Polanski es proclama una víctima a través de la seva pel·lícula sobre el cas Dreyfus

Fa dies que Roman Polanski està erigit en el gran protagonista d’aquesta edició de la Mostra de Venècia no tant a causa d’‘El oficial y el espía’, la pel·lícula que aquest divendres ha presentat a concurs en el certamen, sinó pel que la seva simple existència representa en l’era del MeToo. I això significa que també és el gran absent, ja que la seva aparició a Venècia podria provocar la seva detenció i la seva posterior posada a disposició de les autoritats nord-americanes, que van emetre una ordre de crida i cerca contra ell fa quatre dècades per la violació d’una menor. Abans de l’inici del festival es va suggerir que el director potser celebraria una trobada amb la premsa per videoconferència, però finalment no ho ha fet. Potser el soroll mediàtic en el qual s’ha vist embolicat en les últimes jornades l’ha dissuadit d’haver de donar explicacions als periodistes.

Això no significa, compte, que Polanski se senti culpable. És més aviat al contrari, i això queda demostrat a través d’‘El oficial y el espía’ començant pel material promocional del qual el cineasta polonès ha decidit acompanyar la pel·lícula. S’hi inclou una entrevista, com a resposta a una pregunta que inclou l’expressió “macartisme neofeminista” en el seu enunciat, ell contesta: “Fer una pel·lícula com aquesta ajuda molt. A la història, de vegades trobada moments que he experimentat, puc veure la mateixa determinació per negar els fets i condemnar-me per coses que no vaig fer”.

El que en el seu metratge s’explica és la història d’Alfred Dreyfus, un capità de l’exèrcit francès condemnat injustament per espionatge i alta traïció el 1895 i inicialment reclòs per tota la vida en una presó de l’illa de Guaiana. Mentre recrea les indagacions que van conduir al tinent coronel Georges Picquart a descobrir que el reclús havia sigut un boc expiatori assenyalat pels seus superiors a causa de la seva condició de jueu, la pel·lícula retrata una societat podrida de dalt a baix per l’antisemitisme i la corrupció institucionals.

En el procés, Polanski estableix clars paral·lelismes entre Dreyfus i ell mateix, que no es limiten al fet que el director va ser supervivent del gueto jueu de Cracòvia durant el nazisme. Tots dos van ser sotmesos a processos penals irregulars: si els jutges del francès van decidir ignorar proves que demostraven la seva innocència, el polonès va decidir fugir dels Estats Units a l’assabentar-se que el jutge del seu cas planejava trencar l’acord de culpabilitat al qual havia arribat amb ell. Els dos, així mateix, van ser situats en el centre de judicis paral·lels i linxaments públics, i van veure com perjudicaven les seves respectives carreres professionals per tota la vida.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot això ajuda a contextualitzar el que ‘El oficial y el espía’ ofereix al llarg dels seus 126 minuts. Es tracta d’una recreació exhaustiva i minuciosa, que s’expressa de forma similar a la d’un forense. Polanski evita per complet recórrer al suspens i als clímaxs dramàtics, i aquesta austeritat narrativa es veu equiparada en l’àmbit formal a través d’una absència general de floritures visuals. Fa la sensació que el director ha provat d’esborrar qualsevol tret estilístic de la pel·lícula per demostrar-nos que, en el cas Dreyfus –i, segons la seva lògica, també en el seu cas–, les evidències parlen per si soles. I precisament en aquesta convicció està el problema.

‘El oficial y el espía’ és una bona pel·lícula. No està a l’altura de les obres mestres del seu director –‘La llavor del diable’ (1968), ‘Chinatown’ (1974), ‘El pianista’ (2002)–, però, valorada pels seus mèrits artístics, és una obra irreprotxable. Però Polanski l’ha fet per comparar-se amb Alfred Dreyfus. I també amb Émile Zola, que va escriure el manifest ‘J’accuse’ en defensa de Dreyfus i va ser condemnat per això a un any de presó –el títol original de la pel·lícula és ‘J’accuse’–, i això té tant sentit com que el comissari Villarejo es compari amb Nelson Mandela. Que Polanski senti la necessitat d’utilitzar el seu cine per reflexionar sobre el seu cas, que és molt més complex del que tant els seus defensors com els seus enemics sovint pretenen, és totalment lògic. Que vulgui autoproclamar-se una víctima és un desvergonyiment.