Roger Waters: «La meva prioritat com a artista és posar en evidència Trump, i Bolsonaro, i tots aquests imbècils»

Els seus concerts no són simples col·leccions de cançons cantades en directe; són experiències audiovisuals enlluernadores que mereixen ser viscudes a través de pantalles tan grans com es pugui.  I amb això n’hi ha prou per explicar Us+Them, la pel·lícula-concert que el membre fundador i durant anys líder de la banda britànica Pink Floyd ha estrenat aquest divendres –just el dia del seu aniversari– en la Mostra de Venècia, i que documenta la gira d’any i mig que Waters va celebrar després del llançament del seu últim àlbum, ‘Is this the life we really want’ (2017).

Avui compleix 76 anys però, jutjant per l’energia que exhibeix a ‘Us + Them’, ningú ho diria. ¿Com s’ho fa?

Em faig vell, cregui’m. Fins i tot he d’utilitzar un audiòfon, perquè ja no percebo les freqüències altes.  Però és un petit preu que s’ha de pagar per una vida tan gran. He disfrutat de tots els moments. Vaja, quasi tots.

Els seus concerts sempre s’han caracteritzat per l’espectacularitat. ¿Per què el preocupa tant l’aspecte visual?

Quan vam celebrar la gira d’‘Animals’ amb Pink Floyd el 1977, em vaig adonar que el rock s’estava traslladant a aforaments cada vegada més grans i que, per poder oferir als espectadors situats a 500 metres de l’escenari alguna cosa més que unes figures diminutes, havia d’augmentar la teatralitat. Però això no volia dir que m’agradés muntar aquests xous. Em sentia fatal fent-ho. Fa poc que m’ha començat a semblar divertit.

¿Què va canviar?

M’he anat relaxant, i vencent el sentit del ridícul que em va afectar des de la infància. Ara soc capaç d’entaular relacions molt directes i obertes amb altres persones. I també sento que soc menys narcisista i egocèntric del que solia ser. Crec que això últim queda clar en el contingut de les meves cançons i els meus xous, que són menys autobiogràfics i més una declaració contra els murs que ens envolten. Avui la meva prioritat com a artista és posar en evidència Trump, i Bolsonaro, i tots aquests altres imbècils com ells que ens volen convèncer que la gent d’un altre color o una altra religió és inferior.

Parlant d’evolucionar. ¿Quins són els seus sentiments actuals sobre la seva ruptura amb Pink Floyd el 1987?

Va ser una cosa molt intensa i agressiva, un gran punt d’inflexió per a mi. Em va portar molt temps desfer-me del dolor i comprendre què em feia sentir tan malament. No vull aprofundir-hi perquè és un tema que m’ha sotmès a teràpia durant 20 anys. En qualsevol cas, per sentir-me feliç fent música he de sentir que soc el líder. Tinc opinions molt fermes sobre com haurien de sonar les cançons que componc o interpreto. I crec que tota obra d’art ha de procedir d’una visió individual.

L’èxit de la gira ‘Us+Them’, ¿el va fer sentir-se reivindicat?

El temps ho posa tot al seu lloc. Al principi els fans de Pink Floyd es van allunyar de mi, i van decidir que m’odiaven per haver-los abandonat. Quan la resta del grup va començar a tornar a celebrar concerts, tothom es va posar de part seva i jo vaig haver de dedicar-me a tocar en locals petits davant un grapat d’espectadors mentre ells omplien estadis. Però, sí, tot ha canviat. El públic sap el que és bo.

¿Creu que, si haguessin vist la llum per primera vegada en l’actualitat, els grans discos que va fer amb Pink Floyd –‘The dark side of the moon’ (1973), ’Wish you were here’ (1975)– tindrien el mateix èxit?

No. No. Gairebé ningú es prendria el temps suficient per escoltar-los. Són discos que exigeixen atenció i paciència. Són discos profunds i plens de significat. Avui la gent només escolta una cançó d’un artista, i la resta del treball, sigui bo o dolent, no interessa. És una tragèdia. M’agradaria que actualment la música fos capaç de generar més interès.

La gent escolta les seves ‘playlists’ a totes hores... El

que vull dir és que, actualment, el negoci de la música es basa en la venda de sabó. M’explico. Quan l’escoltes a través de Youtube o Spotify la música sona fatal, perquè està tan comprimida que no hi ha manera de disfrutar-la. Aquestes plataformes utilitzen les cançons per obrir espais publicitaris. L’única forma vàlida que tinc de comunicar-me amb el públic són els concerts. De vegades alguns espectadors m’insulten o em llancen coses perquè em fico amb Trump, però és igual. M’agrada entendre la meva música com un acte de resistència davant l’enemic: Trump, Zuckerberg, els imbècils. No vull sermonejar ningú, però em sembla legítim utilitzar la meva música per qüestionar per què llancem bombes que maten nens.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A causa de la seva implicació amb la causa palestina, se l’ha titllat d’antisemita. ¿Com porta aquestes acusacions?

No tinc res en contra dels jueus, en absolut, però està clar que Israel és un estat criminal. No passa un minut sense que algú m’insulti a internet, però no m’importa, perquè sé com funcionen les xarxes socials. Si hi participes, estàs exposat a les opinions de gent amb un quocient intel·lectual amb mateixos valors que la seva temperatura corporal. Que es facin fotre.