Hitler: el moment en què va passar de bufó a Führer

Alemanya, 1923. El preu d’un ou val el que un bilió d’ous abans de la gran guerra, de la qual el país surt humiliat pel Tractat de Versalles. Hitler té 34 anys; no és més que un líder polític local poc conegut d’un partit nacionalsocialista que compta amb 55.787 afiliats i on ja apunten fosques ambicions Himmler, Göring, Alfred Rosenberg o Rudolf Hess. La tarda del 8 de novembre, vestit amb gavardina, el futur Führer irromp a la cerveseria Bürgerbräu de Munic, on se celebra un míting de Gustav Ritter von Kahr, comissionat general de l’estat de Baviera. Ben suat, pistola Browning en mà i disparant al sostre crida “¡La revolució nacional ha esclatat!”, i declara l’enderrocament dels governs bavarès i de Berlín. Però 17 hores després, aquell anomenat ‘putsch de la cerveseria’ fracassa i ell, després d’intentar fugir, és detingut i portat a judici per alta traïció el 26 de febrer de 1924 al costat de nou acusats més.  

“Hitler va aconseguir transformar el fiasco de la cerveseria en un triomf personal i polític. Ja no era el bufó que havia arruïnat el ‘putsch’; s’havia convertit, als ulls d’un nombre cada vegada més gran de seguidors, en un patriota que s’havia aixecat en nom del poble alemany per lluitar contra l’opressió a què la tenien sotmès els traïdors de Berlín”. És a dir, segons els nazis: jueus, marxistes i el sistema democràtic, assenyala l’historiador nord-americà David King en el caleidoscòpic assaig ‘El juicio de Adolf Hitler’ (Seix Barral), que arriba el 3 de setembre a les llibreries. Hi dissecciona les interioritats del cop, del procés judicial i del pas del líder nazi per la presó de Landsberg a través de testimonis de primera mà de periodistes de l’època de tot el món, transcripcions del judici, arxius policials i de la presó.  

La premsa internacional, apunta King, “va explicar amb tot detall les bufonades” d’un “xarlatà” (‘Vossische Zeitung’) en un ‘putsch’ per al qual no van estalviar adjectius: “astracanada”, “simple vodevil” (‘Le Petit Parisien’), “aventura carnavalesca” (‘Le Matin’), “ridícul cop en una cerveseria” (‘United Press’), “òpera bufa bavaresa”, “farsa demencial” i “cop matusser” que “liquidava per complet Hitler i els seus seguidors nazis” (‘The New York Times’). El rotatiu nord-americà ni tan sols va escriure bé el seu nom: “Adolph” (tampoc el ‘Daily News’: “Hittler”). Però, alhora, va ser “una campanya de publicitat que cap busca-raons local podria haver-se permès o somiat”. 

Hitler i els seus adlàters (al capdavant, el general Von Ludendorff, heroi de la gran guerra) van prendre la cerveseria i van retenir-hi Von Kahr i dos alts càrrecs més de l’Executiu bavarès, el general Von Lossow i el coronel Von Seisser, intentant convèncer-los que recolzessin la seva causa (els tres van dir que van fingir donar-los suport per després fugir i desmarcar-se). 

Les tropes d’assalt nazis i simpatitzants del partit van recórrer Munic buscant “jueus i altres enemics del poble” a qui agredir. Però el ‘putsch’ es va anar desinflant, segons King, “minat, en gran manera per la falta d’organització, les decisions precipitades i una tendència a la improvisació més matussera”. Al matí, Hitler, “un home petit, despentinat i sense afaitar, clarament nerviós i esgotat”, segons un corresponsal de ‘The New York Times’, “no semblava estar a l’altura del paper” de cabdill d’una nova dictadura. 

Els colpistes van abandonar la cerveseria i van marxar pels carrers de la ciutat fins que la policia estatal i l’exèrcit els van interceptar disparant i causant una matança: 20 morts i un centenar de ferits. Hitler va caure a terra i es va dislocar una espatlla. Al seu costat jeia el seu guardaespatlles, mort per una bala que va passar a tres centímetres del líder nazi. 

“Dandi de províncies amb jaqué” 

Lluint el seu inseparable bigotet que anomenaven “aplegamocs”, va arribar Hitler al primer dia del judici amb un vestit negre mal tallat (“a molts els va semblar un porter d’hotel de poca categoria”). Mesurava 1,75 i pesava 77 quilos; semblava, va dir un periodista berlinès, petit i insignificant. “¿Aquest dandi de províncies amb jaqué, cabell engominat, maneres extravagants i retòrica incontenible era de veritat el temible rebel de qui tots parlaven?”, es preguntava el corresponsal del ‘Chicago Daily News’.

Va ser un judici, explica l’historiador, on els acusats, en comptes de ser interrogats, pronunciaven llargs discursos. Un exaltat Hitler va desplegar, des del minut zero del procés, “tot el seu arsenal de recursos retòrics i escènics”, amb “la seva veu gutural i estrident que pujava i baixava de to... es menjava les síl·labes... el seu bigoti de raspall s’omplia de saliva”, construint un “exercici de manipulació esgarrifosa”, mentint a conveniència sobre la seva vida i els seus mèrits militars (quan en realitat va ser el que a la primera guerra mundial anomenaven “un porc de la rereguarda”). 

Es va demostrar, va escriure ‘The New York Times’, com “un orador hàbil, capaç d’explotar qualsevol ressentiment en benefici propi”. Per al ‘Deutsche Zeitung’ era “un histèric [...] [posseït] per l’ego demencial d’una ‘prima donna’”. Però, recalca King, “va convertir el seu judici per traïció en un espectacle de propaganda nazi” fins al punt que el ‘Frankfurter Zeitung’ es va meravellar que aquest “mag de l’oratòria” una mica curt i semianalfabet fos capaç de portar a l’èxtasi les multituds i “fer plorar milers de persones”. Fins i tot el corresponsal del ‘Daily Telegraph’ va escoltar dues dones a la sala parlant del molt que els agradaria ficar-se a la banyera amb Hitler. 

Notícies relacionades

Objectiu: matar Hitler

Darrere la pista dels botxins de Hitler

L’alta traïció es pagava amb cadena perpètua. No obstant, tot i que la sentència del judici, dictada l’1 d’abril de 1924, va ser de culpabilitat per als 10 acusats, les penes van ser lleus. El fiscal Ehard no va poder amb la parcialitat i el tracte de favor del tribunal, presidit per Georg Neithardt, simpatitzant nacionalsocialista: la condemna va ser de cinc anys de presó, però Hitler només va haver de pagar una petita multa i complir sis mesos de presó abans de sortir en llibertat condicional. Excepte per la premsa afí, el procés va ser qualificat de “comèdia lamentable” i “farsa grotesca” (‘La Presse’), “paròdia de la justícia” (‘L’Écho de Paris’ i ‘Le Petit Parisien’) o “broma pesada” (‘Frankfurter Zeitung’).

Farsa va ser també el seu pas per presó, en el penal de Landsberg, com el pres 21 de la cel·la número 7, la més gran i lluminosa, en un règim tan privilegiat que va ser com ser en un hotel: Hitler, que va rebre 450 visites, podia anar al gimnàs, passejar pel jardí, jugar a cartes o escacs, dibuixar, prendre el te, pronunciar discursos o passar la nit a la seva cel·la despert fins a les cinc del matí llegint o mecanografiant en una Remington portàtil el futur ‘Mein Kampf’: al final de la guerra havia venut 12 milions d’exemplars. El bufó s’havia convertit en Führer.