Crítica de 'Piel de plata': passeig pueril pel costat fosc

El narrador d’aquesta novel·la –no l’autor, Javier Calvo– té un grapat de defectes, un d’ells creure’s el que li va dir el seu psiquiatre: que és un excel·lent narrador, i un altre haver assumit el que li va inculcar la seva mare: que quan algú el critiqués, pensés que era un imbècil. Amb aquests ingredients autoindulgents, Pol, als seus vint anys i alumne en una escola d’escriptura creativa, evoca la trobada epifànica, als seus 14 anys, amb Bronwyn a l’Institut de Salut Mental on tots dos van a teràpia. La noia actuarà com una sacerdotessa de l’Altre Costat, induint el xaval a deixar les seves pastilles per a l’esquizofrènia, a consumir alcohol i drogues i passar-se al noctambulisme. El resultat és previsible: el brot al·lucinatori, la pèrdua de control racional i la dilapidació de la mateixa existència.

Notícies relacionades

Will Guidara: "Siguin irracionals en la seva hospitalitat, tindran èxit"

Un recital de màgia i emoció

Com en un híbrid de paròdia de l’autoficció i homenatge a la novel·la de ‘teenager’ rebel (amb 'El guardià entre el camp de sègol’ al fons), Calvo construeix en el narrador el perfil versemblant d’un nen intoxicat per la ciència-ficció, l’ídol del qual, l’escriptor Cooper Crowe, és transsumpte del real Michael Moorcock. Als multiversos d’aquest, plens d’alienígenes i ambigües forces de la llum i l’ombra, Pol aviat afegeix el desassossegat univers poètic de Juan Eduardo Cirlot, del qual prové el nom de Bronwyn, que és qui li serveix de prescriptora. També ella li permet conèixer el grup musical filonazi Death in June com altres apòstols del costat salvatge i prohibit. Sota l’ègida d’aquesta santa trinitat, Pol se sotmet als ritus iniciàtics que el transporten a l’Altre Costat, el domini dels àngels negres i el seu líder Ivo Cárceles, amb la seva vindicació del desacatament, la violència i la discòrdia.

Aquest passeig pueril pel 'wild side' li surt car a Pol, tot i que el rendibilitza convertint-lo en novel·la. Però la seva imperícia o els matussers consells de l’escola d’escriptura el porten a ficar cullerada en tot moment en el que explica, murmurant davant del lector qui és i no protagonista, què és i no rellevant o què és una llauna. Si els resums de les novel·les de Crowe o les al·lucinacions de Pol poden llastar d’avorriment el relat, aquesta valoració contumaç del discurs no alleuja sinó al contrari aquesta impressió. La novel·la de Pol és tediosa; la de Javier Calvo, més irònica, se’n ressent.