria de literat el geni de la qual era alhora la seva maledicció: la tragèdia vital i la tendència a flirtejar amb l’abisme –de vegades, amb la demència; de vegades, amb la mateixa destrucció– eren trets característics. Verlaine incloïa sis poetes que havia conegut personalment en la seva llista de maleïts, un d’ells, Stéphane Mallarmé, emperador indiscutible del parnàs personal de Panero. ¿I no és maleïda la història d’unes cendres insepultes, emmagatzemades durant cinc anys en un dipòsit hospitalari?

19 anys d’estris

De "desagradable periple" qualifica Charo Alonso el camí judicial fins a l’entrega de les cendres: el que va començar aquell març del 2014 i va acabar cinc anys després, fa uns quants mesos, quan Alonso i el seu marit es van presentar en el psiquiàtric canari a reclamar les cendres. Tenien, per fi, el mandat judicial que els havien demanat, la decisió de l’Audiència Provincial de Las Palmas de declarar com a "únics hereus" cinc cosins del poeta: Odila García Panero, Paulino Alonso Panero, Juan Alonso Panero, Marisa Alonso Panero i María Luisa Alonso Panero, la Charo, la que tots aquests anys ha estat al capdavant de la baralla judicial. Per culpa d’una malaltia greu, va haver de posposar uns quants mesos després de la decisió del jutge el viatge a Las Palmas per recollir l’urna, però el març passat va recuperar les restes del seu cosí. I els seus estris, que també eren a l’hospital. I llavors es va trobar una sorpresa.

"Jo m’imaginava uns llibres, alguna màquina d’escriure, però, és clar, ¡era el que havia reunit en 19 anys! Eren capses i capses de llibres, cinc màquines d’escriure, un lector de cedés, les seves bosses de viatge idiversos documents amb textos inèdits". Qualsevol admirador del poeta –de la poesia– hauria mirat els "estris" amb actitud reverencial, que va ser el que va fer la María Luisa, el discurs de la qual està ple d’elogis cap al seu cosí. Naturalment, no li resultava aliena la idea de tresor literari. Diu que "ordenarà i analitzarà" els textos. Que, si convé, s’ocuparà que sigui editat un llibre. I que a mitjà termini farà donació del llegat a l’Asociación de Amigos Casa Panero, a Astorga, responsable de la gestió de la vivenda on van viure els Panero, museu dedicat a la dinastia de poetes més famosa d’Espanya a partir del pròxim any si tot va segons està previst. "No sé què hi ha en aquests documents; de tot, segurament; prosa, vers, el que ell escrivia. Tinc quatre gàbies enormes plenes de coses. Això sí, la roba la vaig donar al psiquiàtric, perquè allà hi ha molta gent necessitada".

Un personatge de llegenda

Amb dos germans literats com ell –'Michi', el menor, i Juan Luis, el major i més ambiciós–, Leopoldo María es va convertir en el Panero major quan el crític Josep Maria Castellet el va incloure en la seva antologia dels Nou Novíssims (‘Nueve novísimos poetas españoles’, 1970) juntament amb companys d’ofici com Manuel Vázquez Montalbán, Félix de Azúa, Pere Gimferrer i Ana María Moix. Uns quants anys més tard el va apuntalar com a personatge el director de cine Jaime Chávarri, quan va estrenar, el 1976, ‘El desencanto’, aquell documental descarnat que retratava la devastació familiar dels Panero: 'Michi', Leopoldo María, Juan Luis i Felicidad Blanc, la mare. No era menys protagonista Leopoldo Panero, el pare absent, poeta, falangista i borratxo; la pedra entorn de la qual gravitava aquell aire de podridura familiar. Aquest documental, la malaltia mental, els manicomis, la lucidesa, les entrevistes i la poesia sense concessions van modelar la llegenda d’un espanyol imperible. "L’important és que es continua llegint –diu la seva cosina–. Que suposo que és el que ell voldria".

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Tot i que hauria bregat igualment amb l’acudit judicial, Charo Alonso ha tingut present el que li va dir 'Michi' Panero –mort als 52 anys, el març del 2004– abans de morir. "Dos dies abans vam parlar per telèfon i ell em va donar les gràcies perquè la família s’havia portat molt bé amb ell, i em va dir que sisplau féssim el mateix si li passava alguna cosa al seu germà. Com que cap va deixar descendència, als que tenien era a nosaltres, els cosins". Aconseguir la devolució de les cendres i dipositar-les al panteó familiar del cementiri d’Astorga, la Charo i la resta de cosins ho consideren el compliment d’un deure familiar. "Jo estic dolguda perquè hi ha gent que ha faltat el respecte a la família insinuant que tot això és, com diuen els francesos, una 'mise en scène'. De cap manera. Nosaltres li volem fer un funeral i que finalment descansi a la cripta familiar amb la seva família, res més".

Torna Leopoldo María Panero a Astorga, el seu poble natal, un lloc d’11.000 habitants marcat per sempre per la poesia. Amb cinc anys de retard, l’Església de Santa Marta acollirà aquest dijous al migdia el funeral del més llegendari de la saga més llegendària del poble. L’urna amb les cendres, que des del març ha estat a casa de la seva cosina, ocuparà el seu lloc al panteó. A la nit hi haurà un acte d’homenatge a la Casa Panero. I s’haurà acabat la història de la seva mort. Però continuaran llegint el poeta, com a ell li hauria agradat.