Un mite grec al psiquiàtric

«El més important que vaig aprendre treballant dos anys en un centre psiquiàtric per a joves va ser entendre que jo també havia sigut un nen infeliç. També vaig ser pacient de teràpia durant anys. I vaig descobrir que aquells adolescents tan destrossats havien tingut ferides d’infància com les meves. Allò em va canviar, vaig sentir empatia cap a ells», se sincera Alex Michaelides (Xipre, 1977), assumint que va traslladar les seves emocions i les d’aquells nois als protagonistes del seu debut literari, la novel·la negra psicològica ‘La paciente silenciosa’ (Alfaguara / Amsterdam), traduïda a 40 països. En ella, Theo, un psicoterapeuta amb problemes de matrimoni, assumeix el repte de tractar Alicia, una dona internada sis anys enrere per haver matat de cinc trets el seu marit. Des d’aleshores no ha obert la boca. 

«Alicia i Theo tenen molt de mi, la infància d’ell –amb un pare maltractador– té molt de la meva i vaig processar els meus problemes a través de la novel·la. Escriure-la va ser com una teràpia. Fins aleshores havia fet guions bastant dolents», somriu Michaelides, que va abandonar la psicologia pel cine i va firmar, entre altres, el guiód’‘Un robo inesperado’ (2018), pel·lícula protagonitzada per Tim Roth i una Uma Thurman, amb la qual manté bona amistat i que li va donar bons consells per a la novel·la. Una trama, amb drets cinematogràfics aviat cobejats per productores de Hollywood, però Michaelides es va cansar de trucar a les seves portes amb els seus guions després de 20 anys. Ara ha triat ell: els ha comprat la productora de Brad Pitt.  

Va ser Thurman, amb qui aviat produirà una sèrie que ell mateix guionitzarà, qui li va suggerir que Alicia fos pintora. «Al no parlar, això podia convertir-se en la seva manera de comunicar-se, expressar-se i explicar el que va viure». El seu silenci té origen en una obsessió d’un Michaelides de 13 anys per Eurípides i el mite grec d’Alcestis, una dona que accepta morir en lloc del seu marit, torna a la vida però mai torna a parlar. «A Xipre i Grècia creixem amb Homer i les tragèdies gregues, formen part de la meva identitat. Alcestis em va atrapar i em va perseguir, sempre em vaig preguntar per què no parlava».

I cita llavors la seva admirada Ruth Rendell que deia que «a la novel·la negra el més important no és la trama o el final, com mor algú o qui l’ha matat, sinó els motius, el per què algú mata».  

Eurípides i el mite d’Alcestis

Notícies relacionades

Un becari detectiu de novel·la negra a la Barcelona d'avui

Mongòlia negra, nòmada i espoliada

A més de crear la seva versió del mite, a l’autor li va motivar explorar «el trauma, com es transmet de pares a fills, si es poden superar els traumes que s’originen en la infància i si els problemes psicològics neixen amb nosaltres o sorgeixen després per l’entorn». «No estic d’acord amb la línia de pensament de la psicoanalista Melanie Kline, que deia que els nadons neixen formats, sentint ja odi o enveja. Però sí concordo amb la neurociència. De nens el nostre cervell és plàstic i mal·leable i la relació amb els pares ajuda a modelar-lo», opina. I afegeix: «No només es tracta d’entendre el nostre trauma infantil, sinó d’entendre què els va passar als nostres pares quan eren nens per ser com són d’adults».  

«Admeto que em va interessar estudiar per a terapeuta perquè jo mateix estava una mica malament del cap. N’he conegut molts que han escollit aquesta professió per guarir-se a si mateixos, tot i que aquesta idea pugui ser inquietant. A la novel·la volia explorar la frontera entre pacient i metge, que d’alguna forma s’ajuden mútuament», assenyala qui ha conegut a terapeutes «horribles» i a altres de «molt bons» i que recomana «la combinació de medicació i teràpia», perquè «la gent necessita expressar-se».