Crítica d''It: Capítulo 2': un autèntic friqui friqui xou

El director Andy Muschietti completa el díptic entorn d’una de les novel·les més memorables de Stephen King, ‘It’, i ho fa eludint pressions i apostant per una visió molt personal a l’hora d’acostar-se al terror que sorprèn per la visceralitat i bogeria que desprenen unes imatges que s’allunyen de manera juganera dels estereotips i convencions als quals ens té acostumats el cine ‘mainstream’ de Hollywood.

Muschietti juga, i també se la juga. El segon capítol d’‘It’ és una monumental fira dels horrors de tres hores de durada en la qual hi ha lloc per a tota classe de malsons cada vegada més al·lucinats i psicotrònics en què podem veure àvies psicòpates, aranyes amb cap humà, nadons insecte i tota una sèrie d’atrocitats que semblen remetre la fosca iconografia del japonès Ranpo Edogawa.

I és que l’esperit extravagant campa al seu aire per moltes de les glorioses ‘set-pièces’ d’una pel·lícula que abraça el grotesc com a manera de reforçar la seva identitat. És un desafiament tan arriscat com suggeridor per la seva manera d’integrar ingredients tan dispars com el ‘gore’, elements burlescos, humor negre, espectacle grandguinyolesc i també moltes dosis de profunditat psicològica al subsol de la trama.

Els traumes i el pallasso Pennywise

Si el primer episodi se centrava en la preadolescència i en l’origen de les pors de cadascun dels protagonistes, el segon ens mostra de quina manera han quedat condicionats per ells en l’edat adulta perpetuant de manera inconscient una sèrie de patrons autodestructius que no els deixen avançar: l’escriptor que no sap acabar les seves novel·les, el còmic que no sap fer riure o la noia víctima d’abús infantil casada amb un maltractador. Cadascun d’ells ha oblidat els successos que van ocórrer 27 anys enrere, però en realitat, el trauma continua incrustat al seu interior i, tot i que no ho sàpiguen, acabar amb el pallasso Pennywise és l’única manera de desprendre’s de totes les inseguretats que porten a sobre.

Notícies relacionades

Deu aterridores adaptacions de les novel·les de Stephen King

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

Muschietti es deté en cadascun d’ells, donant-los el seu espai i estableix un paral·lelisme entre passat i present per evidenciar que continuen atrapats als cossos d’uns nens indefensos i terroritzats pel món dels adults (en concret, dels seus progenitors).

‘It: Capítulo 2’ és un festival de terror orgiàstic, tan demencial, tèrbol i subversiu com disfrutable, en el qual hi ha moments d’una delicadesa i subtilesa expressiva inaudites al costat de bastos passatges en què s’abusa de l’ensurt fàcil. Trobem imatges que es queden gravades en la memòria (aquest fragment a la cambra de miralls), la composició d’un microcosmos excepcional entorn de l’amistat, però també reflexions una mica discutibles sobre el ‘bullying’ com a manera d’exorcitzar les pors.