Un 'hippy' anglès a la presó Model de Franco

La presó Model el 1972 sota el règim dictatorial de Francisco Franco: allà va anar a parar un jove d’uns vint anys i bastant ‘hippy’ i una mica estúpid, William McLellan, un britànic de Leeds amb ànima i somnis de dibuixant que alcoholitzat i eufòric va ser detingut per la Guàrdia Civil anant amb una Vespa robada. A l’hotel, a la seva maleta, McLellan portava un carregament d’àcids que tenia la intenció de vendre al Marroc per pagar-se els estudis de dibuix, ja que era pobre i amb prou feines tenia opcions. Convençut que la policia acabaria registrant la seva habitació, trobaria els àcids i el condemnarien a 10 anys de presó (la pena habitual per drogues), l’estúpid McLellan va fer una cosa tremendament cinematogràfica: a la comissaria de la Barceloneta va demanar permís per anar al bany, i quan va sortir va deixar fora de combat –d’una cinematogràfica puntada de peu voladora– el policia que el custodiava. Pensava fugir, anar a l’hotel, agafar la maleta i escapar-se, però mentre corria per un passadís cap al carrer diversos policies li van caure a sobre i li van clavar una pallissa bestial. Ell va pensar que el mataven. La seva esquena mai es va recuperar del tot.

McLellan ho explica amb les seves paraules, gairebé mig segle després, a ‘Escapada rebel cap a la llibertat’ (Comanegra), un relat detallat dels vuit mesos que va passar tancat a la presó barcelonina, una «presó grisa i medieval» on va pintar, va fer amics, va treballar, es va sentir sol, es va sentir desesperat, es va sentir angoixat, va beure un vi infame, es va fumar algun porro, però sobretot, on va tenir temps per pensar, entendre’s i transformar-se. «Una presó és com un monestir. És un espai per pensar», diu, a la cafeteria d’un hotel de Barcelona, on ha passat uns dies per promocionar el llibre. Al seu costat seu Jaume Bach, un dels pocs amics de presó que conserva de l’època. Amb ell va tornar a trepitjar la presó fa un parell d’anys, quan la van clausurar, per primera vegada des dels mesos en què va estar tancat. «Vaig tenir els mateixos sentiments de llavors. Por. Entrem pel mateix passadís que la primera vegada i com aquell cop em vaig sentir paralitzat, incapaç de caminar. Sentia els mateixos sorolls. És molt estrany que la por pugui durar tant temps». L’ha tornat a visitar aquests dies, però ara és diferent. «Dissabte hi vaig ser i va ser com visitar un vell amic».

Els carrerons del Raval

McLellan era un inconscient, un insensat, un jove que entre el pensament i l’acció preferia l’acció. El segon de quatre germans d’una família desestructurada, algú que ja havia provat l’amargor d’estar tancaten una llar d’acollida infantil. A Barcelona va arribar amb una maleta plena de roba i àcids i una guitarra, que era tot el que tenia a la vida. Vitalment confús i vitalment perdut. «L’únic que sabia és que volia ser artista. No sabia quina classe d’artista. Només volia dibuixar i expressar-me». No va veure gaire cosa de Barcelona abans que l’empresonessin, però recorda bé el poc que va veure. «Era una ciutat plena de vida. Anaves a la Rambla de nit i hi havia nens per tot arreu, era sorprenent. A Anglaterra no veies nens al carrer a les 10 de la nit, perquè a les sis o les set ja estaven al llit. Peròencara era millor quan t’apartaves de la Rambla i et ficaves pels carrerons. ¡Bufa!».

El Raval. El Raval de llavors, que era el Xino, «ple de mariners borratxos» i ‘hippies’, «i aquests petits bars fabulosos». «Crec que llavors era una ciutat més excitant. Hi havia flamenc per tot arreu, no s’assemblava a res del que havia vist abans. Jo no havia sortit d’Anglaterra, només havia estat a París, que era molt bonic i molt agradable, però ni de lluny tan fascinant i misteriós. I alhora et senties part d’alguna cosa molt antiga». McLellan havia creuat la frontera per la Jonquera, amb una parada uns quilòmetres abans de la duana en què el conductor va advertir tothom que estaven a punt d’entrar a l’Estat repressor de Franco; que si algú portava drogues a sobre, era el moment de llançar-les; que allò no era França ni Anglaterra ni res que s’hi assemblés, era l’Espanya franquista i les penes per possessió eren altes. Però l’insensat McLellan no va llançar els àcids. «Jo era bastant ignorant pel que fa al tema de Franco, al fet que era un Estat policial. No sé per què, però no n’era conscient. No entenia que era molt diferent d’Anglaterra».

