Ildefonso Falcones: «Cada tecleig és una punxada»

Falcones aguanta la resposta, abaixa el cap, mira a la periodista i finalment diu: «Tu pots teclejar sense problemes. A mi, si teclejo, em fa mal als dits», assenyalant-se els tous amb expressió resignada. No hi ha imatge més eloqüent d’un escriptor assetjat pel càncer que lad’unes mans que fan mal a l’escriure. Ildefonso Falcones, l’autor supervendes d’èxits com 'L'església del mar', 'La mà de Fàtima' o 'Els hereus de la terra', l’ha descrit a la seva dolorosa manera en la dedicatòria del seu últim llibre, 'El pintor d’ànimes’: «Aquest llibre el vaig iniciar gaudint de salut i, a conseqüència d’una greu malaltia, he posat el seu punt final teclejant amb mil agulles clavades als tous dels dits». Acaba l’epígraf amb paraules per als malalts de càncer i els que han de cuidar-los –i, escriu, aguantar-los–.

Falcones no va parar d’escriure –potser un altre ho hauria fet–, però se’n va ressentir la disciplina, la mecànica de l’escriptura. «Uns dies bé, d’altres malament, d’altres molt fotut», respon quan li pregunten això, com és escriure amb càncer. L’escriptor barceloní tampoc ha renunciat a la promoció, que és cansada per defecte, sense malaltia pel mig, i aquesta sinceritat d’agulles la imparteix en una trobada amb periodistes en el 'lobby' de la Casa Fuster. Se’l veu desmillorat, però no hi ha rastre de renúncia als seus ulls, malgrat que la pena és doble: a l’agost va perdre un germà, també per un càncer. «S’ha de lluitar i viure. He intentat que aquesta malaltia no influeixi en la trama i en el contingut de la novel·la, però sí que ha influït en la mecànica. Hi ha moments en què no puc escriure. L’estat d’ànim l’has de deixar de banda, però també has de fer-ho amb els teus fills i amb la teva dona».

Barcelona modernista

Si «cada tecleig és una punxada», com explica l’escriptor, són gairebé milers els que ha hagut de suportar per acabar aquesta novel·la de 684 pàgines que va tocar punt final l’abril passat, i que Grijalbo acaba de posar al mercat. Falcones és l’escriptor que és i la seva ambició també és la que és. «El que pretenc oferir al lector és una trama atractiva, unes hores de lectura agradable, el gaudi», diu. El còctel per exercir aquesta seducció també el té clar. «Amor, passió, diners, sexe, venjança, traïció... El que ha de ser una novel·la». En aquesta ocasió, al servei d’una història que té lloc en el marc de la Barcelona modernista i la Setmana Tràgica, perquè «és un escenari meravellós per desenvolupar una història», perquè «és una època interessant, molt atractiva», i també perquè «no hi ha novel·les centrades en el modernisme». Però en part també perquè volia ubicar la història en un període de suprema i explosiva creativitat; un període, diu, oposat a l’actual.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Estem vivint una època involutiva i endogàmica –es lamenta–. Quan exaltes els valors de pertinença a una comunitat no t’obres al món, no estàs pretenent ser universal. L’exaltació dels valors nacionals implica sempre una involució cultural». Que situa als antípodes de la Barcelona de la seva novel·la, la Barcelona de Dalmau Sala i Emma Tàsies –els protagonistes–, la de la lluita obrera, la de la burgesia pròspera, més que res la de «la imaginació, la fantasia i la màgia» dels «genis modernistes». «Tota aquesta creativitat s’ha anat perdent. Però Barcelona aguanta el que li llancin, encara que vulguin no aconseguiran carregar-se-la».

«S’ha de lluitar i s’ha de viure", diu Falcones, que ja treballa en una altra història, pensin el que pensin els tous dels seus dits. «Això no pot faltar. La intentaré tirar endavant, tot i que hi ha una espasa de Dàmocles i la sensació que un projecte a llarg termini és una cosa complicada».