Juliane Heinemann: «La història de Walter Benjamin és molt actual»

El 26 de setembre del 1940, Walter Benjamin, encallat a Portbou quan, en la seva fugida de la França ocupada rumb a Lisboa i als Estats Units, va ser detingut per la policia franquista amb ordres d’entregar-lo al règim de Vichy, moria després d’ingerir una alta dosi de morfina. Episodi que Juliane Heinemann evoca en ‘L’últim camí de Walter Benjamin’, el concert inaugural, aquest dimecres, del 31è Mercat de Música Viva de Vic, conseqüència d’haver obtingut, l’any passat, el premi Puig-Porret. L’acompanyarà un refinat quartet integrat per Marcel·lí Bayer, Jordi Matas, Marko Lohikari i Oriol Roca.

¿Què l’ha portat fins a Walter Benjamin?

Un amic me’n va parlar, em vaig interessar per ell i vaig anar descobrint una persona especial, molt cosmopolita i europea, que va tenir un final tràgic. Jo soc berlinesa com ell i m’agrada la reflexió sobre la identitat, les cultures i les llengües. De Benjamin és tan interessant la seva obra com la seva biografia. Reconstruint el seu últim dia de vida, travessant la frontera camí fins a Portbou, em vaig adonar que podia donar peu a un espectacle.

¿Ha fet la ruta que ell va seguir a través de les muntanyes?

Sí, i em va emocionar. Són uns quinze quilòmetres, de Banyuls fins a Portbou, des d’on esperava seguir el seu viatge cap als Estats Units. Aquell camí el va fer molta gent, també al revés, com Machado. Vaig mirar d’imaginar-me com seria fer-ho en aquelles condicions. Ara podem disfrutar de la seva bellesa, però aquella gent el devia fer amb molta por, tensió i en silenci.

¿Què ha volgut destacar en l’espectacle?

Comença a punta de dia, quan ell està sol a la muntanya i acaba a la nit, amb el seu suïcidi a Portbou. És una reflexió sobre la vida i la mort, deixant un rastre d’esperança.

Inclou textos en quatre idiomes.

Alemany, català, castellà i francès. Tots quatre tenen a veure amb la història, ¡i amb mi, que ja no en parlo bé cap! M’he inspirat en poemes d’artistes exiliats o relacionats amb Benjamin: Machado, Lorca, Albert, Màrius Torres i autors alemanys com Rilke, Stefan George o Else Lasker-Schüler. Un tema s’inspira en la ‘Tesis sobre la filosofía de la historia’, de Benjamin, que, al seu torn, partia del quadro ‘Angelus novus’, de Paul Klee: l’àngel de la història, empès per un vent que bufa des del passat, amb les seves ferides i les seves morts. Benjamin vol combatre’l, però no pot. A aquest vent l’anomena progrés. És una crítica a l’evolució de la humanitat.

¿Amb un missatge aplicable en el món actual?

No hi ha un missatge directe; prefereixo que cadascú faci la seva pròpia interpretació. No vull dir a la gent el que ha de sentir o pensar. Però la història de Benjamin, amb la guerra com a teló de fons, l’exili i els refugiats, és molt actual.

Vostè ha treballat en diversos registres musicals, del jazz al pop. ¿Per quin s’ha decantat aquesta vegada?

Vaig començar amb una sonoritat acústica, però vaig acabar en l’electrònica per poder crear una cosa més abstracte. Aquí jugo molt amb sonoritats cruixents, sorolls, textures que no són netes... I tots toquem sintetitzadors. Jo, a més, guitarra elèctrica i piano.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Fa 15 anys que viu a Barcelona i ha treballat amb artistes com Delafé i Las Flores Azules i Maria Rodés. ¿Un lloc més complicat que Berlín en el qual desenvolupar-se com a artista?

És igual de difícil a tot arreu. Has de combinar molts treballs alhora. Jo soc professora de cant; actualment en el Conservatori del Liceu, i amb Maria Rodés continuo tocant: serem dissabte que ve en el BAM. I tinc una feina a Alemanya, com a professora de cant en un teatre musical de Munic. És una vida bonica, però sacrificada.