Pérez-Reverte competeix amb el Cid Campeador

No és cap secret que a Arturo Pérez-Reverte li encanten les pel·lícules de l’oesti en particular l’èpica assossegada i intensa de John Ford. Així que en un cop entre el centenar de vegades que ha vist la ‘Trilogía de la Caballería’ firmada pel director –aquesta manera d’enfrontar-se amb violència com una manera de sobreviure, la fraternitat masculina a prova de bomba i uns valors anyencs però que en el fons, vulguem o no, ens interpel·len a tots i a totes– se li va encendre la bombeta. Si Ford havia sigut capaç de construir una èpica amb les històries de frontera, ell no seria menys i rescataria un personatge que l’adoctrinadora escola franquista va fer que encara avui mirem amb suspicàcia i ressentiment. El Cid Campeador. Pioner amb Don Pelayo de la suposada croada nacional, sense proposar-s’ho. De fet, la terrible estepa castellana com a territori de frontera i Rodrigo Díaz de Vivar semblen des d’un principi la localització i el personatge perfectes per a l’escriptor, tan amant de les baralles dialèctiques com de les històriques.El resultat és Sidi (Alfaguara), la seva nova novel·la en la qual recupera les aventures més fosques del personatge, les del desterrament després de la jura de Santa Gadea, on la llegenda vol que el guerrer obligués el rei de Lleó a jurar que no havia assassinat el seu germà. I és que les suspicàcies davant la monarquia venen de lluny.

L’escriptor assegura que hi ha molts ‘cids’: l’històric, el de la llegenda, el manipulat i el que ell ha construït, el que li interessa.«Del Cid històric, el de veritat, en coneixem un 20% a tot estirar, la resta és llegenda. Això em permetia, sent fidel a aquestes tradicions, crear la meva llegenda, amb documentació, és clar, imaginació i la meva experiència en conflictes de frontera», assegura en referència a les seves antigues aventures com a corresponsal de guerra, a les quals se sol referir en gairebé totes les entrevistes. «He vist homes en fronteres difícils aixecar-se en combat i posar-se a córrer mentre el seguien 40 paios. Això no s’improvisa, aquest home ha fet una feina prèvia». Per això el tema de fons de la seva novel·la és per a ell el del lideratge, concebut a la manera antiga, tan masculina –«però és que estic parlant de la guerra al segle XI i no he tret cap dona d’aquest retrat, senzillament no era al camp de batalla i si hi era es convertia o en botí o en presa per als depredadors. Tampoc he posat un amic del Cid que sigui negre», diu reivindicatiu intentant no aplicar els criteris morals del segle XXI on no toca.

Amb els moros i els cristians 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb més efusió –i mira que se les gasta– defensa el seu heroi de les tergiversacions, en aquests temps en què Vox tendeix a adoptar Díaz de Vivar com a sant patró. «No m’envileixis el Cid –diu amb veu tonant– vinculant-lo a aquesta gent. Jo vaig néixer el 1951 i em vaig educar als maristes, allà al Cid li posaven camisa blava. Després amb la democràcia, l’esquerra espanyola en comptes de netejar aquesta èpica de les escombraries franquistes i la retòrica casposa va mirar acomplexada cap a un altre costat, i la va rebutjar. Així el Cid es va acabar convertint en patrimoni de la dreta perquè l’hi van regalar». De fet, lluny de ser un campió de la cristiandat, l’heroi va lluitar tant per al regne de Lleó com per als musulmans de Saragossa. 

A la novel·la no hi ha dobles lectures, diu, ni picades d’ullet ocultes a l’actualitat. I nega rotundament que la figura més antipàtica de la novel·la, la del comte de Barcelona Berenguer Ramon II (al qual anomenaven «el fratricida» per raons evidents), pugui tenir un cert ressò amb la situació catalana actual. «És que llavors no hi havia catalans. Ells eren francs, gent superior, europeus que consideraven els àrabs i els cristians de la Península poc menys que salvatges. Però en fi, jo no vull canviar el món, senzillament explico històries».