¿I si Le Corbusier fos el padrí del hip-hop?

Qualsevol autoritat en hip-hop coneix la cronologia precisa del primer adveniment musical que va ho canviar tot: la nit de l’11 d’agost, 1973, al primer pis del número 1520 de l’avinguda Sedgwick, al Bronx, on Clive Campbell, conegut com DJ Kool Herc, va decidir provar el so que portava practicant durant mesos a la festa d’aniversari de la seva germana, alternant vinils de la mateixa cançó, repetint així el ‘break’. Naixia el ‘breakbit’, i l’estil, el ritme i la cadència del primer hip-hop. Amb el temps, el 2010, l’edifici seria declarat meca oficial, i va quedar consagrat com el lloc de naixement del hip-hop.

Per descomptat, la realitat és sempre molt més complexa –el gènere no va néixer de la nit al dia, es portava gestant en diferents espais des de l’inici de la dècada–, però l’edifici d’apartaments de Sedgwick, llar de 102 famílies treballadores del Bronx, quedaria com a símbol i lloc de pelegrinatge oficial.

Mala adaptació

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

Recentment, l’arquitecte i estudiós del gènere Michael Ford llançava la relació definitiva: les grans torres –com les de Sedgwick– intercalades amb parcs no sorgeixen del no-res, sinó que deriven de l’arquitecte i urbanista Charles-Édouard Le Corbusier, i estaven pensades per a un París rupturista i modern. El que va arribar a Nova York va ser una mala adaptació del constructor Robert Moses durant els anys 60 i 70: sense parcs i sense espais públics perquè els veïns es relacionessin.

La densitat de població d’aquest tipus d’edificis va tenir un trasllat peculiar als Estats Units: les autopistes que retallaven per la meitat els barris menys afavorits, els foscos passadissos i les pistes de bàsquet improvisades van estandarditzar un tipus de construcció pública que seria caldo de cultiu híbrid de la cultura hip-hop: la falta d’inversió en educació i cultura va deixar una joventut en un entorn urbanístic i econòmic en el qual ajuntar-se al carrer era l’única opció. Les lletres de la música que es generava des de l’inici parlaven de encreuaments, voreres, cantonades i blocs. El carrer era escenari, inspiració i obligació. Com el bloc de pisos. Un bloc mal ‘samplejat’ a Le Corbusier, però un bloc.