Refree sacseja la «religió del fado» amb la cantant Lina

El fado com «una cosa litúrgica», diu Raül Fernández, Refree, o directament «com una religió», apunta la còmplice de la seva nova aventura, la portuguesa Carolina Rodrigues, rebatejada aquí com a Lina. Fado fosc, amb cançons que parlen de la mort i sons d’harmònium, així ho han volgut plasmar en un primer àlbum que encara tardarà una mica a veure la llum, al gener, i del qual oferiran un avenç aquest divendres al Mercat de Música Viva de Vic.

La història d’aquesta nova entesa va començar quan Carmo Cruz, mànager que s’ha vinculat a artistes com Madredeus o Rodrigo Leão, es va adreçar a Raül Refree amb una missió. «Havia escoltat ‘Los Angeles’, el meu àlbum amb Rosalía, i els que vaig fer amb Rocío Márquez i amb el Niño de Elche, i em va proposar fer amb Lina i amb el fado el mateix, el mateix sotrac, o revisió, que vaig fer en aquells discos amb el flamenc» revela el músic i productor barceloní. No va tardar gaire a anar a Lisboa per visitar cases del fado, quan va assistir a un recital de Lina. El va sorprendre «que una cantant tan potent estigués tancada en un lloc que, fins i tot sent molt bonic, era com una gàbia».

Buscant l’alliberament

Acollint-se a la metàfora, Lina destaca «la llibertat» com un incentiu central d’aquest projecte. Ella ve del cant tradicional, amb dos àlbums firmats com Carolina. «I ara em venia de gust fer una cosa que m’alliberés i em permetés cantar de la manera que sento que ho he de fer. Amb Raül em sento emparada; em permet arribar a un lloc més profund», revela aquesta intèrpret de 35 anys de la localitat de Bragança, al nord de Portugal.

Lina transpira fado des del bressol. «El meu pare el canta, la meva àvia també... És una tradició familiar, i Amália Rodrigues és la meva gran referència», assenyala. I és la dama universal del gènere la proveïdora del material del primer disc de Lina i Raül Refree, incloent la peça ‘Cuidei que tinha morrido’, que es preveu llançar-se a finals d’octubre com a primer senzill. «Una cançó que té a veure amb la mort», mussita Refree.

Instruments heterodoxos

No parlem d’un fado alegre ni ballable, sinó d’un material amb aura mística. La instrumentació és heterodoxa: no hi ha guitarra portuguesa, ni cordes de cap tipus, només tecles. «Piano, sintetitzadors antics i harmòniums. Ha quedat un disc fosc però molt orgànic», diu Refree. ¿Potser una Nico a la portuguesa? «¡Exacte! Sí, hi ha una litúrgia semblant a la seva», afirma. Textures pensades per avenir-se amb «un gènere que és esquinç i patiment» i amb una figura, Amália Rodriguez, «que representa gairebé un plor, un crit des de les entranyes».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Raül Fernández admet que «no és un disc fàcil», tot i que tampoc ho semblaven ‘Los Angeles’, ni ‘Granada’, ni el seu mà a mà amb Sílvia Pérez Cruz, ni altres obres estranyes que han trencat barreres. ¿Canvien els paràmetres? «No sé si canvien o és que hi ha plantejaments en què abans no es confiava i que s’ha vist que funcionen», adverteix Refree, per a qui «hi ha coses que, siguin més o menys difícils, emocionen la gent».

Convertit en poc menys que un talismà de veus emergents, femenines en particular, Raül Fernández segueix amb admiració l’evolució de la seva excòmplice Rosalía. «Des que la vaig conèixer vaig saber que tenia el talent, l’actitud i la visió per ser el que és ara, tot i que difícilment podia pensar que volaria tan alt», manifesta. Anuncia dos discos més a curt termini amb la seva firma pel mig: el del cantant asturià Rodrigo Cuevas (novembre) i un a mitges amb Lee Ranaldo, ex-Sonic Youth, previst per al març.