David King: "Hitler va entrar deprimit a la presó i en va sortir sentint-se un líder"

Hitler era un líder polític pràcticament desconegut quan el 8 de novembre de 1923 va entrar a la cerveseria Bürgerbräu de Munic i, després de disparar la seva pistola al sostre, iniciava un cop d’Estat que ha passat a la història com el ‘putsch’ de la cerveseria i que, malgrat fracassar hores després i portar-lo a judici i a presó, va contribuir de forma decisiva a convertir-lo en el terrible líder nazi que aviat despuntaria. L’historiador David King dissecciona ara a l’assaig ‘El juicio de Adolf Hitler’ (Seix Barral), que arriba el 3 de setembre a les llibreries, les interioritats del fallit cop, del procés judicial i del pas del futur dictador per la presó de Landsberg a través de testimonis de periodistes de l’època de tot el món, transcripcions del judici, arxius policials i de la presó.

Explica que després del fracàs del ‘putsch’ molts van donar per acabada la carrera política de Hitler. ¿Què va passar perquè poc després es convertís en un líder amb tant poder? ¿Com s’explica aquesta sentència tan lleu?

Sí, la carrera de Hitler semblava haver acabat. Hitler era culpable d’alta traïció. Va admetre la seva culpa, fins i tot se’n va vantar al judici. La llei estava clarament del costat de l’acusació. Si el tribunal només hagués seguit la llei, Hitler hauria sigut tancat i després deportat d’Alemanya (era austríac). En canvi, el president del tribunal, Georg Neithardt, li va donar una segona oportunitat: el va permetre parlar hora rere hora, convertint la història del seu fallit cop d’estat en un relat d’èxit sabotejat pels enemics d’Alemanya. Hitler va atacar els jueus, els comunistes, la comunitat internacional, el Govern de Berlín i els polítics de Baviera. La multitud sovint aclamava Hitler i es burlava del fiscal, que va arribar a abandonar furiós la sala. Gràcies a la cobertura detallada del judici en la premsa, Hitler ja no estava parlant només al públic d’una cerveseria muniquesa, sinó a l’audiència més àmplia que mai havia tingut a la seva disposició. Hitler el Bufó s’estava transformant en Hitler el Màrtir, un heroi nacional, decidit, va dir, a restaurar la grandesa alemanya.

¿I el tracte de favor del president del tribunal? 

Els historiadors solen presentar Neithardt com un nacionalista a qui li agradava Hitler. Això no és incorrecte, però hi ha més coses que expliquen la seva indulgència. Hi va haver grans controvèrsies que podrien haver sorgit en el judici si Hitler hagués volgut revelar-les: els alts líders bavaresos estaven implicats en el cop i Alemanya estava trencant el tractat de Versalles al mantenir les seves armes i entrenar a societats militars dretanes, com els soldats d’assalt nazis. Neithardt no volia que això sortís a la llum perquè l’amenaça de greus conseqüències tant per a Baviera com per a Alemanya era real. França havia entrat al Ruhr a començaments de 1923 per molt menys.

¿En quin moment Hitler es va veure a si mateix com un líder excepcional? 

Hitler era molt conscient de la forma en què es mostrava als seus seguidors i li agradava construir mites sobre si mateix. Però hi va haver canvis importants entre el cop fallit i el seu alliberament de la presó. A finals de 1923, estava deprimit. Va fer una vaga de fam. Va jugar amb el suïcidi. Ningú tornaria a escoltar-lo, va dir. El febrer de 1924, quan s’acostava el judici, va començar a redactar els seus discursos de defensa, on es presentava com un patriota que "estimava el millor per al seu poble". L’audiència al judici sovint va aplaudir Hitler, que va rebre crítiques entusiastes de la premsa de dreta. Més que mai, creia les lletges mentides que defensava.

¿Va créixer el seu ego a la presó? 

Després del veredicte, els seus companys de presó el van adorar i el van adular, i hi van reflectir les seves creixents ambicions. La presó de Landsberg es va convertir en una cambra d’eco. Al seu diari manuscrit inèdit un guàrdia va mostrar fins a quin punt Hitler va ser tractat com un convidat d’honor pels presos i el personal de la presó, alguns dels quals el saludaven amb un "¡Heil Hitler!".

Va treure profit a la presó, escrivint allà ‘Mein Kampf’.

El judici havia donat fama a Hitler i va crear el mercat per al seu manifest autobiogràfic. No era un escriptor natural i sempre va valorar parlar com a forma més efectiva de comunicació. Fins aleshores havia mostrat poca inclinació o disciplina per asseure’s a escriure i concentrar-se a acabar un projecte. La presó va ser genial per a això. El desembre de 1924, quan va sortir en llibertat, es va veure a si mateix com els seus partidaris més fanàtics, és a dir, no com el maquinador del cop fallit, sinó com un líder, un Führer, destinat a governar Alemanya.

El 1923, la premsa veia Hitler com a algú insignificant i ridícul. ¿Què va canviar en l’opinió pública? 

En molts cercles sofisticats, Hitler era una broma. Però el judici li va donar l’oportunitat d’explicar el fracàs del cop de la cerveseria i culpar a altres dels problemes d’Alemanya. Va explotar els instints més baixos de la multitud i s’adreçava als menys intel·ligents donant respostes fàcils. En una sessió a porta tancada del judici un militar va testificar per què li agradava Hitler. Alemanya, va dir sense embuts, hauria de lluitar una altra guerra, però no podrien fer-ho sense els treballadors, les masses, que havien estat abandonant els partits nacionalistes i de dreta per unir-se als socialistes, comunistes i altres partits d’esquerra. Només Hitler, va dir, podia reconquistar les masses nacionalistes, de dreta. Això és un recordatori esgarrifós del fàcil que pot ser per a persones aparentment lliures d’antisemitisme, seguir un demagog ple d’odi.

També avui Trump ens sembla un ésser ridícul. ¿Hi veu paral·lelismes? 

Sí, és temptador burlar-se dels oponents, però és un error subestimar-los. La democràcia és, lamentablement, molt més fràgil del que pensem. Recordi que Munic, quan Hitler va arribar per primera vegada, era una ciutat de poetes i pintors, somniadors i bohemis, la ciutat de Kandinsky i Klee. Però aviat es va convertir en la de Hitler i Himmler. Si aquesta transformació pot passar-li a una ciutat com Munic, ¿qui està fora de perill?

Notícies relacionades

'Mein Kampf', la bíblia de Hitler

Barcelona, capital de la innovació social

A l’Alemanya de 1923 van proliferar els grups d’extrema dreta. ¿Hi veu una situació semblant a l’actual, amb l’auge ultra i líders xenòfobs, populistes i totalitaris?    

Sí, el menyspreu per la llei, la veritat, la premsa i l’educació, sense esmentar la recerca de respostes fàcils, l’afany de culpar els jueus o els estrangers, l’espectacular falta d’empatia, l’aclaparadora falta de dubtes sobre qualsevol cosa. Podria escriure un llibre sobre aquests paral·lelismes.