Barcelona com a escenari imperfecte: la invasió turística en la literatura

Barcelona com a escenari. Barcelona com a ficció. Barcelona, per què no, com a novel·la total s’ha narrat tantes vegades que s’ha acabat creient el seu propi relat. I després de tot això, també hi ha Barcelona com a port, com a disseny, com a xiringuito de platja, com a crema solar. Barcelona com a marca a explotar. Barcelona com a marca explotada.

¿Què dir de la ciutat i la turistificació que no s’hagi dit ja? Les últimes dècades de monocultiu turístic ens han donat assajos molt rellevants i distòpics sobre Barcelona com a ciutat en venda –es pot destacar l’iniciàtic 'La ciutat mentirosa', de Manuel Delgado–, però menys ficció rellevant que plasmi l’empremta del turisme contemporani.

Per descomptat hi ha el ciutadà que avança, per una ciutat que a estones no reconeix, perdut, com un extraterrestre mimètic en 'Sin noticias de Gurb', d’Eduardo Mendoza, potser el primer gran èxit sobre la Barcelona preolímpica que s’adora a si mateixa, triomfant, malgastadora, i encara una mica inconscient del que ha de venir.

Com a urbs portuària, de passat mariner i amb la llarga ombra de Manuel Vázquez Montalbán i el seu Carvalho traient per les cantonades, la novel·la de detectius s’ha convertit el transsumpte perfecte per esbossar els efectes del turisme, especialment després del despropòsit del Fòrum de les Cultures del 2004. No en va, la novel·la negra contemporània permet perfilar el revers tenebrós a tant discurs positivista, pla i institucional de la 'millor ciutat del món'. Carlos Zanón, en 'Problemas de identitat’, recupera un Carvalho contemporani, Carlos Zanón, en 'Problemas de identitat’, recupera un Carvalho contemporanique, com tots, transita una ciutat devastada pel turisme, la pujada dels lloguers, la pobresa. Carvalho és aquí el detectiu pròxim a l’ocàs però també el barceloní desencisat, descastat, popular.

Altres detectius surten a aquesta Barcelona que ha deixat de ser un lloc de jocs per transformar-se en una altra cosa. De la línia detectivesca va sorgir també la Wendolin Kramer de Laura Fernández el 2011, en la qual l’autora va donar curs a l’eix central de les seves novel·les: la imaginació estàlvia de la mediocritat. En aquest cas, la Wendolin munta un despatx de detectius a la seva habitació del pis familiar al centre de la ciutat per desafiar una realitat que no està a l’altura. Entre les últimes novetats està 'No cerramos en agosto’, d’Eduard Palomares,  'No cerramos en agosto’, d’Eduard Palomareson un detectiu becari ha d’esquivar patinets i bicings, però també precarietat i descoratjament, especulació immobiliària i desnonaments.

El sant greal: la ciutat habitable

Notícies relacionades

L'esperpent turístic barceloní arriba a la meca del fotoperiodisme

Cantant sota la pluja... de turistes a Barcelona

Aquesta és la veu que predomina també en la recent crònica de Pol Rodellar, 'Carrer Parlament',la recent crònica de Pol Rodellar, 'Carrer Parlament', una primera persona que podríem entendre com un 'jovell' que recorre els carrers de la ciutat en ple procés de gentrificació, buscant el sant greal perdut: una ciutat habitable. Envoltat de torrades d’alvocat i vermuteries falsament anyenques, el narrador intenta assumir el pas del temps del seu propi cos –i de tot el que l’envolta– sense voler mentir-se. Si la ciutat fa trampes, ¿què fem els seus habitants? ¿Ens diem la veritat o fingim seguir-li el corrent al discurs oficial? La proposta de Rodellar, fatxenda i elegíaca, porta ecos d’altres versions primigènies, com ara ‘Odio Barcelona’, pels volts del 2008, quan el lema de “la millor botiga del món” encara era acceptable en comunicació institucional.

Si Barcelona ha viscut entre aquestes dues grans dates –l’olímpica el 1992 i la faraònica en el 2004–, la seva literatura posterior ha adquirit un aire postapocalíptic a l’explicar-la. Poques ciutats han tingut una narració institucional tan brutal com Barcelona, tan encantada de conèixer-se, tan pedagògica en el seu relat, tan orgullosa per defecte. Una mica d'això hi ha en el rerefons de 'Lectura fácil’, de Cristina Morales, els personatges de la qual habiten una ciutat mestissa, xarnega, d’institucions públiques fagocitadoras, bledes i bonistes amb discursos emancipadors que oculten retòricament el poder que ho aixafa tot. Fins i tot la idea de Barcelona.