'The Boss' es diu Bruce (Springsteen)

Bruce Springsteen es troba en una fase especialment intrigant de la seva carrera, sens dubte una de les més interessants. El de Nova Jersey porta anys amb la guàrdia baixa i entossudit a recordar-nos que darrere del Boss hi ha un ésser humà; ho va demostrar primer a través de l’autobiografia ‘Born to run’ (2016) i després del muntatge teatral ‘Springsteen on Broadway’ (2017); i torna a fer-ho amb ‘Western stars’,que ha codirigit al costat del seu col·laborador habitual Thom Zimny i que alhora és una versió filmada del seu últim disc, homònim, i una porta d’accés a les seves inquietuds i les seves obsessions més íntimes. La pel·lícula acaba de veure la llum alFestival Internacional de Toronto (TIFF). «Des del principi vaig saber que amb aquest disc no me n’aniria de gira, així que vaig plantejar aquest projecte com una manera addicional de presentar les cançons al públic», explica Springsteen al certamen canadenc. «Són 13 peces que deixen ben clar el meu amor pel country i per la música que es feia al sud de Califòrnia als anys 70».

Al llarg de la dècada passada,Springsteenha protagonitzat una successió de llargmetratges dissenyats a tall d’acompanyament dels seus discos nous, però la majoria només eren actuacions en directe o ‘making-off’. ‘Western stars’ és una altra cosa. Més aviat un poema. «Amb el disc vaig intentar comunicar un viatge emocional però crec que no vaig ser capaç, i la pel·lícula serveix per posar-hi remei», explica.

Tot i que a la col·lecció de cançons que inclou es parla del tipus d’obsessions que el músic ha mostrat al llarg de la seva carrera, com la identitat americana, l’amor, l’Amèrica humil i la carretera –«he gravat 19 discos i en tots parlo de cotxes», bromeja ‘The Boss’–, al moment de publicar-lo, ‘Western stars’ va ser percebut com un disc estranyament impersonal; les vides que s’hi retraten –un autoestopista, un camioner, una estrella de ‘westerns’ en hores baixes, un especialista, un músic country fracassat– semblaven ser gent aliena al seu món propi. Gràcies a la nova pel·lícula, aquesta sensació d’alteritat es dissipa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Interpretades en directe amb una orquestra de 30 instruments i davant una petita audiència reunida davant un graner centenari propietat de Springsteen, les cançons estan introduïdes a través de successives reflexions del cantant sobre la solitud i el sentit de comunitat. A través d’aquests interludis, se situa al’epicentre de la desfilada d’ànimes perdudes i somiadors que habiten les seves cançons, i deixa ben clara la seva lluita per deixar de fugir i per ser una persona millor. «Al principi tenia la intenció d’omplir la pel·lícula de fragments d’entrevistes en què gent amiga diria que soc bo i és formidable treballar amb mi. Però de seguida vaig veure que no tindria cap interès».

Springsteen està a punt de fer 70 anys. «Com més gran et fas, més pesen les coses que tens pendent de solucionar», explica a la pel·lícula, i així suggereix que tant el disc com la pel·lícula són per a ell una manera de saldar comptes. «Tots estem trencats d’alguna manera, i ens passem la vida buscant a algú amb qui coincideixin les nostres peces trencades», afirma en una escena. En una altra recorda com, en el passat, va estar massa temps provant de ferir la gent que l’estimava. Aquests moments, i altres de semblants, li serveixen per recordar-nos el que s’amaga darrere del Boss: Bruce Springsteen, un ésser humà molt menys segur de si mateix del que mai estar el seu reflex públic. I fan de ‘Western stars’, assegura,«un viatge a la recerca de la pau; pau amb un mateix i amb la vida. Una manera de donar-nos permís per viure de la manera que sigui».