Una prova de Déu

A la Model el van posar amb els presos estrangers. Francesos, americans, alemanys. La cel·la era un fàstic. Hi havia xinxes. Amb l’esquena destrossada per la pallissa, McLellan demanava que el veiés un metge, però ningú li feia cas. Sempre el va acompanyar la temor d’haver-li causat un mal irreparable al policia i que això derivés en una pena de presó que li empenyorés la vida. Estava sol. La seva mare distant va tardar tres mesos a escriure-li. La seva exnòvia també va tardar mesos a visitar-lo. «En un moment donat vaig arribar a pensar que era una prova de Déu, i recordo haver-li dit a Déu que no era prou fort, que no ho podia fer». Algú altre potser hauria perdut el cap –com un pres nouvingut, també estranger, que es va llançar al buit de la Model, i va morir–, però a la presó McLellan va trobar tres puntals que el van salvar. Va trobar amics. Va trobar una feina. I va trobar el dibuix.

Els amics: Mike. Mike ‘Hijoputa’ Pearson –un oxímoron el sobrenom col·locat al mig: El Mike va ser un conseller, maternal, càlid, probablement el millor amic que un ‘hippy’ empresonat a la Model franquista podia trobar. I el Patrick, que també dibuixava. I Jaume Bach, que dibuixava també. I Paco Bonet. I el Boris, que li va dir allò que l’acompanya des d’aleshores: «Si vas poder fer el que vas fer a la presó, pensa el que pots fer estant en llibertat». L’ocupació: la seva habilitat amb el dibuix li va permetre prendre part en els tallers on els presos treballaven per al règim, la majoria fabricant ‘souvenirs’. McLellan era un sofisticat: feia dibuixos antics sobre motllos de pell que després es convertien en bosses. És veritat, treballava per al règim, però necessitava diners per menjar i pels cigarrets. I el dibuix: a la presó, en un quadern de gran format, McLellan es va dedicar a dibuixar. Es va dibuixar a si mateix a la Vespa que el va portar a la presó. Va dibuixar la pallissa dels policies. El noi suïcidat i Picasso el dia que va morir Picasso, que va ser el mateix dia que li van dir que aviat el deixarien en llibertat.

«¿Aquest noi us va atacar?»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Finalment s’havia celebrat el judici i McLellan havia sigut condemnat a una mica més de sis mesos de presó; pràcticament el temps que portava empresonat. Tenint en compte que havia agredit un policia en un Estat policial, la condemna era suau. Va tenir sort: «En un moment donat el jutge va preguntar: ‘¿Per què li vau pegar a aquest home?’ Ells van dir: ‘Perquè ell ens va atacar primer’. I el jutge: ‘Això és el que dieu sempre’. No els va creure perquè sempre deien el mateix. Allà estava jo, molt jove, molt prim, espantat, amb aquest tall de cabells horrible que et fan a la presó, i aquests policies enormes. I el jutge: ‘¿Aquest noi us va atacar?’».

McLellan va sortir de la presó convertit en una altra persona. Que el guàrdia que va revisar les seves coses a la sortida li deixés emportar-se el quadern ho va interpretar com un senyal: totes les coses negatives quedaven enrere. «Ara puc començar la meva vida», recorda que va pensar. Abans de la presó havia intentat entrar a diverses escoles de dibuix, però totes li havien tancat les portes; al sortir va aconseguir una quota a l’Escola d’Art de Hornsey. Sí, va començar la seva vida, McLellan. Amb el temps es va convertir en director de vídeos musicals, i ha treballat amb gent famosa, Lou Reed, George Harrison, Bob Dylan, Paul Simon, Roger Waters. «Pensa el que pots fer estant en llibertat», li havia dit el seu bon amic Boris. S’ho va prendre seriosament.